Arribant-hi des de Castelló, l'Alcora no es fa anunciar per cap signe sensible de canvi, per cap ermita en un turó, per cap creu de terme prop d'una bassa. L'Alcora es presenta en forma de polígon industrial.

Cal travessar una graella de carrers nous i amples que encara no tenen nom, en els quals es multipliquen els allargats edificis de la indústria dels taulellets, que és com en diuen aquí de les rajoles ceràmiques. Atrapat en aquesta vasta i planificada geometria de l'expansió alcorina, aclaparat per la racionalitat universal de l'arquitectura fabril, em sembla absurd que hagi de preguntar per Maruja la Portuguesa, un nom tan popular i bategant.

D'aquí a uns dies hauré comprès que si a l'Alcalatén encara hi ha diners per organitzar festes majors, i en els bars dels petits pobles s'engega la cafetera cada matí, i hi ha joves que ja no abandonen les cases familiars de Figueroles, de Costur, de les Useres, és perquè cada dia poden venir a l'Alcora a treballar. En aquestes fàbriques, i en d'altres dels voltants, es fan tres torns al dia. De l'Alcora surten constantment camions enormes carregats de taulellets, cap arreu del món, i algú em dirà: «Estem enrajolant tot l'Àfrica».

Cal deixar enrere aquest paisatge industrial, cal entrar en el primer carrer estret d'un poble amb aire de poble per gosar preguntar per Maria la Portuguesa.

A la porta del jutjat, que es troba en l'edifici de l'Ajuntament, hi ha una gran quantitat d'arròs escampat per terra. No sembla que hi hagi caigut avui mateix, ni ahir, perquè els grans estan gairebé encastats en el ciment, com si fossin centenars de fòssils minúsculs. La falta de pluja sembla petrificar-ho tot. En Sebastià, el meu company de viatge, em diu que davant la porta de l'església no n'ha vist cap, de gra, però és dubtós que l'arròs sigui matèria fiable per al càlcul comparatiu de matrimonis civils i religiosos. El que és cert és que a l'Alcora hi ha matrimonis que s'anuncien amb rètols i cartells. En diversos punts, he vist enganxat a la paret un cartell imprès en el qual figura la fotografia d'un noi, una fletxa indicativa de direcció i aquest text: «A la boda de Paco».

Sense seguir cap cartell, voltant pel carrer dels Moros i pel carrer de l'Almudí —l'Alcora va ser poblada de cristians el 1305— arribo a una placeta petita i rectangular, que de fet és un eixamplament del carrer pel qual s'entra a la població. Hi caben dues agències bancàries i dos bars, l'Hispano i l'Ateneo. Hi ha unes quantes cadires davant els bars, un petit espai on ara fa ombra. Quan hi arribo hi seuen tres homes, amb l'aire de qui cada tarda fa el mateix, i jo —«bon dia»— sec en una quarta cadira. Ningú no pren res, es tracta només de seure aquí, de dir de tant en tant alguna paraula, de mirar sempre cap al carrer-carretera, per si passa alguna cosa.

—Jo ho veig des de lo meu, que tot és pols —diu algú al meu costat.

Lo meu, penso, és una expressió popular per dir «el meu camp». El que no és petrificat és pols, en efecte, i ho comprovaré des de demà, a cada passa del camí. Fa mesos i mesos que no ha plogut. I encara sort del pantà de l'Alcora, que permet mantenir el regadiu d'algunes terres, Però Alcalatén amunt la situació és crítica. A la paret de l'Ajuntament he llegit fa una estona aquest avís: «Tandas. Agosto. Las tandas de riego durante el mes de agosto empezarán los siguientes días: Lunes, 31 de julio. Se podrá regar todo: árboles, hierbas, maíz, etc. Miércoles, 9 de agosto. Sólo se podran regar hortalizas. Viernes, 18. Se podrá regar todo. Lunes, 28. Sólo hortalizas». A les terres de secà no es poden establir ni tandes setmanals.

Arriba un altre home i es passen més de mitja hora parlant dels recs, de les bombes per fer pujar l'aigua, comenten l'amplada dels dolls, i quan un dels homes mostra l'amplada d'un doll formant una mena de tub unint les dues mans, mig tancades, els altres homes miren aquelles mans i, amb les seves, precisen els gruixos d'altres dolls i comparen i discuteixen. I parlen de dipòsits. «Ell rega en gomes totes les garroferes». I sobtadament hi ha un silenci, que pot ser llarg, i una frase que queda perduda en l'aire, i més silenci, i tots aquests homes continuen mirant endavant, cap a l'altre costat de la mitja placeta, on les finestres de les tres cases estan tancades contra el sol que hi bat, i jo em pregunto què miren aquests homes, tan fixament, tanta estona quiets, i callats, sense que es mogui res davant els ulls. Què miren. Al cap d'una estona tinc la sensació que he fet la mateixa immersió que ells en no sé quina dimensió molt vaga i estàtica, i em pregunto què he estat mirant, també jo, tots aquests minuts.

Veig que són gairebé les cinc al rellotge del campanar, un campanar que surt per damunt dels teulats, pintat d'un color de crema que sembla estovat pel sol. Fa una calor tan sòlida que quan passa un glop de fresca sembla que el bloc de l'aire s'esquerda.

La gran casa de Figueroles és la dels Villalonga. Segur que és aquest palau que tinc al davant, magnífic, d'un volum considerable, però m'ho confirmen. Un home em diu que aquesta casa és del 1606. No fa gaire, El Temps va publicar un document molt extens i interessant sobre Ignasi Villalonga, que en l'època de la suspensió de l'Estatut va ser governador general de Catalunya i presidí la Generalitat, amb notícies, a més, sobre la família. Miquel Alberola explica que els Villalonga van arribar a l'Alcalatén el segle XIV, procedents de Mallorca. El 1418, Figueroles va ser destruït i enterrat per a evitar la propagació de la pesta negra. «Els Villalonga són una de les poques famílies que van sobreviure a l'epidèmia i es van instal·lar a Figueroles aquell mateix any. El 1699 emparentaren amb els Bernat, que amb els Ciurana són la família més important de la localitat, i d'aquesta unió adquireixen la supremacia a Figueroles i a tota la comarca de l'Alcalatén com a terratinents»

Aquesta casa em té admirat amb raó. Es l'única casa del segle XVII que es conserva a tot l'Alcalatén, i es manté intacta. Alberola narra una història de luxe extraordinari: hi ha una taula que va ser duta amb carretes i bous des de Palerm! Durant la guerra, se la van intentar endur catorze homes i no van poder moure-la.

Em sorprèn, Llucena. Té un aire de vila que no havia trobat, fins ara, en aquest viatge. Hi influeix, és clar, la plaça allargada, amb un costat de porxos, davant dels quals força taules de cafès, amb gent que hi seu, i a l'altre extrem de la plaça una font monumental i circular, amb graons, on també hi ha un grup de persones que, assegudes o drets, miren l'esplanada i conversen. Però també hi ha un carrer amb edificis d'una sòlida formalitat urbana, amb botigues i rètols que fan pensar que la tradicional estructura vilatana intenta actualitzar-se sense exageracions. La indústria rajolera, que de l'Alcora ha anat pujant cap aquí, segur que pesa en el moment actual de Llucena —em fa l'efecte que la gent el viu com un moment agradable—, però una certa disponibilitat econòmica veig que no ha produït aquí els estrips o els pegats urbanístics que en altres indrets no s'han pogut evitar.

En un costat de la plaça hi ha una capella, o una església petita, amb aquesta llarga inscripció sobre ceràmica, que copio respectant la sintaxi: «En 2 de Octubre de 1412, a instancia de San Vicente Ferrer, fue mandado por el Consejo de Lucena con pena de seis dineros, que ningún vecino vaya a la taberna, ni delante, ni a tres casas del vecindarío, en cuyo sitio predicó sobre esta piedra con mucho fruto. El Ayuntamiento del ano 1817 ha mandado para memoria colocar en este sitio la imagen del santo y la piedra. Restaurada por acuerdo del Ayuntamiento de 6 de septiembre de 1949 y cooperación del vecindario».

Confio que el «delante» que assenyala l'espai prohibit als veïns per anar a la taberna no coincideixi, exactament, amb els bars que hi ha al costat del davant de la plaça, i que la gent que ara hi seu ho faci amb una feliç tranquil·litat de consciència.

He aprofitat el descans per llegir l'article sobre Llucena que publicarà l'Onomasticon. En tinc la fotocòpia de l'original, amb les correccions manuscrites, que m'ha enviat Coromines, de qui he rebut tantes atencions personals. Diu, resumint la informació, que és insostenible el supòsit d'alguns que Llucena vingui del nom llatí de persona lucius (d'una vil·la Luciana), i en dóna l'argumentació filològica pertinent, que m'estalviaré perquè no escau al to d'aquest llibre. Compara aquesta antiga població morisca de l'Alcalatén amb la important Lucena andalusa, que en els historiadors aràbics apareix repetidament escrit yusana, o al-yusana, amb l'article, «i ningú pot pensar a fer venir això de Luciana». Coromines recull aleshores l'adjectiu romànic que en català i occità és jussà, jussana, en aragonès diusano i en llatí vulgar deorsanus: allò de baix, inferior. (Penso ara en el nostre Pallars Jussà.) Si la Lucena andalusa està dominada per diverses serres i el turó d'Hacho, també la Llucena valenciana «es presta a aquesta etimologia: els punts importants i antics són allí l'antic i fort castell del duc d'Ixar, i l'agut turó coronat ara per l'ermita de Sant Antoni, probable resposta moderna a una mesquita dels moros. Al peu d'aquestes altes fites geogràfiques devien construir llurs habitances els mossàrabs, després tornat moriscos. També, doncs, la Llucena de les terres catalanes fou al-yusana, «la població de sota».

No hi cap mena de dubte que hem d'anar a veure el castell. És a l'altra punta de Llucena, i quan preguntem si anem bé per arribar-hi, una dona ens diu que som davant mateix del carrer del Castell, que el trobarem tot seguit, i segurament davant la nostra ignorància del lloc ens fa saber:

—Ja m'ha paregut que no els havia vist mai.

És un casal gran i quadrat, amb teulada. No hi veig cap fossat, cap torre, cap indici de fortalesa, em sembla un edifici molt civil.

En Sebastià i jo anem a veure el Calvari, als afores de Vistabella. De la base del camí al cim del turó, es veuen dues files de capelletes, set a cada fila, que convergeixen, muntanya amunt, on hi ha l'ermita. Cada capelleta —com aquelles que tradicionalment es posaven a la vora d'un camí, o en una cruïlla, la petita imatge d'un sant o d'una marededéu— correspon a una de les catorze estacions del Via Crucis, que hi és representada sobre ceràmica. Algunes d'aquestes rajoles ja estan una mica escrostonades, i algun cap de Jesús, o algun fragment de creu, o de túnica dels diversos personatges, ara és blanc pel desgast. Aquest matí, arribant a Vistabella, ja m'havia sorprès aquest turó tan estrany, perquè de lluny s'hi veien plantades una sèrie de columnes blanques, un blanc que a ple sol contrastava molt artificialment amb la pell més fosca del turó.

Seguim unes quantes de les capelletes, les que es troben més avall. El sol es pon per darrera el turó, i el pendent fa que un seguit de creus es retallin, muntanya amunt, contra el cel. Aleshores baixa un senyor, pel camí que deu dur fins a l'ermita del cim, i veig que quan és davant de cada capelleta s'atura, i posa una mà devota sobre cada ceràmica, i si això és costum popular m'explico que la superfície esmaltada de les rajoles hagi saltat en bastants punts. Quan passa pel nostre costat, veient que estem aturats contemplant les capelletes que tenim més a l'abast, ens diu:

—Hay que subir hasta arriba, ¿eh?

És un home voluminós, fer el Calvari li deu suposar un cert esforç, i l'exercici de salut física es deu afegir a l'exercici de salut espiritual. El que passa és que nosaltres ja hem fet, avui, el nostre modest calvari particular i laic, pujant a peu de Benafigos a Vistabella, sense aturar-nos en cap estació i sense guanyar, lamentablement, cap indulgència.

A la façana de l'església hi ha un pedrís, amb tres homes, i com que al Calvari hem vist que el cel es tapava a estones i una sospitosa nuvolada avançava des del sud, els he preguntat si creien que tindríem pluja.

—No farà tempesta, l'aire és de marina. Si vingués del nord, potser sí que ens banyaríem.

Tothom, aquí, diu banyar-se i no mullar-se, un banyar-se que, com altres mots d'ús popular entre valencians, és herència conservada del català clàssic. A Vistabella hi ha aquesta dita:

Penyagolosa boirada,

als tres dies eixuta o banyada.

L'home tindrà raó, no ens banyarem pas, i encara que la pluja faci falta seria molt incòmode que comparegués demà, quan hem d'anar per la muntanya fins a Xodos. Em pregunta si hem vist el Pla. Sí, des del Calvari. Vistabella té, com Benafígos, un pla molt extens al darrera, un pla que sorprèn en aquesta altitud d'accés tan esquerp —l'home ha dit, abans:

«Ací estem, en este banc, a mil dos-cents seixanta-vuit metres», per justificar l'airet que passa, però també que el sol hi pica fort, «el banc està calent, encara, se m'escalfen les anques». I em diu que si hem vist el Pla, ja ens haurem adonat que d'arbres res, que a Benafígos, que és una mica més baix, encara n'hi ha, però que aquí el que es pot fer són cereals. I és ben cert que l'espectacle del pla de Vistabella era increïble, amb grans extensions groguenques, com si s'haguessin trasplantat a més de mil metres uns camps de blat de la Segarra.

Ja he al·ludit a Sant Joan alguna vegada, i sobretot en parlar dels pelegrins de les Useres, però potser és hora de donar-ne una notícia més precisa, i resumida, perquè Sant Joan, i Penyagolosa, pertanyen al terme de Vistabella. El Penyagolosa, 1.814 metres, el cim més alt del País Valencià, només és accessible pel nord, per Sant Joan, i quan fa més efecte és quan se'n veuen les altres cares. Demà el veuré, espero, des de llevant, de més a prop que avui i que ahir, i esborrona la verticalitat de les seves parets. No és estrany que el poble l'hagi convertit en una muntanya mítica. D'on prové golosa —de dolç no en té res, aquest cim— ha estat molt discutit, sovint proposant etimologies inversemblants, i jo m'apunto a l'opinió de Coromines, no tan sols per respecte sinó perquè em sembla molt bella: niu d'àguiles. Fins i tot arribo a veure el cim com si fos un cap d'àguila, i és que aquesta muntanya ha desvetllat tota mena de fantasies. Alvar Monferrer ho recull molt bé: «Es conten nombroses llegendes pels masos i pobles del voltant, referents a tresors amagats, avencs erràtics que apareixen on menys hom pot sospitar, cadàvers vivents, bruixes i dimonis que habiten les nits i els llocs més obscurs i intrincats, famoses nits de Sant Joan quan el solstici ho arrabassa tot de dalt a baix...». Aquestes creences sobre els misteris del Penyagolosa han perdurat en una versió absolutament moderna: «Hi ha qui diu que el massís del Penyagolosa és fita obligada de pas d'ovnis».

A la falda d'aquest cim s'alça el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, només una mica més enlairat que Vistabella. L'edifici actual —n'hi havia un de més antic— va ser construït a partir de 1706. Es conserva una part del convent, que ara fa les funcions d'hosteria, i cal tenir present que la festa del santuari no se celebra per Sant Joan, sinó el 29 d'agost, quan es commemora la degollació del sant. Però no sembla que calgui esperar cap festa determinada. L'anada a Sant Joan és una excursió acreditada i una devoció popular, l'accés s'ha fet fàcil, l'hosteria reconforta i la pineda és acollidora. I la presència del mossèn assegura que no baixaran les bruixes i els dimonis del Penyagolosa.

L'última aproximació a Xodos és impressionant. Des de la carena més alta es veu el poble al centre d'una cassola de muntanyes, però no pas al pla, sinó alçat damunt una massa rocosa, com un puny alt, cantellut i tancat. Xodos sembla adherit en estrany equilibri en el front més avançat d'una onada que s'hagués petrificat sobtadament —i sota aquest front de l'onada, el buit.

Són descripcions insuficients, i la imatge pot millorar acudint a l'etimologia de Xodos, que Coromines encara no ha publicat, però ha tingut la gentilesa d'enviar-me, mecanografiat, l'article que sobre Xodos inclourà en L'Onomasticon Cataloniae. És una explicació del nom absolutament suggestiva, i a la vista de Xodos ja no pot ser més exacta. Coromines parla d'una arrel ibero-basca plausible, sudur, la del mot que significa nas en basc comú. «És fàcil conjecturar que de la noció de nas es vagi passar a la idea de cim, morro, punta, proa, que pot convenir en grau excel·lent al paisatge penyalós de tot el terme de Xodos», i recorda que al peu de les serres d'Úbeda i del Moncayo es troben l'andalús Xódar i l'aragonès Chodes. I quan el lingüista diu que també és lícita conjectura que sudur (després xòders-xodos) s'apliqués com a nom de falcó de bec formidable, em sembla que és claríssima la forma aguda i projectada endavant del penyal de Xodos. Coromines crida l'atenció sobre l'extraordinària antiguitat de l'adjectiu xodenc, que consta com a gènere de falcons que es criaven en el regne de València.

Des de l'altura on sóc, les cases de Xodos fan com una cresta blanca damunt el gran bec de roca, i caldrà acostar-s'hi per adonar-se de la seva esquerperia. Però la baixada no és precisament un passeig. Són uns dos-cents metres i, una de dues: o no hi ha camí o tot és camí, per a en Rafa. Tinc la sensació claríssima que estem tirant pel dret, muntanya avall, enmig d'un pedruscall bellugadís que juga a rodolar, i això que els meus peus no tenen cap interès a empènyer res. Acabem el descens més radical prop de l'ermita de sant Cristòfol, als afores de Xodos.

Hi ha una dita, a Xodos: "El noi que faci tres voltes a aquesta església, no haurà de fer el servei militar". Quan som a l'església comprovem que la sentència és exacta. L'església, a la punta del roquissar allargat, no és pas voltable, i si un noi ho intentés cauria espadat avall, de manera que s'estalviaria vestir-se de caqui. L'església és dedicada a sant Pere, com correspon en el cim d'una gran pedra, i hi trobem algunes persones en plena activitat, la festa major s'acosta. Tres dones munten els penons al capdamunt d'uns pals llarguíssims, d'altres netegen o freguen. Un home que és fuster, en Cebrià, ha fet els mobles nous, les portes i uns sostres magnífics a la sagristia, i com que ell és modest, m'ho ensenya un altre. En Cebrià, o Cebriàn, viu ara a Castelló, però és de Xodos, i puja aquí quan el necessiten, disposat a fer el que calgui.

A l'exterior, davant la porta de l'església, hi ha un petit però prodigiós espectacle. Han tret a l'aire lliure les imatges de l'església, un Sagrat Cor i dos sants, i quatre dones els renten, fent servir galledes d'aigua i fregadores de pal. D'això sí que se'n pot dir santa familiaritat! Han protegit els sants amb la llenca d'ombra que fa un petit mur de pedra. Veig uns spontex i diversos draps, amb els quals deuen rentar respectuosament les cares, un punt rosades, de les venerables figures. Són dones joves, decidides. Al seu costat, en la mateixa petita terrassa del davant de l'església, hi ha un parell d'homes igualment enfeinats, dedicats al difícil ofici de serrar unes peces de marbre. El fuster surt i entra de l'església, em sembla que duu un croquis a la mà. Miro l'escultura de sant Pere, amb una gran clau a la mà esquerra, la túnica amb una vora daurada, que acabada de rentar fa goig com si fos nova. Lloat siga Déu.

Obre la porta un home alt i ben plantat, amb barba i aire de professor universitari o de metge distingit que passa les vacances en la tranquil·litat de Xodos. Gustau Muñoz i la seva dona, María José, viuen efectivament a València. S'han fet aquesta casa perquè ella, que és metgessa, va exercir un temps aquí. D'ell en sé, de moment, que és traductor. Són una gent que mostren una afable naturalitat, i quan veig la qualitat de l'interior de la casa em sento desqualificat per l'aspecte que dec tenir després de la caminada, per la meva ridícula motxilleta, per la pols que les sabates han anat recollint i que no voldria escampar per aquest terra tan net. Però la parella ens guia cap a una escala —la casa, gairebé penjada sobre el paisatge, té dues plantes— i un cop al pis de baix ens ensenya l'habitació on podrem dormir, esplèndida, fresca, amb una finestra des de la qual es veu el cim del Penyagolosa. Però el que m'ha impressionat és que la casa és plena de llibres, metres i metres de prestatges. Hi veig El túnel dels anys 40, del meu cunyat, Nèstor Lujàn. Em sembla que hi ha bastants llibres d'economia, potser és la professió de l'amo de la casa. La veritat és que seria un desastre com a periodista, perquè no faré preguntes, no arribaré a saber pràcticament res del meu amfitrió, que d'altra banda és discretíssim. I és que en aquest cas —no me n'he adonat fins molt més tard— jo he estat més que mai un simple caminant, que no sap com hi ha arribat, que porta al damunt l'experiència d'allotjaments sovint precaris, i accepta la inesperada situació amb la mateixa dosi de passivitat silenciosa en la qual s'ha entrenat per adaptar-se als moments ingrats. I quan l'acolliment ha estat tan imprevisiblement satisfactori, i s'ha fet en un marc de cultura urbana amb el qual no hi comptava, em temo que he reaccionat tan poc expressivament davant el luxe com davant l'adversitat. Ja em perdonaran. Només faltava que, un cop sumàriament desempolsegats en Sebastià i jo, pugéssim al pis de dalt i ens trobéssim que els amos de la casa ens esperaven a la sala d'estar, amb còmodes sofàs, i més llibres, per convidar-nos a prendre un cafè.