Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els habitants de l'Alcora, a part de dedicar-se a l'agricultura, treballaven l'argila en les terrisseries. El comte d'Aranda, intel·ligent, gran observador fixà la seva atenció en els 24 forns de càntirs i altres objectes de terrissa, situats a la població. Com la terra era de tan bona qualitat va aprofitar aquestes circumstàncies per a crear la famosa ceràmica de l'Alcora. A la fi del segle XVIII, la vila rep la visita de dos insignes erudits de l'època. El 1788 és el príncep Pius de Savoia, qui localitza 6 inscripcions sobre pedres de cronologia romana. En 1792 el botànic Antoni Josep Cavanilles, en el seu recorregut científic pel País Valencià, arriba a la vila, trobant-la en plena puixança com a conseqüència de l'activitat ceramista que s'inicià en 1727 ("las fábricas de loza y porcelana le han dado nueva vida"). Un text de Josep Maria Espinàs i un poema de Vicent Andrés Estellés ens hi poden servir de lectura.
A la porta del jutjat, que es troba en l'edifici de l'Ajuntament, hi ha una gran quantitat d'arròs escampat per terra. No sembla que hi hagi caigut avui mateix, ni ahir, perquè els grans estan gairebé encastats en el ciment, com si fossin centenars de fòssils minúsculs. La falta de pluja sembla petrificar-ho tot. En Sebastià, el meu company de viatge, em diu que davant la porta de l'església no n'ha vist cap, de gra, però és dubtós que l'arròs sigui matèria fiable per al càlcul comparatiu de matrimonis civils i religiosos. El que és cert és que a l'Alcora hi ha matrimonis que s'anuncien amb rètols i cartells. En diversos punts, he vist enganxat a la paret un cartell imprès en el qual figura la fotografia d'un noi, una fletxa indicativa de direcció i aquest text: «A la boda de Paco».
Sense seguir cap cartell, voltant pel carrer dels Moros i pel carrer de l'Almudí —l'Alcora va ser poblada de cristians el 1305— arribo a una placeta petita i rectangular, que de fet és un eixamplament del carrer pel qual s'entra a la població. Hi caben dues agències bancàries i dos bars, l'Hispano i l'Ateneo. Hi ha unes quantes cadires davant els bars, un petit espai on ara fa ombra. Quan hi arribo hi seuen tres homes, amb l'aire de qui cada tarda fa el mateix, i jo —«bon dia»— sec en una quarta cadira. Ningú no pren res, es tracta només de seure aquí, de dir de tant en tant alguna paraula, de mirar sempre cap al carrer-carretera, per si passa alguna cosa.
—Jo ho veig des de lo meu, que tot és pols —diu algú al meu costat.
Lo meu, penso, és una expressió popular per dir «el meu camp». El que no és petrificat és pols, en efecte, i ho comprovaré des de demà, a cada passa del camí. Fa mesos i mesos que no ha plogut. I encara sort del pantà de l'Alcora, que permet mantenir el regadiu d'algunes terres, Però Alcalatén amunt la situació és crítica. A la paret de l'Ajuntament he llegit fa una estona aquest avís: «Tandas. Agosto. Las tandas de riego durante el mes de agosto empezarán los siguientes días: Lunes, 31 de julio. Se podrá regar todo: árboles, hierbas, maíz, etc. Miércoles, 9 de agosto. Sólo se podran regar hortalizas. Viernes, 18. Se podrá regar todo. Lunes, 28. Sólo hortalizas». A les terres de secà no es poden establir ni tandes setmanals.
Arriba un altre home i es passen més de mitja hora parlant dels recs, de les bombes per fer pujar l'aigua, comenten l'amplada dels dolls, i quan un dels homes mostra l'amplada d'un doll formant una mena de tub unint les dues mans, mig tancades, els altres homes miren aquelles mans i, amb les seves, precisen els gruixos d'altres dolls i comparen i discuteixen. I parlen de dipòsits. «Ell rega en gomes totes les garroferes». I sobtadament hi ha un silenci, que pot ser llarg, i una frase que queda perduda en l'aire, i més silenci, i tots aquests homes continuen mirant endavant, cap a l'altre costat de la mitja placeta, on les finestres de les tres cases estan tancades contra el sol que hi bat, i jo em pregunto què miren aquests homes, tan fixament, tanta estona quiets, i callats, sense que es mogui res davant els ulls. Què miren. Al cap d'una estona tinc la sensació que he fet la mateixa immersió que ells en no sé quina dimensió molt vaga i estàtica, i em pregunto què he estat mirant, també jo, tots aquests minuts.
Veig que són gairebé les cinc al rellotge del campanar, un campanar que surt per damunt dels teulats, pintat d'un color de crema que sembla estovat pel sol. Fa una calor tan sòlida que quan passa un glop de fresca sembla que el bloc de l'aire s'esquerda.
L'Alcora
Creixen els plats tots florits d'anagrames.
D'argila flors, unes flors llargarudes.
Astre central, zodíac d'alegries,
concelebrant el menjar de diari.
El nom solar, la vaixella establerta,
el plat famós, la tassa lluminosa,
encens el jorn i rodolen els sostres.
Dia de plats, l'escudella a la pica!
Altres indrets de Alcora, l':