Antoni López Llibreter - 1929 - Barcelona
La gran Via Laietana (Fragment)
És un carrer nou de trinca, un carrer que acaba d'eixir de la capsa, amb edificis menors d'edat: encara no tenen vint anys.
Fa una rampa suau vers el mar, que és al fons. I pel fons aquest entra al carrer tota la claror del mar.
És un dels carrers on la gent hi passa més de pressa. El que s'hi passegés tranquil·lament, faria un paper ridícul. Demés, el trepitjarien i s'hauria de barallar.
És un carrer, més que barceloní, nord-americà. Sembla encarregat a Nova York. Tant ho sembla que hom diria que l'acaba d'improvisar una casa cinematogràfica per aconseguir un truc i destruir-lo després.
Sí, sí. Indubtablement la Via Laietana és un carrer construït, per la Metro Goldwyn Mayers, per filmar-hi unes escenes: uns lladres que saltaran de balcó a balcó, de terrat a terrat, una milionària que quedarà penjada per la cintura, un terratrèmol que enrunarà el carrer, etcètera, etc., etc.
Però tranquil·litzem-nos. El carrer ha adquirit ja cèdula barcelonina: hi ha la casa del senyor Cambó, que sembla empeltada de gratacels, però que ho sembla d'una manera inofensiva i sense massa pretensions; des d'uns solars per a edificar es veuen les grises agulles gòtiques de la Catedral.
No es tracta, doncs, com temíem, d'un carrer de film.
La claror és aquí crua i desvergonyida, com a cap altre carrer. És una claror, demés, insolent; una claror que ofèn.
Tot és aquí dinàmica, empenta, pressa, crit. Les botigues del carrer de Ferran, per exemple, tenen uns aparadors en els que podeu deturar-vos a passar l'estona. Aquí, no. Els aparadors d'aquí no ofereixen al que passa cap atractiu, cap temptació: són aparadors de sastres, camisers, sabaters. Naturalment, ningú no s'embadalirà davant unes sabates —les senyores, però, sí que s'hi embadaleixen—, o davant una peça de roba anglesa fabricada a Terrassa.
Sembla que a la Via Laietana s'hagin donat cita les coses útils i les necessàries. Els comerciants d'aquest carrer són gent seriosa i entenimentada, enemiga de la fantasia.
Les voreres són més amples que en altres carrers, però no per a què la gent s'hi passegi: per a què no s'empenyin ni es trepitgin amb la pressa.
És un carrer per a què el cantin —sense ritme ni rima, que això seria pecat greu— els poetes moderns enamorats del cinema, de la maquinaria i del ciment armat.
Santa Maria del Mar (Fragment)
Quin nom més bell, més noble, més sonor, aquest de Santa Maria del Mar! I quin prestigi dóna, a l'església i al barri, aquest nom, en el que totes les lletres haurien d'ésser majúscules!
Santa Maria del Mar! Música de clarins al vent, música de clam de tot un poble. Les paraules es fan música a la boca en dir: Santa Maria del Mar!
És el temple més bell de Barcelona. Té un aire imposant, ple de majestat, de grandiositat, de força. I un aire de poble, d'ànima i sang de poble. De poble que aixeca una església per fer-se fort contra la noblesa. Durant tota l'edat mitjana l'Església és la més fidel aliada del Poble. Casa del Poble, Casa de Déu. Contra el senyor, contra el feudal, contra el justícia, contra el noble, contra l'aristòcrata estèril, l'Església ofereix al poble el sagrat dret d'asil.
Santa Maria del Mar és com un cor, alimentat per la sang roja i calenta de tot un poble. És una església de masses, de multituds, una església d'una bellesa digna i severa. I té quelcom de castell, de baluard guerrer: ànima del poble, també, en la que, sota les cendres, cremen les brases de la revolta.
La torre de Santa Maria té una gracia, fina i esvelta, de xiprer, que és l'arbre gòtic per excel·lència.
Aquesta església de Santa Maria del Mar no s'assembla de res a l'església de Nôtre Dame de París. Però a nosaltres ens recorda i ens fa pensar en la Nôtre Dame de París, però vista a través de la novel·la de Víctor Hugo, que era un poeta que bastia catedrals al vent.
Santa Maria del Mar és una església de Víctor Hugo, una església en vers.
La porta de l'església és de dues fulles, clavetejades de ferro. En aquestes dues fulles de la porta es veuen dues figures de bronze que representen uns homes aclofats sota un feix enorme: unes fustes, unes pedres. Sembla que això és un record de què els bastaixos cooperaren a la construcció del temple portant els materials graciosament, és a dir: sense percebre'n cap mena de remuneració en moneda.
Heus ací com el poble deixa rastre del seu pas pel camí dels anys. Sembla dir, amb un orgull noble: Jo faig catedrals, castells, palaus, per demostrar la meva força. I, per demostrar també la meva força, un dia destrueixo aquestes catedrals, aquests castells, aquests palaus.
Hi ha en aquest carrer de Carders una capelleta. És la de Marcús. No sabem si s'hi diu missa: nosaltres 1'havem vist sempre tancada. És una capella que ens recorda per la seva forma les que, d'infants, tinguérem per joguines: la teulada en angle, la gran portalada, un petit pòrtic amb una petita graonada... Com a les de joguina, posaríem en aquesta capella uns santets i uns candelers de plom, hi cremaríem unes primes candeles verdes o vermelles.
Té un aire humil, simpàtic la capella de Marcús. Antigament, des del seu pòrtic, el rector o custodi donava, amb tot el cerimonial, la benedicció als correus que eixien de la ciutat. Segons llegim, aquesta capella fou "fundada en 1166 per un ric comerciant anomenat Bernat Marcús".
És una capelleta d'estampa, d'il·lustració de novel·la vuitcentista: usurpació de fortuna, amors contrariats, assalts a una diligència, guerreres escenes de l'última carlinada, joc, ganivetades, càstig dels traïdors i triomf de l'amor veritable.
El carrer de Ferran (fragment)
El carrer de Ferran és un carrer que el comerç ha fet famós. Hi han grans establiments, luxosos establiments, en altres carrers de Barcelona. Però el bon barceloní sols aprecia el luxe dels establiments del carrer de Ferran, que és un luxe sòlid, massís, autèntic.
El carrer és un carrer qualsevol, gris, impersonal. Ni massa llarg, ni massa estret. No convida a passejar-hi. La gent, però, hi passeja amb un gust extraordinari.
Aquesta gent i les llums dels aparadors donen al carrer un aspecte de fira. Però de fira on la concurrència és triada, on està reservat el dret d'admissió, com en certs cabarets de primera categoria. Una fira per als rics, per als senyors, per als que no tenen, a la vida, altra feina que comprar a totes les botigues.
Als aparadors del carrer de Ferran s'hi veuen les més belles inutilitats: brillants, maragdes, perles; pells de renard —de renard blau alguna que altra vegada—, d'ermini, de bisó, de marta; pistoles boniques com joguines i pipes de la casa Dunhill, que valen dotze duros; sedes japoneses i ventalls i marfils de Xina; perfums de Coty, d'Atkinson, de Bichara; porcellanes de Sevres i de Copenhanguen; vaixelles en les que s'ajunten la plata, l'or i el cristall de Bohèmia.
A l'hivern, sobretot, a l'hora del crepuscle el carrer té un gran aspecte. Està ple de gent, d'automòbils i de llum.— Hi manquen unes quantes modistes de prestigi per ésser la nostre rue de la Paix.
Als aparadors d'una d'aquestes botigues, a la casa Vilaró, s'hi veuen, una vegada a l'any, uns ventalls amb versos dels nostres millors poetes. És una pensada d'artista.
A la casa Vilaró hi ha una tertúlia d'homes de lletres, freqüentada per Ignasi Iglésies, Ambrosi Carrión, Ramon Vinyes i altres.
El districte V (Fragment)
En aquests carrers s'arma una mena de mercat ple de crits i pudors. Hi ha peix pudent, tomàquets avariats, plàtans podrits, verdures de les que es donen a les gallines. Les dones van brutes, esparracades. Han perdut, ja, tota feminitat. Són éssers insexuats, mancats de tot encís.
Però, entenem-nos: ¿són aquestes les dones dolentes, les dones fatals, les dones de novel·la? No: són les dones pobres, són les dones ensorrades fins al coll en el llot de la misèria, són les dones dels obrers. Perquè, cal dir que en aquest barri maleït, en aquest barri de fulletí, també hi viuen obrers, més dels que hom pensa. Obrers que es dediquen a les feines més penoses, més feixugues, pobres bèsties de càrrega, que treballen de sol a sol per no poder menjar, per no poder viure en una habitació confortable.
A les portes dels bordells hi ha una altra mena de dones: unes dones pintades d'una manera grotesca, abillades amb unes bates de coloraines; unes dones molt grasses, hidròpiques, amb uns pits i un ventre que els vessen cos avall, o flaques, esquelètiques, devorades per la tuberculosi.
Aquestes dones parlen amb les honrades, i s'ajuden unes i altres en les seves misèries. Les honrades no tenen per a les altres, les dels bordells, ni fàstic ni odi. Les consideren com una mena de treballadores que han tingut la desgràcia de dedicar-se a un ofici més pesat i menys agraït que els demés.
Fàstic i odi? Per què? Aquí, entre aquesta gent inculta i aixafada pel dolor i la misèria, hi ha més comprensió i més intel·ligència que en altres ambients de gent educada i rica. No es fa de la prostituta una santa, però se la tolera i se l'ajuda. Aquesta pobra gent tan execrada, aquesta pobra gent que, segons diuen, no té cap idea del Bé i el Mal ni cap responsabilitat moral, practica la fraternitat d'una manera admirable i digna de tot respecte.
El districte V (Fragment)
L'englobem així perquè els carrers d'aquest districte –Cirés, Migdia, Santa Madrona, Tàpies, Cid, etcètera– no tenen personalitat per si. Retratat un carrer, retratats tots. El que té fesomia, cara i ulls, és el barri.
Amb el districte V s'ha creat tota una literatura. Però una literatura que no cal tenir en compte; falsa, absurda, truculenta, fulletinesca. I, sobretot, poca-solta. S'ha volgut veure aquest barri en tragèdia, se n'ha volgut fer un Ménil montant, una Willette, amb dones d'ànima complicada, amb homes que adoren el crim pel crim. La perversitat, les aberracions sexuals, el sadisme, els paradisos artificials, tota la requincalla literària traduïda del francès, ha caigut damunt aquest barri per mans de quatre nois que, més que viure a Barcelona, feia l'efecte de què vivien a la lluna. I tot això, no amb mala intenció, ja que amb aquesta literatura ingènuament corrupta, pretenien santificar el barri, o poc menys.
En parlar del districte V, aquests quatre nois, amb una bona fe admirable, parlaven del Sabbat, de la Santa Walpurgis, i fins i tot de les misses negres. Cantaven la nit, la taverna, el bordell, i la prostituta, amb un lirisme febrós i ensucrat. D'aquest districte en digueren "el barrio chino" –en castellà, perquè fa més efecte –, i en feren un barri maleït, pervers i novel·lesc.
Res més lluny de la realitat que aquesta pintura. Res menys "chino" que aquest barri.
Del Passeig de Gràcia fins a Pedralbes, la Diagonal és un passeig aristocràtic, vertaderament aristocràtic. N'és sense proposar-s'ho, perquè n'ha d'ésser, per innata condició. Entre aquest tros de la Diagonal i el Passeig de Gràcia hi ha aquesta diferència: el Passeig de Gràcia fa el senyor; la Diagonal és senyora per essència i potència.
Si és veritat que a Barcelona hi han senyors de debò, deuen viure en aquest tros de La Diagonal.
Aquí el passeig simplifica, s'obre. Pren una magnífica perspectiva, és el passeig que té una més bella perspectiva. A un costat hi ha les muntanyes del Tibidabo, de Vallvidrera, de Sant Pere Màrtir, blaves i morades a mitja tarda. A l'altre, el Montjuïc encès de sol. Al fons s'esfuma tot en la nebulositat de l'horitzó, molt ras.
No hi ha una casa de mal gust en aquest tros de passeig, no hi ha una casa lletja. Totes són senyores, totes tenen distinció, una distinció senzilla, que és la vertadera.
Al començament aquestes cases són altes i de pisos. Després les construccions comencen a espaiar-se. El passeig es fa més ample, més clar, més lluminós. S'han acabat les cases de pisos. Ara es troben, solitaris, allunyats els uns dels altres, alguns palaus de construcció moderna, voltats de jardins. Entre aquests palaus hi ha també—per a donar un més autèntic segell d'aristocràcia al passeig—un parell o tres de cases velles, conservades amb amor i bon gust. Són construccions mixtes de masia i de casa d'estiueig. Tenen uns bells esgrafiats a la façana, enquadrant l'horari solar. Tenen unes avingudes de vells plàtans. Potser uns xiprers. Potser uns eucaliptus.
El parc de la Ciutadella (fragment)
La placeta de la Ciutadella és una estampa romàntica, una estampa de 1830. No s'hauria de permetre de passejar-hi a la gent d'avui, que hi desentona. Així com a les festes aristocràtiques s'exigeix el vestit d'etiqueta, als que volguessin passejar pels voltants de la Ciutadella, se'ls hauria d'exigir el pantalon de punt, el frac blau o la levita cenyida al cos i acampanada de baix, el gran barret de copa.
L'estàtua eqüestre del general Prim no ens recorda ni les campanyes d'Àfrica ni l'assassinat al carrer del Turc. Ens recorda els soldats de plom de la nostra infantesa. L'estàtua del general Prim és l'augmentatiu del soldat de plom.
Dit sigui sense desig d'ofendre la memòria del general, que es deia Joan i era fill de Reus
No, no: no té res a veure el nostre Paral·lel amb Montmartre. Montmartre és insolent i ric: és el barri més ric de París el que rendeix més. Montmartre és per als senyors, per als aventurers, per als prínceps destronats, per als nord-americans.
El Paral·lel és per als obrers i dels obrers. Montmartre és un barri que riu i viu de tombar-se al llit, cara al sostre. El Paral·lel és un barri que treballa, sua i va brut. Nosaltres, però, veiem en aquest barri nostre poblat per gent humil una dignitat que no hem vist al barri parisenc.
No, no: el Paral·lel no és alegre. Certament hi ha quatre o cinc teatres, tres o quatre music-halls, i tavernes, moltes tavernes. Però tot té un llastimós aspecte de barraca, d'encanyissat, de paper pintat, de fira. Tot està cobert de pols, d'una pols negra de carbó, a les proximitats del port, i de pols de carretera, quan l'ampla via mor a la plaça d'Espanya.
El color del Paral·lel és el de la pols. La seva olor, l'olor d'oli fregit. Amb aquestes característiques comprendreu que no pot ésser un empori de refinades voluptats. [...]
L'obrer és el qui amb més gran proporció ocupa aquesta ampla via de la nostra ciutat. L'ocupa a totes hores, n'és l'amo i senyor. Al matí, amb els primers somriures del matí –quan el sol, amb una generositat de déu posa or a la pols del carrer– camí del port o anant i venint de Sants, enfilant les rondes o els carrers costeruts que menen a Montjuïc, omplint tramvies i autoòmnibus. Al migdia tornant a casa per un parell d'hores els que tenen la feina prop del barri, o dinant, els qui viuen lluny, en un banc, al sol d'hivern que en aquesta hora té color de brou de gallina, o l'ombra raquítica d'un arbre a l'estiu, en companyia de la dona o de la filla.
En vesprejar, a grans colles, tornant del moll amb el rostre i les mans i el vestit negres de carbó; rient amb l'alegria de sentir-se lliures; dient aspres i encesos madrigals a les noies boniques. De nit, el Paral·lel ja no pertany a l'obrer: l'obrer dorm. De nit hi ha una concurrència més pintoresca: còmics, Tanguistes, les mares de les tanguistes, els amics de les tanguistes, algun empresari, algun autor, algun periodista, algun corredor de joies. Tota aquesta gent forma tertúlies a la porta dels bars i s'està fins que es fa clar, menjant arròs a la valenciana, planejant negocis fantàstics i barallant-se els uns amb els altres com a gats.
El primer raig de sol escombra tota aquesta gent. L'obrer torna a ésser l'amo.
La Diagonal (fragment)
Aquest és un dels passeigs més bells de la ciutat, sobretot el tros comprès entre la Rambla de Catalunya i Pedralbes. Té una distinció, una elegància, que no té cap altre passeig de Barcelona. És un passeig per a senyors, però per a senyors de debò, no per a gent disfressada de senyor.
Del carrer de València, on neix, fins al Passeig de Gràcia ja és altra cosa. En el seu començ hi han unes tavernes on fan menjar, negres de mosques i amb un abeurador per a les cavalleries. Hi han també uns drapaires, que tenen a la porta sacs de rosegons de pa i sabates velles. En aquestes tavernes i aquests drapaires s'hi veu una pintoresca i bigarrada concurrència de gitanos, de pobres, de vells, de criatures cíniques i brutes. El quadro té una gran força de color, però la seva contemplació no és massa agradosa.
Aquests gitanos, aquests drapaires, aquests pobres, aquests vells inútils, aquestes criatures, es reuneixen a les tavernes i s'asseuen en uns bancs que hi ha al defora, davant l'abeurador, I prenen el sol. Prenen el sol, i l'aiguardent, i les mosques. I no prenen res més per què no els deixen, que les ganes ja hi són.
Després, però, com més La Diagonal s'enfila vers el Passeig de Gràcia, es composa un gest circumspecte i greu.
I, és que, avançant, pensa La Diagonal en la imminència del Passeig de Gràcia, i no vol fer un paper ridícul. Sap que el Passeig de Gràcia té fama d'elegant i distingit, i, en apropar-s'hi, posa en orde el desordre del seu vestit, es posa bé el capell, s'arranja la corbata, llença una poruga mirada a les sabates per si estan brutes.
La decoració canvia totalment. Encara s'observa un cert abandó en el passeig, però ja les cases comencen a tenir un aspecte confortable i burgès. La misèria pintoresca ha quedat lluny. Estem ara en plena mitjania gris. I cal tenir en compte que el gris, més que el rosa, és el color de la felicitat.