Tres i Quatre - 1996 - València
III Al meu oncle Alfons, quan ja era papa, li agradava de recordar que començà el seu cursus honorum convencent un antipapa de renunciar a l'antipapat, ja tenia més de cinquanta anys i era només canonge de la Seu de València quan un matí de juliol es va presentar en la platja de Peníscola, sense escorta armada, només amb dos criats, tres mules, i el document d'abdicació amagat en la bossa, contava que mai en tota la seua llarga vida va sentir tanta por ni tanta opressió al cor com aquell dia quan avançava per la llengua de sorra cap al castell tancat dins de la mar, o tenia èxit o potser no eixiria viu d'aquella fortalesa hostil entre l'aigua i el cel, jo he visitat Peníscola molts anys més tard, durant el meu viatge com a cardenal legat, i he conegut a Itàlia molts castells alts i forts, uns que m'han obert les portes i uns altres que me les han tancades, sense comptar els que he fet destruir i els que he fet reconstruir, però no he vist mai un lloc com aquest, jo també hauria tingut por aquell matí. Però Martines de Luna passà els seus vint anys de papa cismàtic fent tot el que calia per acabar com de fet acabà, sobirà únicament d'un pati d'armes, pontífex suprem d'una església de trenta clergues i dos-cents fidels, i monarca d'un poblet de pescadors, no va pensar mai de què aprofita dir-se papa si per culpa teua has perdut l'obediència dels reis i dels senyors, de què serveix proclamar l'anatema contra un concili quan dos concilis t'han excomunicat a tu, què queda del poder d'un home quan s'ha quedat sol contra tots els poders, per què no va saber guanyar-se l'emperador Segimon quan vingué d'Alemanya a visitar-lo a Perpinyà?, per què es va tancar a Avinyó amb la seua cort si després havia de fugir-ne disfressat?, per què avançà sobre Roma si no tenia prou diners ni soldats per arribar-hi?, i sobretot, per què no va veure a temps que els reis Trastàmara, els mateixos que li devien la corona, jugaven amb ell com el gat amb la rata? M'ha estat de gran profit l'exemple d'aquell home i més d'una vegada, recordant-lo, he sabut què no havia de fer, considerant que no són pocs els reis, cardenals i barons que haurien volgut, i encara volen, veure'm acabar com el papa Benet, deposat de tota dignitat, vençut i sol en algun castell o monestir, i que el nom d'Alexandre VI fóra esborrat de la llista dels papes, he tingut tants enemics i tan acarnissats com en tingué Benet XIII, però jo sóc Roderic de Borja, no sóc Pero de Luna. Quan el rei Alfons volgué fer les paus amb Roma, envià el meu oncle a Peníscola a liquidar les restes del naufragi del cisma, era sobretot un gest per guanyar-se la voluntat del papa Martí V, però qui es jugava el crèdit i la pell no era el rei, no era cap gran senyor ni cardenal, era el canonge Alfons de Borja, feia sis anys que s'havia mort Benet XIII, després de fer jurar als quatre cardenals que li quedaven que elegirien un successor, i el van elegir, un altre aragonès obstinat, que va prendre el nom de Climent VIII i estava tan convençut de ser papa legítim que renovà des de Peníscola l'anatema sobre l'església universal, tancà en les masmorres de roca un cardenal que dubtava i alguns membres de la cúria que no semblaven prou fidels, i amenaçà que faria el mateix amb qualsevol que vingués a intentar privar-lo de la tiara, el meu oncle Alfons, quan ho contava, reia molt d'aquelles amenaces, però no eren paraules de per riure, les presons de Peníscola eren ben reals, jo les he vistes i són pitjors que les del castell de Sant'Angelo, són pous sense porta excavats en la roca i a dins se sent com ressona la mar. El canonge Alfons de Borja, amb la por dins la pell i els papers a la bossa, entrà a Peníscola el 25 de juliol del 1429, el 26 Climent VIII convocà la cort apostòlica a la capella del castell, va seure al seu tron amb tiara i capa magna, i revocà solemnement l'excomunió contra el pontífex romà, els cardenals i tots els clergues i els pobles de la cristiandat, després va fer llegir la butla Incomprehensibilia Dei judicia, declarant que deposava lliurement i motu proprio la dignitat papal, havia vist que aquest era el judici i la voluntat de l'Altíssim, es despullà dels ornaments pontificis, i exhortà els seus cardenals a elegir papa Oddone Colonna, és a dir, el mateix que feia dotze anys que a Roma es deia Martí V, així els principis quedaven impecablement salvats, la legitimitat romana esdevenia legalitat penisclana, i l'estratègia jurídica del meu oncle redimia l'orgull d'aquells pobres fanàtics perduts dalt d'una roca, sovint l'astúcia i el dret fan bona barreja, quan per separat serien fatals, i afegint-hi si cal, que gairebé sempre cal, una miqueta de força o d'amenaça, no trobareu més bona recepta per al govern dels negocis humans. Alfons de Borja, en recompensa i reconeixement, va ser nomenat bisbe de València.
Jo vaig passar els primers anys de la infantesa en una bona casa de pedra, ni més gran ni més pobra que la de qualsevol altre cavaller de la ciutat o la d'un llaurador benestant, recorde el portal que era un arc de dovelles, un entrador amb paviment de codolets de riu on ressonava el pas de les ferradures, i un pati quadrat que tenia en un angle un brocal amb corriola de ferro, també recorde el galliner, l'estable, i que la casa feia sempre olor de cavalls suats i de gossada, mon pare era molt caçador. Xàtiva no és massa diferent de moltes ciutats petites dels estats de l'església, com Orvieto, Viterbo, Civita Castellana o Spoleto, i tants altres llocs no lluny de Roma ben posats en falda de muntanya, tots amb muralla forta i carrers que pugen amunt cap al castell, però aquests pobles i viles d'Itàlia són més tancats i de color més fosc, viuen com encongits en una por antiga i sempre renovada, ací cada castell es fortifica contra el castell veí però és en primer lloc una amenaça i una ombra que plana sobre els caps de la població que domina, perquè on no hi ha l'autoritat d'un rei ni bon govern els senyors de la terra són el més gran perill per als seus vassalls i cada fortalesa és un refugi de lladres. Xàtiva és ciutat de la corona i posseeix un bon castell, hospitals i convents, i hauria de tenir també un bisbat propi com en tingué en temps antics, abans dels sarraïns, si jo no li he donat un bisbe nou ha estat per les protestes primer del meu fill Cèsar i després del meu nebot Joan, que com a arquebisbes de València haurien perdut un bon tros de diòcesi i alguns milers de lliures de renda, d'aigües de bones fonts Xàtiva està ben servida, però si com a papa tinguera en les mans el poder de la pluja jo li donaria més abundor d'aigua del cel que fa els boscos més verds de fulla i més espessos, dóna cabal vertader als rius, i sembra llacs entre les muntanyes, com en aquesta terra dels meus estats d'Itàlia que ja fa tants anys que estime com a pròpia, la meua terra de naixença és massa blanca i eixuta, allà cinc de cada sis rius en comptes d'aigua només porten baladres i còdols, quan hi vaig tornar després de més de vint anys d'absència havia oblidat ja que era un país tan sec i de colors tan clars, fins i tot la pols dels carrers on jugava d'infant la recorde molt blanca.
La primera vegada que es van trobar el futur papa i el futur sant va ser a la nostra ciutat de Xàtiva, Vicent Ferrer ja era predicador de gran anomenada i carregat de fama de miracles, arrossegava multituds i allà on anava el seguien processons de penitents, i Alfons de Borja era un de tants xiquets que les mares presentaven al sant per demanar-ne la benedicció, aquell dia el frare el va mirar atentament i digué: dediqueu-lo a l'església, que estudie, aquest xiquet arribarà ben alt, això mateix podia haver dit o aconsellat a qualsevol fill de cavaller pobre, però el meu oncle ho recordava com el primer senyal de predestinació, el segon senyal ja no va ser un consell sinó una profecia, Alfons havia, fet ja les primeres jornades del seu camí, era clergue de Lleida i doctor en els dos drets, i quant al pare Vicent la seua fama aquells anys era tan gran, els seus miracles eren tan abundants i les seues paraules de tant de pes, que amb una mà podia fer que mig Europa es mantingués obedient a un dels dos papes del cisma, i amb l'altra aconseguir que tres regnes acceptaren junts una dinastia nova, tot amb l'ajut de Déu i de molta diplomàcia. El meu oncle Alfons quan ja era papa, abans no, ens contava sovint amb gust extrem que un dia, després d'un gran sermó de Vicent Ferrer a la seu de Lleida, ell es va trobar de sobte empès al primer rengle dels oients, envaït per una força inexplicable i cridant: Déu ens ha donat un sant, i que llavors el gran predicador el va sentir, el va mirar i digué: si Déu m'ha concedit la santedat, i en això confie, vós em confirmareu aquesta glòria que és la més alta del món, això va dir o paraules de semblant efecte, la història era sempre la mateixa però segons com l'explicava unes vegades s'acabava en aquest punt i unes altres el sant afegia: tu seràs papa i em canonitzaràs, encara que la glossa no calia perquè estava ben clar.
En la mateixa pols jugàvem els fills de cristians, de moros i de jueus, encara que els xiquets cristians érem lliures de respirar-la per tota la ciutat i els altres s'estimaven més no eixir dels seus propis carrers, nosaltres podíem tirar-los pedres i burlar-nos d'ells, i ells no podien, tant a Xàtiva com després a València no tinc memòria d'haver jugat mai amb xiquets moros, n'hi havia alguns a casa, fills de criats, i n'hi havia molts a les alqueries de la Torre de Canals, que era una possessió de ma mare on passàvem tres o quatre setmanes de l'estiu, però ells es mantenien a distància i nosaltres també, gastaven una llengua estranya i gutural, vestien diferent, menjaven diferent, i la major part eren molt pobres, de condició servil, i supose que ens odiaven en silenci.
Al meu oncle Alfons, quan ja era papa, li agradava de recordar que començà el seu cursus honorum convencent un antipapa de renunciar a l'antipapat, ja tenia més de cinquanta anys i era només canonge de la Seu de València quan un matí de juliol es va presentar en la platja de Peníscola, sense escorta armada, només amb dos criats, tres mules, i el document d'abdicació amagat en la bossa, contava que mai en tota la seua llarga vida va sentir tanta por ni tanta opressió al cor com aquell dia quan avançava per la llengua de sorra cap al castell tancat dins de la mar, o tenia èxit o potser no eixiria viu d'aquella fortalesa hostil entre l'aigua i el cel, jo he visitat Peníscola molts anys més tard, durant el meu viatge com a cardenal legat, i he conegut a Itàlia molts castells alts i forts, uns que m'han obert les portes i uns altres que me les han tancades, sense comptar els que he fet destruir i els que he fet reconstruir, però no he vist mai un lloc com aquest, jo també hauria tingut por aquell matí. Pero Martines de Luna passà els seus vint anys de papa cismàtic fent tot el que calia per acabar com de fet acabà, sobirà únicament d'un pati d'armes, pontífex suprem d'una església de trenta clergues i dos-cents fidels, i monarca d'un poblet de pescadors, no va pensar mai de què aprofita dir-se papa si per culpa teua has perdut l'obediència dels reis i dels senyors, de què serveix proclamar l'anatema contra un concili quan dos concilis t'han excomunicat a tu, què queda del poder d'un home quan s'ha quedat sol contra tots els poders, per què no va saber guanyar-se l'emperador Segimon quan vingué d'Alemanya a visitar-lo a Perpinyà?, per què es va tancar a Avinyó amb la seua cort si després havia de fugir-ne disfressat?, per què avançà sobre Roma si no tenia prou diners ni soldats per arribar-hi?, i sobretot, per què no va veure a temps que els reis Trastàmara, els mateixos que li devien la corona, jugaven amb ell com el gat amb la rata? M'ha estat de gran profit l'exemple d'aquell home i més d'una vegada, recordant-lo, he sabut què no havia de fer, considerant que no són pocs els reis, cardenals i barons que haurien volgut, i encara volen, veure'm acabar com el papa Benet, deposat de tota dignitat, vençut i sol en algun castell o monestir, i que el nom d'Alexandre VI fóra esborrat de la llista dels papes, he tingut tants enemics i tan acarnissats com en tingué Benet XIII, però jo sóc Roderic de Borja, no sóc Pedro de Luna. Quan el rei Alfons volgué fer les paus amb Roma, envià el meu oncle a Peníscola a liquidar les restes del naufragi del cisma, era sobretot un gest per guanyar-se la voluntat del papa Martí V, però qui es jugava el crèdit i la pell no era el rei, no era cap gran senyor ni cardenal, era el canonge Alfons de Borja, feia sis anys que s'havia mort Benet XIII, després de fer jurar als quatre cardenals que li quedaven que elegirien un successor, i el van elegir, un altre aragonès obstinat, que va prendre el nom de Climent VIII i estava tan convençut de ser papa legítim que renovà des de Peníscola l'anatema sobre l'església universal, tancà en les masmorres de roca un cardenal que dubtava i alguns membres de la cúria que no semblaven prou fidels, i amenaçà que faria el mateix amb qualsevol que vingués a intentar privar-lo de la tiara, el meu oncle Alfons, quan ho contava, reia molt d'aquelles amenaces, però no eren paraules de per riure, les presons de Peníscola eren ben reals, jo les he vistes i són pitjors que les del castell de Sant'Angelo, són pous sense porta excavats en la roca i a dins se sent com ressona la mar. El canonge Alfons de Borja, amb la por dins la pell i els papers a la bossa, entrà a Peníscola el 25 de juliol del 1429, el 26 Climent VIII convocà la cort apostòlica a la capella del castell, va seure al seu tron amb tiara i capa magna, i revocà solemnement l'excomunió contra el pontífex romà, els cardenals i tots els clergues i els pobles de la cristiandat, després va fer llegir la butla Incomprehensibilia Dei judicia, declarant que deposava lliurement i motu proprio la dignitat papal, havia vist que aquest era el judici i la voluntat de l'Altíssim, es despullà dels ornaments pontificis, i exhortà els seus cardenals a elegir papa Oddone Colonna, és a dir, el mateix que feia dotze anys que a Roma es deia Martí V, així els principis quedaven impecablement salvats, la legitimitat romana esdevenia legalitat penisclana, i l'estratègia jurídica del meu oncle redimia l'orgull d'aquells pobres fanàtics perduts dalt d'una roca, sovint l'astúcia i el dret fan bona barreja, quan per separat serien fatals, i afegint-hi si cal, que gairebé sempre cal, una miqueta de força i amenaça, no trobareu més bona recepta per al govern dels negocis humans. Alfons de Borja, en recompensa i reconeixement, va ser nomenat bisbe de València.