En realitat he baixat pels quioscos, encara que tots els quioscos de la Rambla són el mateix repetit, i encara que me'ls sé de memòria. No puc passar mai de llarg per davant de cap d'aquests establiments: em fascinen, m'atrauen irresistiblement, m'ature a mirar-los tots cada vegada. Les ciutats del món estan plenes de quioscos, però no com aquestes parades tan extenses, obertes, desbordants: enlloc del món no són els quioscos de carrer aquesta exhibició desmesurada i pulcra de tots els gèneres publicables, periòdics i no periòdics, horror i ultratomba, best-sellers i enginyeria química, diaris, pornografia més que variada, art romànic i fascicles de metafísica aplicada. La universal set de cultura pot apagar-se ací en moltes llengües, com sap tothom, però no en català, perquè la Terra és un estrany planeta on passen fenòmens així de curiosos. Ara, mirant amunt des del centre, contra el sol que baixa per ponent, és tot un riu de caps humans sota l'ombra dels plàtans: si puge damunt d'una cadira veig molt millor la superfície fluctuant, però llavors em miren a mi. No és cert que si et puges en una cadira no et miren. ¿Totes aquestes dones que passen amb mitja dotzena de roses, vénen aposta per les flors, o les compren només perquè passaven per ací?