Editorial Pòrtic - 2010 - Barcelona
La façana del Naixement expressa «la il·lusió i el goig de la vida». Tot en ella és líric, radiant i exuberant, tot palpita i es mou, com si la pedra fos viva. La natura sembla esclatar. No hi ha forats balders ni espais buits en la grandiosa composició. Tot es trasbalsa quan Jesús neix, quan entra a la vida el Senyor de la vida. Gaudí vol expressar l'emoció i l'estupor de la nit de Nadal davant la meravella de l'amor: l'infant de Betlem resulta ser el Déu infinit. Per això, la natura esclata: els animalons (sobretot els ocells) i les flors exulten, i la façana es converteix en un pessebre monumental, d'estètica aparentment barroca, però de fet entranyable i popular. Hi ha carenes i pics de muntanyes que imiten les formes úniques del massís de Montserrat, hi ha caramells de gel que evoquen la relació entre el Nadal i l'hivern. El cert és que Gaudí ha volgut expressar l'estremiment de la natura davant el naixement de Jesús i alhora la humilitat de l'encarnació. Per això, la seva obra sembla «excessiva». D'aquí que el millor referent sigui Francesc d'Assís, el qual, també de manera «excessiva», va voler que a Greccio se celebrés l'eucaristia de la nit de Nadal en un estable petit i sense cap condició, per tal de reproduir el miracle del naixement de Jesús. El gran nombre d'àngels músics i d'àngels cantors i les paraules de l'himne angèlic (Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bonae voluntatis; "glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes de bona voluntat"), gravat damunt les portes centrals de la façana, proclamen el miracle, són l'Evangeli del naixement del Fill de Déu. Uns altres àngels l'expliciten: Jesús est natus. Venite adoremus ("Jesús ha nascut. Veniu, adorem-lo").
Passem a la façana de la Passió. Si la façana del naixement és lírica i la façana de la Glòria és èpica, la façana de la Passió és dramàtica. Diu Gaudí: «Amb contrast amb la del Naixement, decorada, ornamentada, la de la Mort és dura, pelada, com feta d'ossos». I Isidre Puig-Boada, un dels deixebles de Gaudí, comenta sobre la façana de la Passió: «És tota ella d'arestades formes geomètriques simplicíssimes, nua d'ornamentació, solament repòs i estructura». En efecte, aquesta façana expressa l'angoixa de la mort, el dolor de què està sembrada la vida. Gaudí en va fer l'esbós l'any 1911 quan era en un sanatori de Puigcerdà, afectat greument de febres de Malta. La recuperació fou molt lenta. Diu l'arquitecte: «Vaig tenir temps per a estudiar i meditar l'esmentat portal». El «sacrifici cruent» de Jesús a la creu es tradueix aquí en un conjunt d'arquitectures trencades, escapçades, desconjuntades, amb sortints i buidats de tota mena, peanyes, fornícules i gelosies. Pel que fa a l'escultura, la proposta de Gaudí va ser traslladada a les figures que formen el conjunt gràcies a l'art de Josep M. Subirachs, en els anys vuitanta-noranta del segle passat. El resultat final és coherent: arquitectura (Gaudí) i escultura (Subirachs) s'adiuen l'una amb l'altra. La pedra expressa el cos turmentat i crucificat de Jesús, amb unes columnes que semblen sis grans ossos humans amb tendons i nervis estirats fins al límit, i amb un frontó que és una galeria ascendent sostinguda per divuit ossos (6 x 3) que li fan de columnes. Gaudí volia que la façana «arribés a fer por», és a dir, que qüestionés l'observador fent-li present el drama de l'existència humana, que s'identifica amb el drama de la creu.
L'Anyell és, doncs, el símbol major de la Sagrada Família. Manllevat del llibre de l'Apocalipsi, aquest símbol recull tota la càrrega de símbols i representacions al·lusius a Jesucrist, escampats per tota la basílica, a dins i a fora. Anagrames (JHS), inscripcions amb el nom ple («Jesús»), símbols amb lletres (alfa-omega), creus de diverses textures, però també imatges de Jesucrist que escandeixen les tres façanes: tot queda subsumit en la figura de l'Anyell místic de la creu central. Concretament, hi ha una correlació entre l'Anyell dret i degollat, mort i ressuscitat, i les imatges de Jesús a les façanes: Jesús que neix i que corona Santa María (façana del Naixement), Jesús que mor a la creu i que puja al cel (façana de la Passió) i Jesús gloriós que mostra les marques i els atribuís de la seva passió, i que s'erigeix en jutge misericordiós de vius i de morts (façana de la Glòria). I, encara, hi ha una correlació entre la creu central i les creus que es troben a les tres façanes: la creu sota l'anagrama JHS enaltida per dos àngels que l'encensen (façana del Naixement), la gran creu victoriosa que corona la galeria dels qui pugen del reialme de la mort, i que els àngels porten al cel (façana de la Passió), i la creu que, com a instrument de la passió, acompanya versemblantment la representació de Jesús jutge (façana de la Glòria).
La torre-cimbori central, el punt mes encimbellat de tota l'edificació, és coronada per una creu-mirador de 15 m d'alçada i de quatre braços, en el nus de la qual hi ha un gran Anyell místic. Al seu voltant hi ha les altres quatre torres-cimbori, amb els quatre vivents, que representen, com acabem de veure, els quatre evangelis/evangelistes. La torre central de la basílica és, doncs, Jesucrist, i es caracteritza pels símbols de la creu de quatre braços i per l'Anyell. Aquesta creu, típica de Gaudí, és com la que es troba a la casa Batlló o al Parc Güell. Té quatre braços, de manera que és igualment visible des de qualsevol angle, tant de dia com de nit. És una creu que abraça el món sencer, i que, per tant, subratlla el caràcter universal de la salvació: «per a tots Jesús morí», canta el cant de la Passió de Mn. Cinto Verdaguer. Aquesta creu sembla emergir del nus que es troba a la seva base i que sembla evocar el penyal del Gòlgota.
L'interior de la basílica de la Sagrada Família és «com un bosc», amb uns «arbres colossals», que són les columnes, les quals pugen helicoïdalment com fa el més humil dels llorers o de les palmeres. Els «arbres» es bifurquen en branques i culminen en un sostre florit, caracteritzat per la ufanor i per la calidesa d'una llum difusa. Doncs bé, les voltes són «les fulles del gran arbre que aplegarà el poble per alabar Déu». Segons Gaudí, doncs, el poble de Déu és el referent fonamental de la nau de la basílica, l'àmbit de la il·luminació i, per tant, l'espai per on discorre la «via de l'Església». No som pas lluny de la constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II, en la qual, després de parlar del misteri de l'Església, hom fixa l'atenció en l'Església com a poble de Déu.
La nau de la Sagrada Família es caracteritza per l'harmonia hel·lènica entre l'arbrat (les columnes) i les fulles (les voltes). L'articulació del conjunt és possible perquè hi ha un bosc de columnes que roben les càrregues de les voltes i de les cobertes exteriors. Es dibuixa, doncs, un trenat en el qual les columnes són un element constructiu absolutament necessari, atès que la basílica no té contraforts ni crosses ni arcbotants de cap mena. Més encara, les columnes, de gran robustesa, es troben lleugerament inclinades, per tal de complir la seva funció: són altes però no alteroses, i s'adeqüen flexiblement a la càrrega que els arriba. En la simbòlica de Gaudí, les trenta-sis columnes de la nau de la Sagrada Família tenen un nom d'evangeli/evangelista (4), d'apòstol (12) o bé de diòcesi (amb el lloc preferent donat a les diòcesis catalanes) (20).
La construcció de la cripta, excavada sota terra, va durar nou anys (del 1882 al 1891). Gaudí, que treballava amb el projecte de Francesc de P. Villar, només va poder acabar-la, ja que l'estructura ja estava fixada. Tot i això, va introduir-hi dues modificacions interessants, l'una en relació amb la conservació (es buida el terrer al voltant del mur exterior, per tal d'evitar les humitats) i l'altra en relació amb la llum (s'augmenta l'alçada de la volta fins a 10 m, perquè s'hi puguin obrir finestres superiors que deixin passar la claror i ventilin un espai soterrat). La seva empremta s'aprecia en múltiples decisions. Gaudí comença el seu programa de millorament del gòtic, de manera que l'espaiosa cripta de forma semi rodona (40 x 25 x 10 m en el punt més alt) deixa de ser estrictament neogòtica. Els capitells de les columnes passen a ser naturalistes, o els vitralls aconsegueixen vida pròpia amb els graciosos angelets que hi són representats, o les portes de roure de les sagristies són ennoblides amb aplicacions de ferro forjat i daurat, o Gaudí mateix dibuixa un mosaic policromat d'estil romà per al paviment central amb motius animals i vegetals. Igualment els confessionaris, les llànties de les capelles, els bancs, els objectes destinats al culte, els mobles... tot surt de les seves mans de fill de calderer, acostumades a treballar l'aram i el ferro, el llautó i la fusta. Gaudí és un artista global, arquitecte, escultor i artesà, que domina la matèria amb l'esperit del seu art i de la seva vivència profunda. La cripta és un espai que respira Gaudí per tots costats.