Al meu oncle Alfons, quan ja era papa, li agradava de recordar que començà el seu cursus honorum convencent un antipapa de renunciar a l'antipapat, ja tenia més de cinquanta anys i era només canonge de la Seu de València quan un matí de juliol es va presentar en la platja de Peníscola, sense escorta armada, només amb dos criats, tres mules, i el document d'abdicació amagat en la bossa, contava que mai en tota la seua llarga vida va sentir tanta por ni tanta opressió al cor com aquell dia quan avançava per la llengua de sorra cap al castell tancat dins de la mar, o tenia èxit o potser no eixiria viu d'aquella fortalesa hostil entre l'aigua i el cel, jo he visitat Peníscola molts anys més tard, durant el meu viatge com a cardenal legat, i he conegut a Itàlia molts castells alts i forts, uns que m'han obert les portes i uns altres que me les han tancades, sense comptar els que he fet destruir i els que he fet reconstruir, però no he vist mai un lloc com aquest, jo també hauria tingut por aquell matí. Pero Martines de Luna passà els seus vint anys de papa cismàtic fent tot el que calia per acabar com de fet acabà, sobirà únicament d'un pati d'armes, pontífex suprem d'una església de trenta clergues i dos-cents fidels, i monarca d'un poblet de pescadors, no va pensar mai de què aprofita dir-se papa si per culpa teua has perdut l'obediència dels reis i dels senyors, de què serveix proclamar l'anatema contra un concili quan dos concilis t'han excomunicat a tu, què queda del poder d'un home quan s'ha quedat sol contra tots els poders, per què no va saber guanyar-se l'emperador Segimon quan vingué d'Alemanya a visitar-lo a Perpinyà?, per què es va tancar a Avinyó amb la seua cort si després havia de fugir-ne disfressat?, per què avançà sobre Roma si no tenia prou diners ni soldats per arribar-hi?, i sobretot, per què no va veure a temps que els reis Trastàmara, els mateixos que li devien la corona, jugaven amb ell com el gat amb la rata? M'ha estat de gran profit l'exemple d'aquell home i més d'una vegada, recordant-lo, he sabut què no havia de fer, considerant que no són pocs els reis, cardenals i barons que haurien volgut, i encara volen, veure'm acabar com el papa Benet, deposat de tota dignitat, vençut i sol en algun castell o monestir, i que el nom d'Alexandre VI fóra esborrat de la llista dels papes, he tingut tants enemics i tan acarnissats com en tingué Benet XIII, però jo sóc Roderic de Borja, no sóc Pedro de Luna. Quan el rei Alfons volgué fer les paus amb Roma, envià el meu oncle a Peníscola a liquidar les restes del naufragi del cisma, era sobretot un gest per guanyar-se la voluntat del papa Martí V, però qui es jugava el crèdit i la pell no era el rei, no era cap gran senyor ni cardenal, era el canonge Alfons de Borja, feia sis anys que s'havia mort Benet XIII, després de fer jurar als quatre cardenals que li quedaven que elegirien un successor, i el van elegir, un altre aragonès obstinat, que va prendre el nom de Climent VIII i estava tan convençut de ser papa legítim que renovà des de Peníscola l'anatema sobre l'església universal, tancà en les masmorres de roca un cardenal que dubtava i alguns membres de la cúria que no semblaven prou fidels, i amenaçà que faria el mateix amb qualsevol que vingués a intentar privar-lo de la tiara, el meu oncle Alfons, quan ho contava, reia molt d'aquelles amenaces, però no eren paraules de per riure, les presons de Peníscola eren ben reals, jo les he vistes i són pitjors que les del castell de Sant'Angelo, són pous sense porta excavats en la roca i a dins se sent com ressona la mar. El canonge Alfons de Borja, amb la por dins la pell i els papers a la bossa, entrà a Peníscola el 25 de juliol del 1429, el 26 Climent VIII convocà la cort apostòlica a la capella del castell, va seure al seu tron amb tiara i capa magna, i revocà solemnement l'excomunió contra el pontífex romà, els cardenals i tots els clergues i els pobles de la cristiandat, després va fer llegir la butla Incomprehensibilia Dei judicia, declarant que deposava lliurement i motu proprio la dignitat papal, havia vist que aquest era el judici i la voluntat de l'Altíssim, es despullà dels ornaments pontificis, i exhortà els seus cardenals a elegir papa Oddone Colonna, és a dir, el mateix que feia dotze anys que a Roma es deia Martí V, així els principis quedaven impecablement salvats, la legitimitat romana esdevenia legalitat penisclana, i l'estratègia jurídica del meu oncle redimia l'orgull d'aquells pobres fanàtics perduts dalt d'una roca, sovint l'astúcia i el dret fan bona barreja, quan per separat serien fatals, i afegint-hi si cal, que gairebé sempre cal, una miqueta de força i amenaça, no trobareu més bona recepta per al govern dels negocis humans. Alfons de Borja, en recompensa i reconeixement, va ser nomenat bisbe de València.