Tàber - 1968 - Barcelona
«...su Magestad ha determinado proprio motu el extinguir todas las Universidades de aquel Principado, i erigir una que sea única, que ha de ser muy privilegiada y suntuosa su fàbrica, que es de su real ànimo que se construya en Cervera...» (Josep Corts, de Cervera, «Llibre del Racional»).
Si alguna cosa van tenir de bo els Borbons del segle XVIII fou aquell sentit de la magnificència i de la dignitat edificadora. La universitat de Cervera, que domina, monstruosament bella, tota l'antiga ciutat segarrenca, és com un Escorial en petit, un engraellat gairebé perfecte; és a dir, si en un edifici s'hi traslluïa la voluntat d'un Felip, en l'altre s'hi endevina el sentit del poder i de la massissesa de l'altre Felip. És festa major i davant de la venerable façana han aixecat el petit autòdrom elèctric. Invisible en la fotografia, la resta de la població, a la dreta. La teoria de teulats batuts pel sol de migdia forma un caprici lleument cubista.
L'arquitecte Francesc Montaigu no s'hi posà per a poc. Gran com un camp de futbol, la universitat constitueix un rectangle de 116 X 90 m., i és molt encertada la disposició de les dues façanes consecutives, el frontal de la segona essent una autèntica obra mestra. Avui és en vies de restauració i ja hi ha dependències destinades a ensenyament secundari.
Cervera, com tantes altres poblacions de la Segarra, està enfilada en un tossal, molt abrupte per migjorn i llevant, i la seva silueta és coneguda de tothom, perquè la carretera de Barcelona a Saragossa passa a llepar-ne les parets. Observeu al centre de la foto, perdent-se cap al límit superior, la ratlla fosquejant de l'esmentada carretera, damunt un terraplè atrevit que deixa a la dreta la vall del riu Cervera.
Cervera, la noble, «il·lustríssima, fidelíssima i incomparable». El campanar gòtic de Santa Maria presideix la població. Al seu redós, com correspon a una població conservadora, simbolitzant l'aliança del poder espiritual i el temporal, la Casa de la Vila. La planta de creu llatina del temple és perfectament visible, i, pruïja detallista, ni els contraforts no s'escapen de tenir la pròpia teuladeta.
La plaça que presideix l'Ajuntament és una digníssima construcció de força i respecte.
Cap al lluny s'insinua una irisació de la llum de migdia. aquesta llum que a la Segarra adquireix qualitats feridores, esclata contra la pedra i forma, quan contempleu els ràfecs des d'un carrer ombrívol, com el carrer noble que s'obre a l'angle superior esquerre, una aurèola platejada.
Mentre que Lleida no conserva cases senyorials, Cervera n'és plena. El carrer principal és gairebé un carrer Montcada, amb les grans entrades per a carrosses i patis amb escalinates. Però aquesta Cervera tradicional ha tingut el cop d'enginy i geni necessari per a entrar darrerament en una industrialització molt beneficiosa. Res, doncs, de ciutat aturada, venerable relíquia del passat, i amb gent de cuponet. El cerverí és home del dia, qui sap si home plenament del futur i tot.
Serres petites, baixos turons, entrellat magnífic i complex d'altures i de valls: Segarra. Fondals fluvials sense rius. Cels infinits sense núvols. Ventades sense aturador: Segarra.
Tradició i silenci. Eixut i glaçades. Calcàries i margues: Segarra. L'eco del passat ens sotja a cada pas, vora la vinya minsa i el bladar extens, a l'angle de la cabana de pedra seca, el rodet de pedra molsosa mig enfonyat al pallot, al campanar sense campanes, a Casa la Vila, al vell cafè de portes mal tancades, al castell enrunat una i altra volta, al santuari perdut, a la pineda escabellada. Les dones van de negre i els homes de vellut. Encara carros i tractors s'agermanen. Escatainen les gallines a la granja i ressona l'enclusa lluent del ferrer. Les falzies xisclen cel amunt i els quatre canyars sostenen, cavallers obstinats, el prestigi d'un riu gairebé inexistent. Pedra als camins, pedra a les cases, pedra a les creus de terme, pedra a les fonts. Pedra als marges, pedra als cups i als pedrissos. Refugi de les dretes tradicionals, bon planter de carlins, esperit conservador, corrandes i batudes a l'era, capítols matrimonials solemnes, mules de pas i firals de lenta transacció. Hores llargues i anys dolents, collita migrada i sostre enrunat, emigració i vedat de caça, grups electrògens propis, Senyor Rector i Senyor Notari i Senyor Metge. Golfes polsoses, de pols molt blanca, porc salat i confitat, ous en calç i llum de ganxo, vi claret de macabeu potent i fi, pallisses immenses, gossos conillers infatigables, guineu esmunyedissa, tudons espetegaires.
Aquesta botiga és insòlita: pocs indrets de Catalunya poden presentar quelcom semblant. Tothora, tot temps de l'any, les penjarelles de joguines enormes ocupen de dalt baix la façana d'aquesta casa del Carrer Major. Sovint l'empresa hi col·loca ninots mecànics, que atreuen, amb el dring de cascavells i tremolor sonor de tambor, l'atenció dels vianants. Tot Europa és plena de fotos d'aquest espectacle, que els turistes prenen. A la nit, les joguines s'il·luminen amb profusió de bombetes. La botiga és dedicada exclusivament a la joguineria més rutil·lant, i els infants s'embadoquen davant l'aparador i accionen els pianos de maneta diminuts que hi ha al carrer.
Carrer Major de Lleida. Un carrer tot de botigues, que gairebé us amaguen les estretes entrades que menen als pisos. És un dels carrers comercials més importants del país, tancat al trànsit rodat, i tots els lleidatans han arrossegat els peus per les seves lloses, perquè, malgrat la seva estretor, és un lloc de passeig obligat. Soldats, mares amb fills, estudiants, homes fets, jaios i mainada, tothom passa una estona o altra pel carrer major.
Ja hi passaven els romans: per aquí discorria la via que anava a Caesaraugusta...
El Canyeret de Lleida, que els autors del tipisme han exalçat, i amb motiu. És un barri, avui en vies de desaparició, situat en positura delicada al vessant de migjorn del tossal de la Seu Vella, on els immigrats i la pobretalla han viscut durant anys. Abans era un barri pagès, sorgit després de la destrucció sistemàtica de la ciutat per Felip V. Les barraques i habitatges humils foren fets, en un principi, amb canyes i fang, i per això se'n va dir el Canyeret. Abans de Felip V, tota la costa estava edificada i en aquest barri fins i tot hi vivien honrats funcionaris del comú, com ho certifiquen els noms d'alguns carrers: «Carrer del Botxí»...
Mesures de protecció han aconsellat d'anar enderrocant aquest barri, sempre amenaçat d'ensulsiades pel pronunciat pendent en què s'assenta i per l'erosió pertinaç de la costa de migjorn. Niu d'una població pintoresca i bigarrada, seu de guitarristes calés i de gent vinguda darrerament de molt al sud, encara conserva algunes parets nobles i el traçat anterior a la venjança filipina.
La noblesa dels porxos de les places antigues de Catalunya ha estat cantada tòpicament —amb bellesa, però tòpicament— pels poetes. Però mai no diríem prou de l'encís d'una bona plaça porxada. Aquest racó de la de Balaguer, part superior dreta, deixa només un carrer estret per on enfilar-se cap a la muralla i un dels portals que en resten. Per sota, no podem esguardar el sostre de bigues sense un sentiment d'imminent ensulsiada, però encara no hi ha perill. A voltes, veureu un cavall de reforç i fins i tot un bigot respectable de ferro que suporta per sota el ventre tibant de les bigues no substituïdes a temps. El temps ha obert les ferides seques i acolorides que només ell sap fer a la pedra i als arrebossats. Dins la penombra dels porxos s'obren les botigues, aquestes botigues que encara reclamen el propi poeta, on veureu al costat d'un producte de la més asèptica tècnica i llampant presentació, una trena d'alls amb tota llur impudícia, i un fregall al costat d'una crema embellidora del cutis i un matamosques vora mateix de la cansalada fresca.
La plaça de Balaguer, els dissabtes, té un mercat ebullent i verdejant: aquest racó desapareix sota un bigarrament de cotxes i camionetes i, segons a quines hores, hi deu haver més gent a la plaça que no en cabria en tota la ciutat.