Edicions Proa - 1986 - Barcelona
Homenatge a Formentera
S'escar acull sa barca
es lliri és vora mar
es ulls de s'olivassa
vigilen es sembrats.
Sa cadernera canta
i rasca es banyarric,
pel gram d'aqueixa arena
creix es fonoll marí.
Sa dona en duu gonella
ses prendes sobre es pit
i sota sa camia
s'home es sent ballarí.
Trensades espardenyes
enfonsen arenals
sa coua de ses velles
es grisa com pardals.
Des freu de ses Illetes
Ullegem es Vedrà,
es mabres dins de s'aigo
es cel ple de taulats.
De ses savines velles
en pengen es cassons,
estesa a sa parrera
hi ha es llargs calçons.
Es boixos i ses boixes
joguinen als portals,
es ca lladra que lladra
i es sol es va apagant.
De sa Punta Gavina
s'encén tot l'horitzó
sa lluna ara ja brilla
cap a s'Estufador.
Ses cigales reposen
i es mussols dalt es pins
il·luminen sa fosca
plena de peregrins.
Es dia mor, estrelles
semblen fanals marins.
Dolmen de Formentera
Com espectre d'allò que fou sagrat
arran l'estany, la mar i fora el temps
tan vell i antic com els nostres records,
hi ha el record. Hi ha tots els sofriments
d'aquesta nostra raça, aquest temple
de roca clivellada i foradada
pels vents, per una llarga història
de gimnetes, de grecs, d'antics romans,
de mercaders cartaginesos, sempre
damunt d'aquestes terres catalanes
orant al déus antics per la dissort,
fúria dels elements, la tempesta
i el llamp, el vent rodant la mar
on la gent de galeres va morint.
Com la deessa Tànit tu t'asseus
damunt l'alta planura de la pedra
més alta de les set que fan el cercle.
El record i l'avui, amb tot el cel
clapejat, de núvols blancs i negres
amb el verd i els torrats d'aquests arbrats,
savines, olivars, vells garrofers,
amb el xiscle que dintre meu escolto
de mil ocells, del cant de la sirena
que em duu d'ací i d'allà al bar dels vents.
L'ordre i la serenor d'aquestes pedres
s'ha aconseguit amb anys de solitud,
amb milers de resignades llunes plenes,
de bats de sol, de pluges abundants,
de rialles, de morts, d'injustícies,
de crims, de guerres i terror.
Assegut al replà d'aquest temple
cara la mar contemplo les onades
que sempre van enllà sense aturar-se
sense records antics, com un present
continuat que és com demà. Retorno
a l'ocre de la pedra, al fong daurat
que li dona la vida i ens acull
i ens asserena el cor i la mirada.
Presó de Formentera
Cementiri dels vius, ara tot runa,
abocat a l'estany, amb goig de peix,
encara tot és fam, encara és vent
l'udol dels moribunds i el pes del sol.
Els de l'illa recorden i no en parlen:
tot el dolor del món i els presoners,
la malvestat d'uns pocs, còmplices tots,
la rauxa i el terror, els fills, la mort.
Runa de servitud, goig d'un país
hauria d'haver estat, i fou el crim
que mai no esborrarà ni el dol ni el goig
per fer més fraternal l'amor que ens manca.
Tot és suau avui, les xalanetes,
les gavines, el blau, verd a la mar,
l'arena i el corall i les savines
que assenyalen el nord dels nostres vents.
Allò que fou ja fou. Resten les cendres,
damunt farem tots junts el món de tots.
Cementiri dels vius, record per sempre
abocat a l'estany, la mar i els cors.
Barques ara vénen
Barques ara vénen
pel sol de garbí
les gavines planen
qui diu de morir!
La tramuntanada
lleva la negror
la meva estimada
és a l'horitzó.
La mar com fimbreja
des de Port Lligat!
Un gat es passeja
per dalt d'un terrat.
Tot són coloraines
i l'ou d'en Dalí
rodejat de daines
vigila el camí.
Vinc amb alegria
perquè al meu país
li ha nascut un dia.
El cel és d'anís.
Dalt la meva barca
l'horitzó és obert
al rostre se't marca
tot el que has sofert.
Com les pegellides
aferrats estem.
Oh terra que ens crides
mai no et deixarem.
La llum de l'encesa
duem sempre a dins
i a llom dels dofins,
i amb bandera estesa,
tot el verd dels pins.