La primera vegada que es van trobar el futur papa i el futur sant va ser a la nostra ciutat de Xàtiva, Vicent Ferrer ja era predicador de gran anomenada i carregat de fama de miracles, arrossegava multituds i allà on anava el seguien processons de penitents, i Alfons de Borja era un de tants xiquets que les mares presentaven al sant per demanar-ne la benedicció, aquell dia el frare el va mirar atentament i digué: dediqueu-lo a l'església, que estudie, aquest xiquet arribarà ben alt, això mateix podia haver dit o aconsellat a qualsevol fill de cavaller pobre, però el meu oncle ho recordava com el primer senyal de predestinació, el segon senyal ja no va ser un consell sinó una profecia, Alfons havia, fet ja les primeres jornades del seu camí, era clergue de Lleida i doctor en els dos drets, i quant al pare Vicent la seua fama aquells anys era tan gran, els seus miracles eren tan abundants i les seues paraules de tant de pes, que amb una mà podia fer que mig Europa es mantingués obedient a un dels dos papes del cisma, i amb l'altra aconseguir que tres regnes acceptaren junts una dinastia nova, tot amb l'ajut de Déu i de molta diplomàcia. El meu oncle Alfons quan ja era papa, abans no, ens contava sovint amb gust extrem que un dia, després d'un gran sermó de Vicent Ferrer a la seu de Lleida, ell es va trobar de sobte empès al primer rengle dels oients, envaït per una força inexplicable i cridant: Déu ens ha donat un sant, i que llavors el gran predicador el va sentir, el va mirar i digué: si Déu m'ha concedit la santedat, i en això confie, vós em confirmareu aquesta glòria que és la més alta del món, això va dir o paraules de semblant efecte, la història era sempre la mateixa però segons com l'explicava unes vegades s'acabava en aquest punt i unes altres el sant afegia: tu seràs papa i em canonitzaràs, encara que la glossa no calia perquè estava ben clar.