Tampoc no era pas fàcil
actuar als anys trenta davant de l'altra Víbria,
sorprendre'l i provocar-li
un riure homeopàtic i conciliador.
Però l'horror és la Legió Còndor
bombardejant Barcelona,
i això no és cap espectacle de circ.
La representació continua en algun lloc,
dins nostre, tal vegada.
Però dalt de tot ens espera la Torre,
com un avi solemne i en ruïnes.
Pujarem tot el dret
que les nostres cames puguin
i no filarem prim davant del suborn
de les escales mecàniques.
Fatigats, hem vist l'esplendor
de la Meridiana, fent la ronda
com els soldats. La llar dels indiferents
és a la ciutat sense orígens, dins la ciutat-avinguda
que respon a les màximes
expectatives de la desmemòria.
I, malgrat tot, sense fer salts mortals arribem
—amunt, entre la brolla—
al castell de Torre Baró.
És la casa encantada i Anthony Perkins
estrafà la veu postissa mentre amaga el ganivet.
«Una doble per aquesta nit», demano.

L'autobús 21, que deixa enrere el moll de l'os
i el rovell bastit amb l'ou de l'almirall,
circumda el Port i fuig cap al Morrot.
«Stella maris» Llegeixes. I et ve al cap
l'Stella splendens del Llibre vermell.
Però avui sols hi ha contenidors,
grues i sirenes de vaixell
i el gran ull del cementiri
ancorat a la roca que s'engreixa.
Pedrera de pas, pols i pols: res.
Aquí, ben a prop, el Candel va bastir
una mitologia pròpia.
No cal canviar de nom, ni de ciutat:
el Michurella, el Picha i el Tiara
passegen, com espectres, pels racons.
S'acumulen presències, urpades de memòria
que ningú vol recordar.
Davant la carretera i vora el mar
hi ha pilars a mig construir.
Jo això ja ho he somniat,
i no es tracta pas del Solaris de Lem,
ni deis proverbis de l'infern de Blake
—quan deia folly is the cloke of knavery—
(busqueu al Collins, que ara em truquen),
ni d'aquell que baixà
del cerchio primaio giù nel secondo.
Aquí es basteix una precarietat
—com la dels noms primaris de Macondo—,
però sense cases ni persones ni colors.

Última oda a Barcelona (fragment)

Vinyoli és a prop i el barri de Can Tunis
és un solar sotmès a la neteja
de les coses boniques i endreçades,
com qui ensenya el piset a les noves tietes
de mobles italians i àtics luxosos.
Mil excavadores arrasen la memòria.
Endavant: Breznev i Mickey Mouse
ho planifiquen tot,
com un pastitx plastificat,
panificat, pasterejat.
Quin desgavell!
I prou que s'exclama el tenor Viñas,
tot cridant l'autoritat, però aquí no hi ha ningú més
que nosaltres dos. I baixem per sortir
de la llengua de pedra que ens ha acollit.
A fora el món és inhòspit,
viu mortalment, viu entre les obres,
i passem sota el pont de la Ronda Litoral
amb la remor dels tràilers sufocants.
Aquí hi hagué els banys Zoraya,
el passeig de la Mare de Déu dels Ionquis
—de tots els ionquis, de milers de ionquis—
i el pas de l'autobús 38 cap al no-res.
D'això només en resten les cendres
i quatre portes tapiades. Em sents?
Em cal deixar constància, llavors, del que visc.
Per això parlo, per això afirmo.
I et gravaré amb el mòbil
i penjaré el teu pas vacil·lant al YouTube,
on seràs presa fàcil dels voltors.
I cridaré. I exhalaré.
Perquè em desdoblo en un milió de bits.
Sóc jo? Ets tu? Sóc tu i jo alhora?
Deixa'm invertir el tron de la glossolàlia:
uxali cototerva simpestra,
gloc-gloc-gloc i mil síl·labes més.
Ei nois, repetiu-ho amb mi:
da-da-da, la-la-la, yeah!
Ei, què passa, tot esta fred i trist. On ets?
Ho saps prou bé: ara et demano el repòs,
la pau silent dels noms.
Desverberant el sostre viu de cada alè,
deixa'm morir als confins del llenguatge.
Però abans mira aquells dos bojos
que vaguen entremig dels enderrocs.
Déu vos guard, som els torrats de la fosca
i avancem pel passeig de Can Tunis
fins al Morrot i el far de les gavines.
I no ens veu ningú, ni la Guàrdia Civil portuària.
Anem de pas, assenyalant tota possibilitat d'existència,
i no queda més llum que la que crema.
Caminem pels verals d'una apocalipsi
que bescanviem per un bocí de vida.

Aquesta és la selva, la llei menys natural,
el pes d'una postal que es fa ciutat
en entrar a tota canya per Can Tunis.
I més enllà, planejant sense pla,
hi ha les tres xemeneies
on el món gira al ritme d'un edèn impossible
per heure't en un ulls de whisky i de cautxú
i fer la volta al món sense moure't de casa:
Tibidabo, Sant Mateu, Font Groga,
ullera de llarga vista
des d'on l'amor tremola com un roure africà,
com un eucaliptus australià,
com un baobab del Senegal o Gàmbia.
I, de nou —a l'altra banda del turó de voramar—,
cactus de Costa i Llobera i pi de Formentor:
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura, com l'arbre dels penyals.
I així, pas a pas, l'objectiu serà arribar a bon port
i no caure al mar per la borda,
ni deixar que t'abordin
amb una enciclopèdia de la fe,
amb les veritats que són veritats i prou
i te les has de creure perquè el joc funcioni.

Última oda a Barcelona (fragment)

I tens raó. Hi ha un camí que ens durà a Babilònia
passant per Montjuïc. Serà la fi de tot plegat, llavors:
una fi en ple exercici
de les nostres facultats poètiques.
I ja ho diu la saviesa popular:
una tomba porta a l'altra.
Així, després de dies i dies d'espera
i de circumnavegació per molls i mots,
envoltats de donotes i bevèrria,
aconseguim trepitjar la terra de Can Tunis,
la inexplorada Terra dels Morts.
Amb dentadura postissa,
Barcelona mossega el mar,
arrenca la sal del cadàver marí
—pell desada al terra—
i l'escup al port i a les gavines.
I entrem per la llengua de pedra
a la ciutat dels no-vius que ens acull, indiferent.
Mausoleus de cos present, tombes precises
com escuts d'armes medievals,
pura arqueologia decimonònica.

Mil llums em somriuen (o el gran periple del Poble Nou, Can Tunis i el Morrot)

I entrem per la llengua de pedra
a la ciutat dels no-vius que ens acull, indiferent.
Mausoleus de cos present, tombes precises
com escuts d'armes medievals,
pura arqueologia decimonònica.
Com va tot senyor Enric, heu estat un bon oficinista?
Només cal un despatx i un rètol lluent
per fer les coses, la resta és accessori.
Austeritat, disciplina i coherència, res més.
Passi-ho bé, president!

I continuem la pujada:
més mausoleus que ningú no recorda,
amb capelles enreixades, plenes de pols,
i burgesos enterrats i oblidats
entre uns quants metres d'absència.
Enterraments de caritat, enterraments de paret. Busquem el nínxol del poeta:
... El silenci és la boira
jo somric
i mil llums em somriuen.
Entre Sáez Iranzo i la Família Benejam
hem trobat el creador sense oda.
Perquè cap vers no surt de les llambordes
que no tinguin nom de barricada.
Hem vist la font on et canviaven les flors
d'any en any, fins al dia d'avui.
I hem vingut, Salvat-Papasseit, a retre't homenatge,
no a sotmetre't al nostre cant eixut.
Per això no farem necrofília
amb els teus versos,
perquè tu ets la novetat en flames,
el flamant flamareig de força i fília.
Altrament, aquí tens, a prop teu,
el tenor Viñas.
Damunt la tomba, grans guerrers teutons
amb escut i espasa
i la inscripció, fidel, de Parsifal i Lohengrin.
Quina lluentor més paorosa!
No et van llegir prou bé, Salvat,
no van llegir que la música de circ
silencia Wagner, tanmateix un pompier.
Perquè hi ha molts wagnerians d'awantguarda,
molts werrers de wolframi,
mots werbs walents, wirils,
amb pagesos wenerables
i mitos wigorosos i wessants d'edelweiss.
Que weritable i wíwida, la wanaglòria!
I, fet i fet, quin gran mausoleu el del tenor!
I que petit el teu nínxol,
Salvat-Papasseit.

Et miro i sembles una espurna del vell riu.
Just aquí, Francesc Serés va recollir les claus,
encara les guarda, les té totes dins d'un pot de vidre.
El captaire s'assembla a mi,
estès entre jonqueres i brutícia.
Mira'm: sóc un producte càrnic
que travessa el pont del Llobregat,
camí del Prat, amb la llum del sol que reverbera
i m'enlluerna. Llavors abaixo la cara humil,
sedimentat pels millors anys de la meva vida,
i respiro les extenses carxoferes dels marges.
Al delta s'acumula la mort,
la nostra i la dels vells germans.
Les alberedes són un ventall
amb dues cares: blanques-verdes.
I les sèquies esperen l'aigua fosca
darrere el calze de la tarda a sol ponent.
Carretera de la Marina, aquesta és l'horta admirada
de Virgili, com els qui que tornen de la ciutat a la llavor
primigènia, a la llar del Tivis, a Can Joanet.

Enmig de rotondes de ciment, sota la flor de la migranya,
rondem entre el carrer 5 i el carrer 3.
I quan a Mercabarna ja no queden noms
passem la frontera, com àngels invisibles.
La ciutat dins la ciutat, muralles i reixats:
entrem pel checkpoint camuflats de venedors.
I caminem pel carrer Major sense tocar el terra,
mentre alcem les ales i ens elevem,
amb l'espasa de joguina a la mà,
damunt les naus de fruites i verdures.
Hem robat el llapis de les mans dels majoristes,
com si levitéssim en un somni a l'engròs.
A la nau Carme Miranda hi ha pupitres i albarans,
la vida a tant el quilo i sense regateig.
Però atenció, cal anar amb compte,
perquè nosaltres, avui i aquí, ja no existim.
Podríem ser atropellats pels manipuladors
de les comandes, que van a tota llet pels carrers transversals.
Però no ens fa por morir joves, immortals com som
davant dels ulls aliens.
I no hi ha indret quan l'espai és el silenci
a la gran esplanada del no-res.
Aquí malvens l'ànima al diable
i Mefistòfil tragina taronges d'Alcanar
al mercat al·luvial de naus alimentàries.
Aquest és el no-lloc que ja existeix
quan t'empasses, insomne, l'ossobuco.
El gatge és un ultratge sense imatge.
Ho afirmo tal com raja, no em trabuco,
ni m'amago en un racó de llum mercant.
També els poemes existeixen
abans d'empassar-nos l'altra vida,
l'edulcorada, empaquetada i congelada
que aquí es malvèn a canvi de no res.
No dic res de nou, i el buit de Déu és rés.
Perquè vosaltres no sabeu què és
descarregar melons a Mercabarna.
I com que no ho sabeu, cal que ho veieu
i que n'esbrineu, com nosaltres, els rastres.
Seguiu aquest follet que us acompanyarà
durant el trajecte. Té rostre d'albercoc
i cos escanyolit, però no us en refieu:
a cops també clava queixalada.

I tot seguit passem, apressats, per l'escorxador
que evoca, de seguida, el nom de Döblin.
No som, però, a l'Eldenaer Strasse
on la metafísica i la teologia
culminen en la física
i la sang calenta i negra cau a raig.
Pots dir l'oblit, la pesta, el magnicidi
del Sant Vedell i el Gall de Pota Blava
des del trànsit animal d'aquestes ànimes —exànimes, inanimades—
que acaben veloçment en la fortor
que puja cap a un cel sense esperança.
Ara ja podem escollir entre les dues opcions:
el bé o el mal. L'escorxador juny els dos conceptes.
I en un d'ells, en el nom de la proteïna, surt el monstre
que s'emmiralla en les estacions espacials,
el GPS i el mòbil (envia'm un SMS, m'exhorten:
cal evitar la clàusula d'haver de contestar).

Així que entrem al mercat del peix
i abastem les seves ofrenes, l'hermètica llotja de mar
on només els autoritzats poden fer negocis.
On teniu la bata blanca? Aneu amb compte, heu trepitjat
el calamar metafísic i trontolla tot Mercabarna en sentir
l'última llei alterada del mar. Fixa-t'hi bé: els camions
aparquen les mercaderies i tothom va per feina.
Scania, Man, Renault: tot plegat
ens fa pensar en una road-movie.
Però no sóc a Montana,
sinó enmig d'una muntanya
que acreix un muntacàrregues gegant.
L'embalum és l'ànima. I el pes? Ja no el conec.
Així doncs, podeu empaquetar poetes
i vendre'ls a l'engròs,
fer negoci amb la lletjor i les males arts
i subhastar l'ètica entre llamàntols, raps i gambes.
Pregunta't, doncs, d'on prové tot.
Sigues presocràtics i sincer
al nord de la zona franca d'aquest cor.
Esbrina qui gronxa cada cosa,
qui grapeja i qui ven cada contorn,
qui és l'intermediari i qui la meuca
que t'espera a l'hotel Alfa a quarts de nou.
I ara puja'm al toro i accelera.
Vull que l'encastis contra els paravents
de l'ànima. Aquest serà el meu testament.
Però mentre no arriba la senyora Lethal Planet,
amb dalla de Vogue i caputxa de Chanel,
sortim com hem entrat: invisibles i en silenci.

Una vida modélica (fragment)

Sense innocència i sense càrrecs,
tot alhora i a deshora, hem vingut
a llegir poemes a la presó.
La perfecció, brama algú.
La veritat, diem.
Som a la Model —a la pressió model—
i, per tant, el laconisme imposa un ganxo vertical
que ens impel·leix a travessar el tercer reixat.
Es tanquen les portes darrere nostre,
automàticament,
deixant el vell món enllà. I n'entrem a un altre:
observa el Panòptic i el Centre Totpederós
amb les pantalles de control,
del qual sorgeixen les sis galeries
i el record, funest, de los Vencedores.
Pensa, doncs, el que vulguis:
Dant o la capsa d'esca d'Andersen.
Condorcet o El Vaquilla.
Vine, soldadet, sóc la bruixa indefensa.
Quina opció triaràs?
Cada porta obre un món dins un món,
un nou argot, un aire irrespirable,
un pati amb mirades esquinçades
que es claven com ferros oxidats
mentre els traficants de la quarta galeria
ens saluden amb desgana i fum hostil.
I n'hi ha molts més, de presos,
però no els hem vist.
A la barana, repenjats, senten l'estigma
de repetir el mateix dia
i la mateixa hora del pati, inacabable i buida.