Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La d'Es Castell és l'única platja verge que queda a la Costa Brava. Va ser salvada de l'especulació urbanística per una contundent campanya popular endegada a partir de 1992 i que acabà amb un referèndum el resultat del qual va ser un 70% dels vots contraris de la destrucció d'aquest espai natural.
S'hi pot arribar caminant, pel camí de ronda que surt de la Fosca, o bé en cotxe, per un camí que es desvia de la carretera C-255 entre Palamós i Palafrugell. El gran arenal té una longitud de 375 metres per uns quaranta d'amplada mitjana i està format per sorra daurada de gra mitjà. A uns 200 metres de la platja, agafant el camí de ronda que duu fins a Calella de Palafrugell, apareix la petita i bonica cala de la Foradada. Seguint per aquest camí, que discorre per la línia costanera, es passa per altres espectaculars platges verges, com Canyers, Sanià, cala Estreta, Roca Bona, Cap de Planes o la cala del Crit.
Situats en qualsevol punt de la platja podem llegir textos de Josep Pla, Miquel Pairolí, Xavier Moret i Rafael Nadal que ens ratificaran que ha estat un gran guany col·lectiu haver preservat aquesta platja de l'especulació immobiliària.
Conec la platja de Castell des de fa molts anys, des d'abans del turisme, quan hi havia aquí dues o tres xàvegues i els pagesos de Mont-ras i de Vall-llobrega hi acudien després de la batuda, amb els seus grans carros amb vela, a menjar-s'hi un xai torrat (a la brasa). Nosaltres anàvem a Castell des de Calella, a la tarda, a l'estiu, a calar les xarxes del bolitx. Els llobarros són de captura difícil. Empresonats a la bossa d'un art, s'enterren a la sorra i treuen un ullet eixerit. Quan la xarxa ha passat per damunt de la sorra que els tapa se'n desfan amb un moviment brusc i neden amb voluptuositat. Passàvem la tarda a l'ombra d'una barca, ombra fresquíssima sota el sol d'agost i la llum rutilant. El vent de garbí omplia la mar blavosa de petits tritons d'escuma blanca de la qual el sol treia com un espurneig de glòria de plata.
Platja de Castell.- La tarda d'octubre era assolellada, però de la mar pugen unes bromes que cobreixen el cel en poca estona. Avancen de pressa. Són d'una matèria flonja i buida, sense gruix, esfilagarsada, a mig camí del núvol i la boira. Però tenen molt volum i aparença i un cop arriben a tapar el sol, la tarda, que era agradable i temperada, s'enfredoreix. Sobre la platja de Castell, a Palamós, sobre les pinedes, que tenien aquells colors covats que hi posa el sol tardoral, sobre la mar, que era encalmada i d'un blau intens, va caient un vel de grisor. Tons apaivagats, somorts, llum filtrada. El repòs, el silenci que hi havia a tot el paratge sembla que encara esdevingui més recollit i intens. Només el compàs de la mar, la cadència constant de les ones en trencar a la platja.
Dies enrere hi va haver temporal a tot el país, aiguats d'octubre. Enmig de la sorra encara hi ha una gran bassa que va formar el doll que baixava del turons. Allà emergeix la quilla d'una petita barca vella i despintada, mig colgada, de panxa enlaire. Deu ser si fa no fa de la mateixa mida de l'única barca que es veu en mar, al cap de llevant de la cala, amb un home que pesca. La platja és bruta. El temporal hi va escopir restes i deixalles amb abundància. Hi ha un rastre de canyes mig podrides que porten barrejades les despulles de la nostra civilització del plàstic i del porexpan. Caminant tota vora de la línia que forma la matèria en descomposició es comprova la presència i la importància que té el porexpan en aquesta època.[...]
La nuvolada se'n va tan de pressa com havia vingut, com si un vent de mar l'empenyés terra endins. En menys d'una hora passa i, a la caiguda de la tarda, el sol torna a lluir sobre els carreus del poblat ibèric, que han estat més de vint segles colgats en aquest paratge, sota la pinassa i el pedruscall calcari. Ara, en el turó de Castell, sobre la Foradada que el mar en un treball geològic de segles ha anat burinant i obrint, els arqueòlegs restauren els murs de l'antic poblat. Es comencen a insinuar allò que eren cases, allò que eren carrers. Es poden apamar aquests carreus i d'allà estant, al mateix temps, albirar, al lluny, la T metàl·lica que fan les grues de Palamós, més enllà de s'Alguer i de la Fosca, on alcen noves edificacions, blocs de pisos, cases aparellades. Una lliçó diàfana i plena de sentit, la matèria que es construeix i s'enruna, el temps i les generacions humanes que passen. La roda incessant.
Sobre l'ample espai de mar que abraça Castell, passen dos tudons que volen, ràpids, d'una pineda a l'altra, molt més nerviosos i baixos que els gavians que aletegen, compassadament, mar amunt. L'home que pescava s'ha retirat. En les últimes llums del dia, la mar pren una blavor encara més intensa i profunda. Les pinedes s'enfosqueixen. De la xemeneia de la casa, deixada i devorada pel salanc, que hi ha en el racó de llevant de la platja, en surt un torterol de fum. Un gos fa uns lladrucs cansats, com per espantar l'avorriment, i es grata l'esquena rebolcant-se a la sorra, potes enlaire. L'onatge ha revifat una mica i deixa un fil d'escuma blanca, a trenc de sorra. El dia acaba de passar lentament. El temps s'escola amb indiferència i quietud.
Si continuem per un camí estret que puja i baixa, sempre a l'ombra dels pins, sorgeix al cap d'uns minuts, com una aparició, la platja del Castell, un dels últims espais verges de la Costa Brava.
És tan estrany veure una platja sense cap urbanització que l'esguerri que sempre que vaig a Castell m'haig de fregar els ulls per convèncer-me que no es tracta d'un miratge. La sorra, el mar, la riera, els arbres i les plantes... és tot el que hi ha. ¿Tot? Bé, no, ja que hi ha algunes casetes i un embarcador, un poblat iber al capdamunt de la península de sa Cobertera, descobert el 1935 per Lluis Barceló, i un parell de mansions mig tapades pels pins —el mas Juny i el mas Castell—, carregades d'història i de llegendes. El pintor Josep Maria Sert, i més endavant els germans Puig Palau, van convertir aquest paratge, entre els anys trenta i setanta del segle XX, en un centre cosmopolita que va fer parlar molt la gent dels voltants.
Però al voltant de Castell el paisatge natural es fon amb el paisatge que ha creat l'home. Els pins semblen allà des del principi del temps. Però són plantats per l'home, com les mimoses de Senià i com els camps de blat que arriben fins a la sorra. Són camps modestos que mantenen viva la darrera platja rural de tota la costa gironina.
A Castell, el pintor Josep Maria Sert hi va organitzar algunes de les primeres orgies de la Costa Brava, amb Salvador Dalí, Coco Chanel i la princesa georgiana Roussy Mdivani, amb qui es va casar després de divorciar-se de la pianista Misia Godebska, que havia estat amiga i model de Renoir i de Toulouse-Lautrec. Durant molts anys, Sert va ser el pintor més cotitzat del món occidental i va pintar grans murals per al Waldorf Astoria i el Rockefeller Center de Nova York i per a l'edifici de la Societat de Nacions a Ginebra. Però ara, aquí, ningú no se'n recorda.
Em sembla que va ser Graham Greene qui va dir que el lloc més bonic del món és just al darrere del Trinity College de Cambridge. Hi he estat i és una meravella. Hi ha llargues fileres de desmais que enfonsen les branques en canals d'aigua on els estudiants practiquen el rem. Hi ha prats verds i camps de rugbi i la façana posterior de la biblioteca de Wrent, que es esplèndida.
Però Graham Greene s'equivocava. Graham Greene no coneixia el tros de costa que va de s'Alguer a la Foradada passant per la platja de Castell i el poblat ibèric, just davant de la llosa on calava en Paco quan anava a la llagosta.
Els que coneixen Palamós i la Fosca ho saben prou bé. N'hi ha prou d'agafar el camí de ronda que voreja la pineda d'en Gori, baixa a les barraques de s'Alguer, s'enfila un altre cop entre atzavares per les tanques del mas Juny i trepitja la sorra de Castell, just davant dels joncs de la vella riera, que només trenca la sorra en dies de temporal gros. Després, el poblat ibèric, la Foradada i les mimoses i els pins que es retorcen increïblement damunt les roques camí dels Canyers i de cala Estreta.
Aquest sí, aquest és el millor lloc del món.
Altres indrets de Palamós: