El nou emplaçament, però, plantejava un problema que explica el 1954,  a la revista S'Agaró, Josep Ensesa i Gubert, fill del primer propietari: «Donava la casualitat que al costat, d'aquell lloc que havia triat Masó, en una propietat veïna de la nostra, existia de feia temps un cobert utilitzat per guardar-hi els ramats de cabres que pasturaven per aquells erms. La pudor que feia, per l'acumulació durant tants anys l'excrement animal, no feia aconsellable la posada en pràctica del projecte de Masó. Es van fer, doncs, les gestions per adquirir aquella propietat amb l'objecte de fer desaparèixer el pudorós cobert i, quan això va ser una realitat, el meu pare es va trobar amb una superfície de terreny molt superior a la que necessitava.»

És a partir d'aquest fet col·lateral que va sorgir la idea de fer una urbanització on es construirien cases que respectessin la bellesa del lloc. Josep Ensesa fill i l'arquitecte Masó es van entusiasmar amb la idea de fer un poble nou i s'hi van posar el 1923. «Les llargues vetllades d'aquella tardor [la de 1923] van resultar curtes», escriu Ensesa, «vist com s'anava perfilant el poble nou i Masó, llançat pels amples camins de la seva fantasia creadora, omplia el paper amb plans d'avingudes, escalinates, pèrgoles, places i miradors que no estàvem massa segurs que algun dia poguessin ser realitat; però donava tant de goig somiar, poder somiar aquelles coses.»

L'estiu del 1924 es va estrenar la casa dels Ensesa —que va rebre el nom de Senya Blanca, tal com coneixien el lloc els pescadors—, encara sense aigua ni llum, i a partir d'aquell moment s'aniria concretant la idea noucentista de «l'obra ben feta» pregonada per Eugeni d'Ors. «Nosaltres, el catalanisme el fem amb pedres», es diu que comentava Josep Ensesa. El Mediterrani civilitzat naixia en un espai de privilegi i a l'hora de posar-li un nom van optar pel de s'Agaró, que era com s'anomenava el torrent, sec la major part de l'any, que desembocava a la platja de Sant Pol.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, del 1923 al 1930, Rafael Masó va ser empresonat per catalanista, pero no va renunciar mai al somni de s'Agaró. Tal com ha escrit Narcís-Jordi Aragó, nebot de l'arquitecte, «Ensesa recordava més endavant que el nacionalista Masó no va trobar millor manera d'exterioritzar la seva protesta que "creant un nou poble que, per la manera de ser concebut i executat, proclamés que Catalunya existia amb sentiments i llengua propis i amb una arquitectura molt definida".

Una passejada pel camí de ronda, inaugurat el 1958 i reformat el 2001, entre la platja de Sant Pol i la cala sa Conca, és la millor manera de comprovar fins a quin punt s'Agaró està ben fet i ben posat. Al llarg d'aquest passeig, que transcorre per damunt de penya-segats, entre roques, pins i gavines, sempre amb el mar a tocar, es poden entreveure les cases privilegiades de s'Agaró i alguns dels detalls noucentistes que li han donat fama, com ara l'elegant Loggia de Senya Blanca.

La bellesa del paisatge fa pensar en el crit de l'alerta que el mateix Josep Ensesa va llançar a La Vanguardia el 1963, en un article on apuntava que la Costa Brava és "una obra meravellosa de la Natura" i no "hem de permetre que la rapacitat i el desmesurat afany de lucre d'uns pocs destrueixi el que és patrimoni de tots".

Al final del camí brilla amb llum pròpia sa Conca, una cala resguardada del vent del nord que anys enrere era refugi de pescadors. Josep Pla va escriure que és «com la quinta essència del Mediterrani, un esquema mental de sorra, mar, sol i pins». Què més es pot dir? La platja és gairebé buida, i els pins i les roques contrasten amb una aigua transparent que invita a somiar en el paradís. Potser per això el 1961 s'hi va filmar una pel·lícula anglesa titulada La isla misteriosa. Els decoradors se les van empescar aleshores per guarnir la platja amb una vegetació tropical. En qualsevol cas, amb palmeres o sense, és un autèntic luxe ser aquí.

El 3 de gener del 1932, com a complement de la població residencial, es va inaugurar l'Hostal de la Gavina, un referent de la Costa Brava que en principi tenia només onze habitacions. Fins al cap de dos mesos no va arribar el primer client, i això que en aquells temps la suite sortia només per 28 pessetes al dia (avui costa més de 300 euros). Rafael Masó va tenir cura de tots els detalls, fins i tot dels mobles comprats a antiquaris. «Als pocs mesos», escriu Ensesa, «va ser necessària una ampliació, que es va fer sense desvirtuar el caràcter de casa privada. El resident de l'hostal, més que un client d'hotel, té la impressió de ser hoste d'un amic un cap de setmana.»

L'ampliació de l'Hostal de la Gavina, a 74 habitacions el 1953, va permetre que Masó realitzés una de les seves millors obres: el corredor dels Mapes. A la mort de Masó, aquell mateix any, l'arquitecte Francesc Folguera va agafar el relleu; va ser ell qui va aixecar la Taverna del Mar, inaugurada el 19 de juliol del 1936, just l'endemà de l'esclat de la Guerra Civil, i els jardins de Senya Blanca, el 1954, en el marc de la urbanització de s'Agaró que a partir del 1960 acabaria l'arquitecte Adolf Florensa.[...]

Al costat de la gairebé sempre discreta burgesia catalana, poc partidària de mostrar la seva riquesa en públic, una llarga llista de polítics, membres de la reialesa i estrelles de cinema han passat al llarg dels anys per l'Hostal de la Gavina, un hotel que encara avui enlluerna pels seus grans salons i jardins, per les habitacions luxoses i per les vistes esplèndides. Elizabeth Taylor, Ava Gardner, Humphrey Bogart, Lauren Bacall o Orson Welles són potser els noms mes rutilants, tenint en compte que allà s'hi van filmar Pandora (1950), Mr. Arkadin (1954) i, més recentment, Mar adentro (2004). Entre les anècdotes famoses hi ha la bufetada de Frank Sinatra a Ava Gardner, el cobrellit de seda i plata que va abrigar el cos moll de Liz Taylor en el rodatge de De repente el último verano, el 1959, el compte que John Wayne no va pagar i el dia que Coler Porter va improvisar un concert al vestíbul i un client va reclamar que deixessin de «fer soroll».

L'arribada a Tamariu revela un tarannà més popular, amb una cala feta a base de casetes, tamarius, sorra daurada, aigua neta i transparent i algunes barraques de pescadors on encara es posa en pràctica la gloriosa gastronomia empordanesa. «El palafrugellenc transporta tota la vida un somni flotant en el pensament», escriu Pla, «el de la meravellosa vida de l'home lliure en el mar... Calella, Llafranc, Tamariu, Aigua-Xelida, Aiguablava i Fornells no són per a nosaltres mers accidents geogràfics, termes de la toponímia del litoral: són formes del nostre esperit, trossos de la nostra íntima personalitat». I afegeix: «Tamariu era fa trenta anys un paradís remot. Vivien a la platja permanentment vint o trenta persones. Hi havia dues o tres tavernes. Els diumenges baixaven a la plat­ja els caçadors i els aficionats a la pesca de Palafrugell.»

Aquell «paradís remot», que a Paul Fidrmuc li recordava «l'escenari d'una òpera» queda, però, molt enrere, encara que les petites dimensions de Tamariu fan pensar que, a pesar de tot, una vida com aquella encara hi deu ser possible, fora dels mesos d'estiu, és clar.

—Abans hi havia tres hotels a Tamariu: el Janó i el Sol i Mar, que ja han plegat, i el Tamariu, que és del 1930 i encara continua —m'explica l'Antoni, que va treballar de cambrer en aquesta cala—. Al Janó hi anava la gent després de beure al Gitano i a Chez Tomàs. Agafaven les cadires de la terrassa i les portaven a la platja, on improvisaven algun espectacle de flamenco.

M'aturo a can Patxei per mirar de recuperar la memòria dels vells temps, però el nou local no té res a veure amb l'antiga taverna on el fill de l'Hermós (Josep Puig, anomenat també l'Hermós) cantava havaneres quan arribava l'estiu amb l'Aberlard i el Ninyo. Aquesta va plegar el 1977. No tinc més remei, doncs, que recórrer a l'arxiu. Explica Xavier Miserachs que als anys seixanta hi havia un cartell a can Patxei que deia: «English spoken, però tan poken que no ens aclarirem.» Un altre deia: «Ici onparle français com si com sa, com si diguéssim mig figa mig raïm.» Ja no hi son. El francès i l'anglès són ara llengües d'ús corrent a la costa i el Pere Patxei ha passat avall.

Als palamosins els agrada anar a la Fosca, una cala que els queda ben a prop, però que és com un altre món. És bonica, ampla, amb una aigua transparent i un arc de sorra partit per una gran roca de color negre; la Fosca, és clar. A la banda de llevant hi ha un conjunt de cases i, damunt d'unes roques que penetren en el mar, les ruïnes del castell de Sant Esteve de Mar, gràcies a la compra del qual Pere el Gran va poder fundar el port reial de Palamós; a la banda de ponent hi ha encara algunes cases antigues que evoquen els estiueigs tranquils d'abans, tres de les quals van ser fetes el 1946 per l'arquitecte Raimon Duran i Reynals mirant de recuperar l'arquitectura popular catalana.

Josep Pla, que va veure aquest lloc «lliure de construccions estiuenques», escriu: «Qui va llançar aquesta platja a la circulació turística fou el senyor Remigi Tauler, de Palamós, el qual hi va construir un hotel que se'n digué Hotel Jeroglífic. Aquest senyor va imaginar, per entretenir la seva clientela, d'omplir les parets i racons del seu hotel d'endevinalles i de jeroglífics i de fer veure la semblança que a vegades tenen els còdols amb les formes de la zoologia, incloent en aquestes formes les del cos humà. Amb aquestes estranyes manies, el senyor Tauler va excedir probablement els límits de l'originalitat; però no hi ha cap dubte que va contribuir a donar a conèixer la platja.»

El Jeroglífic ja no hi és, i l'única variant de jocs que veig ara a la Fosca és la d'un grup de jubilats francesos que juguen a la petanca de manera gairebé professional: acaricien la bola, flexionen les cames, encongeixen la mirada i la llancen afinant la punteria. És només un joc, però, si s'ha de jutjar per les seves cares, sembla que els hi va la vida.

Sortint de la Fosca, camino per un camí de ronda escortat en el primer tram de cases. Poc després s'alça el castell de Sant Esteve, en un estat ruïnós que contrasta amb el seu pes històric. Segons sembla, el castell es va fer sobre una construcció romana que, anteriorment, per allò dels palimpsestos de la història, havia ocupat l'espai d'un poblat iber. Arnau sa Bruguera, primer alcalde de Palamós, el va comprar el 1277 en nom del rei, i durant els segles XV i XVI va ser una fortalesa contra els pirates.

Quan acaben les cases, apareix la pineda d'en Gori, d'on surt un caminet de conté, voltat de pins i atzavares, que porta fins a s'Alguer, una cala íntima, de còdols, aigua clara i roques, que té algunes barraques arran de mar, amb els pins al darrere i la barca al davant, que són de tant en tant escenari de suquets o arrossades populars.

Tot a la cala s'Alguer sembla pensat per gaudir de la vida apostant per la senzillesa i fiant-t'ho tot a un bon peix i a la bellesa de la costa.

Si continuem per un camí estret que puja i baixa, sempre a l'ombra dels pins, sorgeix al cap d'uns minuts, com una aparició, la platja del Castell, un dels últims espais verges de la Costa Brava.

És tan estrany veure una platja sense cap urbanització que l'esguerri que sempre que vaig a Castell m'haig de fregar els ulls per convèncer-me que no es tracta d'un miratge. La sorra, el mar, la riera, els arbres i les plantes... és tot el que hi ha. ¿Tot? Bé, no, ja que hi ha algunes casetes i un embarcador, un poblat iber al capdamunt de la península de sa Cobertera, descobert el 1935 per Lluis Barceló, i un parell de mansions mig tapades pels pins —el mas Juny i el mas Castell—, carregades d'història i de llegendes. El pintor Josep Maria Sert, i més endavant els germans Puig Palau, van convertir aquest paratge, entre els anys trenta i setanta del segle XX, en un centre cosmopolita que va fer parlar molt la gent dels voltants.

Josep Maria Sert (Barcelona, 1876-1945), quart fill d'una família enriquida amb el tèxtil, va aprendre a pintar al taller d'Alexandre de Riquer i feia uns murals recarregats, barrocs, de tons daurats i foscos, que el van fer famós arreu del món a la primera meitat del segle XX. Entre altres murals, va fer els de l'hotel Waldorf Astoria de Nova York, els de la Societat de Nacions de Ginebra i els de la catedral de Vic. Segons la biografia que signa Francisco de Sert, «Sert opinava que un bon client només havia de tenir tres qualitats: ser ric, ser ric i ser ric; això i moltes coses més va ensenyar Sert al seu deixeble avantatjat, Salvador Dalí».

Influït per Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo, Sert se'n va anar a viure a París el 1899, on es va obrir pas en el món de 1'art i es va fer amic d'escriptors com ara Colette, Cocteau i Paul Valéry. La seva simpatia i el seu caràcter fogós el van fer entrar en un ambient cosmopolita que l'envoltaria al llarg de tota la vida. Casat en primeres núpcies, el 1920, amb la mítica Misia Godebska, una exiliada russa admirada per Toulouse Lautrec, Renoir, Coco Chanel, Marcel Proust i Paul Morand, se'n va divorciar el 1925 i es va casar, tres anys després, amb la princesa georgiana Roussy Mdivani. Sert tenia 52 anys i Roussy, 23.

El casament amb Roussy va coincidir amb el descobriment de la platja del Castell per part de Sert. Enamorat d'aquest racó de la Costa Brava, va dedicar el que havia cobrat dels murals del Waldorf Astoria de Nova York, el 1929, a la compra d'un antic mas que hi havia prop de la platja —el mas Cama, que va rebatejar com a mas Juny— i un centenar d'hectàrees que regalaria a la seva jove esposa.

El nebot del pintor, l'aleshores jove arquitecte Josep Lluis Sert (1902-1983), es va encarregar de reformar el mas, que tenia una torre de defensa adossada, per convertir-lo en residència adaptada als gustos cosmopolites del pintor i la princesa. Un cop inaugurat, Sert hi va rebre, durant els cinc anys que hi va residir, nombrosos convidats.

«El mas Juny esdevingué la casa més fastuosa del país», escriu Pla. «La burgesieta del rodal s'hagué de rendir a l'evidència. No solament quedà demostrat que una casa de pagès es pot convertir en una cosa bastant potable, sinó que la generositat quedà palesada reiteradament. Quan circulà la notícia que les conferències telefòniques amb els Estats Units tingudes al mas Juny estant en el curs del mes d'agost del 1935 havien costat 30.000 pessetes (de les bones), Sert quedà investit d'una de les més voluminoses personalitats del litoral empordanès.»

Entre els personatges famosos que van passar pel mas Juny entre el 1930 i el 1935 hi ha Marlene Dietrich, Rene Clair, Luchino Visconti, Coco Chanel, Paul Morand, Drieu de la Rochelle, Salvador de Madariaga, Anthony Edén, Francesc Macià, Francesc Cambó, Josep Pla, Miquel Utrillo i Salvador Dalí. Aquest últim, que estava fascinat per Sert, va arribar al mas Juny acompanyat de la seva parella, Gala, tot just separada de Paul Éluard. Al seu llibre Vida secreta, escriu: «Al mas Juny hi anava a parar tota la colla que coneixia de París i allí, cap al final de l'estiu, es visqueren els últims dies feliços i alhora de qualitat intel·ligent.»

Sert va condicionar les casetes de les roques, al final de la platja del Castell, on es va fer un estudi de 286 metres quadrats. Al mas Juny es vivia la vida a fons, s'hi practicava l'amor lliure i, segons es deia, hi corrien l'alcohol i la droga sense mesura. Pla ho expressa així: «Quan el mas Juny esdevingué un melting-pot de polítics, vedettes, diplomàtics, homes de negocis, aventurers, exclients i possibles clients, de diverses nacionalitats, races i llengües, s'hi produí un delirant galimaties lingüístic, de manera que puc dir, perquè ho he viscut, que jo he vist néixer, a la Costa Brava, el guirigall de les llengües, sota el patrocini de Josep Maria Sert.»

Josep Pla, que va acompanyar Sert en el seu últim dia al mas Juny, ha descrit a la perfecció aquell  trist moment:

«El terrible accident automobilístic del passadís d'Albons, en el qual morí un príncep Mdivani i quedà greument ferida la senyora Von Thyssen, que l'acompanyava; 1'escàndol de premsa que aquest fet ocasionà; la repercussió que tingué sobre la senyora Sert, que no fou mai més altra i es morí com una flor deshidratada; els esdeveniments polítics que seguiren aquests fets... tot plegat ens féu perdre un dels homes que estimaren aquest país i que contribuí com ningú a valorar-lo. Ja venut el mas Juny, a Jordi, Isabel i Albert Puig Palau, vaig ésser, em sembla, l'únic acompanyant de Sert el dia que vingué a acomiadar-se de la seva propietat. Fou un dia d'una tristesa pesada. Sert quedà, amb llàgrimes als ulls, astorat davant el paisatge que, perquè l'havia fet habitable, havia contribuït a crear.

«—La llum d'aquest país!... —em deia contemplant amb una mirada humida i trèmula la tarda de primavera reflectida en les pedres de les velles torres daurades de les masies que tant havia estimat.

«Arribà un moment que ja no pogué més i m'agafà un braç.

«—Anem, anem! —digué—. Hem de marxar. És trist, però hem de marxar. Jo sóc com el jueu errant...

«I se n'anà.»

Josep Maria Sert va morir a Barcelona tres anys després, el 27 de novembre del 1945. Va ser enterrat, tal com desitjava, al claustre de la catedral de Vic.