Llorer de Vinyoles d'Orís

Just al darrere del que era la rectoria on Verdaguer anà a fer de vicari entre 1871 i 1873, hi ha el Llorer de mossèn Cinto fruit d'un rebrot que va ser plantat per Jaume Collell de les branques del premi que el poeta guanyà en els Jocs Florals de 1873amb el poema de marcat to místic "Plor de la tórtora". A tocar de la rectoria, el solar de la qual avui ocupa una casa de nova planta, hi havia la ferreria de Vinyoles, al peu de l'antic camí ral. El nét del ferrer, ja un home de vuitanta anys a la dècada dels noranta del segle passat, contava que el seu avi havia conegut Verdaguer i que amb el ritme  amb què picava en l'enclusa, li va facilitar la melodia del "Noi de la Mare", el famós i popular ritme del tam-pa-ta-tam. A Vinyoles, doncs, va escriure una cançó de Nadal  amb el títol de "Lo tam-pa-ta-tam" (que més endavant portaria el nom de "Lo noi de la Mare", amb què es faria popularíssima) i "La cançó del rossinyol". Aquesta darrera, que podem llegir davant el llorer, recull fórmules extretes de la poesia popular —com "flor del lliri lliri"—, confronta dos símbols de llarga tradició literària, el "rossinyol" —en el nostre cas,  el consol— i el "lliri" —candor, puresa, el mateix "nadó"—. El poeta indicava que s'havia de cantar amb la tonada de "A la torre xica, a la torre gran", una cançó popular de la qual es coneix més d'una versió.