Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Maria Llompart de la Peña va ser un dels representants més destacats de l'anomenada Generació dels Cinquanta, combinà la poesia de tradició neopopular, la simbòlica i la realista. A la cala Montdragó, on de petit i de gran passà llargues temporades, podem llegir-hi tres poemes relacionats amb aquest indret encara avui paradisíac. Els dos primers poemes són de Poemes de Montdragó (1955); el segon, de Us ho diré amb paraules planeres (1959) i, finalment, el tercer, de Terra d'Argensa (1972). també hi serà oportú llegir-hi un poema de Blai Bonet.
¿Per què un estel només, per què una sola
fugissera cançó de llum i somni
esdevingui terral, perquè pasturi,
adolorat Narcís, la seva imatge,
s'ha mort la mar dins tu, aigua marcida?
silencis et coronen, oblidades
amors, a penes bategant, reüllen
la teva ànima un punt. ¿Potser voldries
calfreds imperials de l'alta lluita?
¿Enyores una amor de tintoreres,
d'escòrpores metàl·liques, arenes
rodolades de goig, ona per ona?
Espill de la tristor, aigua esfullada,
¿quina frèvola barca et solcaria,
quina clara donzella, quina lluna
sentimental? ¿Quina estimada Ofèlia
esperava el teu cor per ofegar-la?
Oblit i més oblit, llàgrima i ombra.
Només l'estel dins tu, com un nenúfar.
I un dia es recordava
de quan aquell capvespre, a Montdragó,
vagava commogut...
– Hom bé podria
al·ludir ara aquella cabellera
de dona que sentia
esbullar-se per l'aire o per les seves
mans, aquell insomne
morat de la petita cala;
Odisseu o Petrarca, per ventura,
Súnion i tot allò que en diuen
Mediterrani... –
...aquell capvespre quan a dins la seva
soledat va comprendre
la soledat de tots, l'espant i l'ombra
que llambrega en l'esguard d'aquells dos homes
que en un cantó d'hivern amarg de pluja,
en el passeig dominical o en l'estibada
plataforma de l'òmnibus, es miren,
desconeguts, porucs, endevinant-se
sota el mateix penó soldats en ruta,
soldats a pas igual cap a la fosca.
I vet ací que avui,
voltant la cantonada de l'abril,
tota la llum d'ahir se m'abocava;
girava, enjogassava, m'envestia
–1935–, deia o cantava
muntanya endins la plenitud de l'hora.
(Dins la casa d'estiu el pare feinejava.
L'he deixat a l'alcova, adobant no sé què,
i he corregut, infant, pel caminoi florit,
espantant els verdíssims llangardaixos.)
Tota la llum d'abans, i la tendresa
d'una altra primavera. No recordo;
potser sí que aquell any...
La cas és buida,
amb els morts, amb la nit, amb els domassos.
El mar de Montdragó
I
Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d'Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al·lot
que duia corns i escorça a les butxaques.
El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç a dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.
Una mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i disparava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.
Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines,
que, al costat de la mar de Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.
Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.
He contemplat, entre l'ametllerar
color de rosa i els pins sobris, l'alta
mar violenta i l'altre nen pacífic,
que no vaig ésser quan a morts jugava.
He vist el teu assaonat i tendre,
menut Antoni, clar com si es rentés
amb bondat l'alegria de la cara.
I mirant-lo sembrant tanyades verdes,
al meu costat robust he cregut veure
un bordall nou d'aquella infància estranya,
que, al mar de Montdragó, grisa i violeta,
era nua, guerrera, trista i alta.
Que el petit Toni, el jardí fresc i l'ona
siguin un monument tremoladíssim
als meus deu anys i a les seves batalles.
Altres indrets de Santanyí: