Editorial Mediterrània - 1997 - Eivissa
El varen jutjar a Palma de Mallorca i l'enviaren a can Mir, la presó dels presos polítics, una antiga serradora i magatzem vell de fustes, una nau enorme amb pilars centrals en la qual hi havia entaforats més de mil homes. Un envà els separava dels lavabos i de les latrines. A l'altre costat de la paret, a fora, havien construït uns calabossos on els condemnats a mort passaven la darrera nit. Dia per altre llegien els seus noms, al capvespre sortien en silenci; sabien que de matinada els afusellarien.
A en Toni se li feia insuportable haver de viure a can Mir, on tot era tedi i feia olor d'humitat. Els dies se li feien eterns, i el cos se li anava entumint per manca d'exercici. Arraulit al seu racó, rumiava si els braços i les cames li tornarien a servir mai més per a alguna cosa, si podria tornar a moure'ls com abans, després d'aquella immobilitat forçosa.
En l'aire flotava una olor apegalosa de desinfectant que li recordava la d'una infermeria; era una olor sense vida com la que precedeix una cura dolorosa. L'atordia i el feia pensar en ferides descarnades, safates, agulles de sutura, tisores. Però el que mes li repugnava era el menjar, ell que no havia tastat mai res que no hagués vist preparar, no es podia empassar el ranxo, ni aixecar-se, ni dormir o cantar si li ho ordenava una veu anònima. Només havia cantat en la sobretaula de les matances del porc, cançons més antigues que el vent.
Una nit en Toni es va despertar. Sentia uns cops secs, com si amb una maça picassin a terra, a l'altre costat del mur.
-José, que ho sents?
En José es va mig desvetllar.
-Pesadillas, Toni.
Però no ho eren. Més endavant va saber que un grup de fanàtics havia intentat d'obrir un túnel des de l'exterior, per davall la paret, per entrar amb metralletes i matar els presos que hi havia allí dins. Ho varen descobrir a temps, i de llavors ençà els homes del fusell ja no solament havien de vigilar els presos, sinó també protegir-los.
Na Catalina es va rendir; en Toni va baixar els graons de dos en dos. El terra, l'aire carregat, tot l'ambient el cremaven de viu en viu. Tenia palpitacions. En sortir va ensopegar amb un home que el va prendre per un borratxo. Va adreçar els passos cap a la llarga vorera on hi havia la porta del darrere de la Societat Cultural Ebusus i va traspassar l'Alameda, l'avinguda d'àlbers prop de l'estàtua de Vara de Rey, amb la seua espasa enlaire, un heroi de la guerra de Cuba que descansava eternament al lloc on havia nascut, amb taques d'humitat i del temps, indiferent a tot amb la mateixa fredor del bronze.
Una colla d'al·lots jugaven al seu voltant. Els va esquivar. Al final es va decidir a seure en un dels bancs de pedra del passeig i es va posar a caragolar un cigar de pota.
-En vols –l'hi va oferir al vell general-, "m'estic tornant loco" -va dir per dintre seu mentre feia temps per l'hora de la sortida del camió.
S'Alamera recobrava vida els primers diumenges de maig i es convertia en la protagonista del poble amb la bullícia de la gent que arribava en carros que venien de les cases de l'entorn. Les pageses s'asseien de costat, amb les faldilles desplegades com ventalls, el sol feia brillar els seus mantons adomassats, i en l'aire carregat d'olor de bunyols voleiaven les cintes que els penjaven de les espatlles, com serpentines de colors. Més tard, anaven a ballar formant una alegre processó.
Aquells mateixos carros els feien servir els homes del capità Bayo per baixar a Vila, amb les camises arremangades, el corretjam damunt del pit, el fusell a l'espatlla. Els altres homes els seguien a peu fins a formar una fila sense color, que amb els grinyols de les llantes es varen perdre a la primera barda de la carretera. No en va saber mai més res.
Camí del lloc on es dirigien per a ballar, davant, hi anaven els sonadors, vestits de fosc, amb capell de feltre i mocador lligat al coll. L'un portava el tambor, pintat de colors, un altre la flauta i el tercer l'espasí. Els seguien els homes que feien parella amb una dona. Els joves portaven pantalons blancs, camisa del mateix color, armilla fosca amb botonadura de plata, barretina i, a les mans, les castanyoles.
Les pageses joves anaven abillades amb mocadors de puntes i mantons adomassats de seda groga. Damunt les faldilles blanques, llises pel davant i prisades pel darrere, ressaltaven els petits davantals brodats i, des de les espatlles, "s'emprendada" -conjunt de cadenes, cordons d'or i joiells- queia com una cascada fins a la cintura. Al mig del pit sobresortia "sa joia", miniatura emmarcada en filigrana. Les dones de més edat anaven de color verd fosc, marró o blau, amb un mocador de color ocre al cap, per davall del qual sortia una trena que arribava fins a la meitat de l'esquena, guarnida amb un llaç de color viu.
Quan es va quedar a soles amb ella, li va posar la mà al ventre enfonsat del qual l'havia expulsat amb dolors. Dels pits, que havien estat la vida per a ell, no en quedava ni el perfil, aixafats davall del gipó, secs com les seues galtes i el seu rostre. Aquell cos ja no era la seua mare, havia adquirit un aire fred, irreal, que l'ajudava a acceptar la realitat, el fet de la mort. Tal vegada, la seua vertadera mare, la que ell recordava, forta, que ho disposava tot, que l'acaronava quan era infant, ara recorria el camí de tornada d'on va sortir, per reunir-se de nou amb els éssers estimats amb els quals parlava darrerament més que amb els vius. Se la imaginava jove, amb la pell tersa, vestida amb la seua millor roba, lluint emprendada, asseguda en un carro de seda i espart, arrossegat per puputs blancs que volaven arran de la terra roja. Va demanar a Déu que el seu vol fos estable, perquè no la moguessin ni la despentinassin. Fins i tot va tenir por de pronunciar el seu nom, no fos cas que el lluminós seguici s'aturàs; no volia distreure-la del passeig final i que, en sentir-lo, no giràs el cap i veiés el dolor que deixava darrere seu. Va demanar silenci, que no bufàs el vent del nord, que ni una sola engruna de pols embrutàs el preciós mantell de núvia, que la lluna tardàs a sortir, perquè així el sol fes brillar més temps, fins a l'últim moment d'aquell dia etern, els anells de promesa que lluïa en les seues mans entrecreuades.
La van enterrar al cementeri des Puig de Missa i damunt de la tomba van posar una creu senzilla on deia el seu nom. En Toni i els seus fills, vestits de negre, van presidir les exèquies, última prova de respecte i afecte a la dona que els havia criat.