Institut d'Estudis Ilerdencs - 1996 - Lleida
Aquesta ciutat
Aquesta ciutat
tan bruna i alegre
que Déu ha posat
a vora del Segre;
aquesta ciutat
que, en créixer, ufana
d'un puig ha saltat
a baix a la plana
i, ardida, rompent
la cursa retorta
del riu, tot rient
s'escampa per l'horta;
aquesta ciutat
que per ésse'un dia
refugi preat
de la pagesia,
té trulls pels carrers
i porxos amables
i tebis cellers
i càlids estables,
i té carrerons
de cases menudes
amb típics balcons,
façanes ventrudes,
i vora els portals
té rònecs pedrissos
on diuen llurs mals
vells enyoradissos;
aquesta ciutat
que al puig on s'enfíla
té un gràcil posat
de flairosa vila,
amb rogles de gent
tothora de gresca
jugant i prenent
el sol o la fresca,
quan és baix al pla
tot d'una s'arbora
creient-se que es fa
de sobte senyora
i es posa capell,
la carn s'emblanquina
i es penja un joiell
al tou de la sina!!
Aquesta ciutat
costaruda i torta
que Déu ha posat
al centre de l'horta
entre l'abundor
de les nostres eres
i la serenor
de les masoveres,
oh, sí m'escoltés
que fóra bonica
vestida no més
de pagesa rica!
7
In memoriam C.V., per a
qui fou escrit, fa temps
i temps, aquest llunari
I ara ja saps la mort, Cèlia Viñas
-ai aquell foc, foquet, cendra astorada.
Ara ja saps la mort. No et calen versos
ni ocells ni primaveres per alçar-la.
¿Ho veus? No s'ha aturat un sol rellotge
ni s'ha estremit la seda de la cala;
el vent, que desconeix la teva absència,
ajup les herbes del record...
Descansa
Nosaltres sols, amb tota la mort teva,
reprendem el camí.
Adéu, companya.
Cuando llega al arrabal
de senectud.
Jorge Manrique
raval
de senectut
voravia
escombrada
mocadoret a punt
de comiat
polseguera
a les cantonades
fanals
empesos
casupets de ningú
sense ningú
i a la tarda
una nina de pedaç
tambor de
brodadora
raval
de senectut
acordió
penjat rere la porta
llumenerets
d'oli
a les finestres
passes de ningú
fang delicat
potser una pluja
llumeneret blau
a l'últim inabastable
cap-de-cantó.
—(sarcàstic) Voleu dir que heu tornat vell?
—Vull dir que ploro.
Digues, sonet, a llunes d'incertesa
l'afany ombriu d'aquell que va cremar
papers desats en frèvola arquimesa
i assalta ardor retia al feu del mar.
Digues, sonet, per quins sorrals irà
passa roent vagarejant nuesa,
quin aspre camp de solitud encesa,
ànima amunt, calciga el peu en va.
Publica al temps, esbaldregant confins,
tota la mort d'aquell que en la més alta
flama de glaç, contell, clavell exalta
contra corrent i vent, ombres endins.
Digues la nit, l'alosa malfadada
en estrany lloc e en estranya encontrada.
Mans pàl·lides de dona –la tardor–
dibuixaven adéus pel lent crepuscle
vellutat, per la seda
d'aquest aire d'ocells, tot llunyania
ara passen pels pins, les cabelleres
asserenant, amorosint petjades
del dur cavall del vent.
Ja són a prop, mirau-les, acaronen
ara el fidel llaüt, la cala ombrosa,
i bressolen la mort, la mort infanta,
la mort de vidre i aigua, trencadissa
com una música.
Ara es desmaien
molt delicadament damunt l'arena;
ara s'enfonsen pel meu pit – oh, tendres,
enamorades mans! – Mirau, amics,
se m'emporten el cor per la delícia
de la fredor del blau. Tota la platja
floreix, vermella, d'una sang ja inútil.
Avenc de Coanegra
A Macià Ensenyat
Ànima, calla.
Escolta
el degotís
de l'aigua.
Ànima
calla.
Pedres i molses:
paraules.
Calla.
Colomes en la nit,
rata-
pinyades.
T'arribarà per la seda
de l'aire.
T'endurà pels confins de la rosa
esfullada.
Ànima,
calla.
Amunt, enfora, a dalt,
llumeneret blau:
esperança.
¿Per què un estel només, per què una sola
fugissera cançó de llum i somni
esdevingui terral, perquè pasturi,
adolorat Narcís, la seva imatge,
s'ha mort la mar dins tu, aigua marcida?
silencis et coronen, oblidades
amors, a penes bategant, reüllen
la teva ànima un punt. ¿Potser voldries
calfreds imperials de l'alta lluita?
¿Enyores una amor de tintoreres,
d'escòrpores metàl·liques, arenes
rodolades de goig, ona per ona?
Espill de la tristor, aigua esfullada,
¿quina frèvola barca et solcaria,
quina clara donzella, quina lluna
sentimental? ¿Quina estimada Ofèlia
esperava el teu cor per ofegar-la?
Oblit i més oblit, llàgrima i ombra.
Només l'estel dins tu, com un nenúfar.
I un dia es recordava
de quan aquell capvespre, a Montdragó,
vagava commogut...
– Hom bé podria
al·ludir ara aquella cabellera
de dona que sentia
esbullar-se per l'aire o per les seves
mans, aquell insomne
morat de la petita cala;
Odisseu o Petrarca, per ventura,
Súnion i tot allò que en diuen
Mediterrani... –
...aquell capvespre quan a dins la seva
soledat va comprendre
la soledat de tots, l'espant i l'ombra
que llambrega en l'esguard d'aquells dos homes
que en un cantó d'hivern amarg de pluja,
en el passeig dominical o en l'estibada
plataforma de l'òmnibus, es miren,
desconeguts, porucs, endevinant-se
sota el mateix penó soldats en ruta,
soldats a pas igual cap a la fosca.
I vet ací que avui,
voltant la cantonada de l'abril,
tota la llum d'ahir se m'abocava;
girava, enjogassava, m'envestia
–1935–, deia o cantava
muntanya endins la plenitud de l'hora.
(Dins la casa d'estiu el pare feinejava.
L'he deixat a l'alcova, adobant no sé què,
i he corregut, infant, pel caminoi florit,
espantant els verdíssims llangardaixos.)
Tota la llum d'abans, i la tendresa
d'una altra primavera. No recordo;
potser sí que aquell any...
La cas és buida,
amb els morts, amb la nit, amb els domassos.
Petita història familiar
Homenatge a Pompeu Fabra
Us he de confessar que aquestes coses
no fan massa bon dir.
Haver tingut
una infantesa pentinada
com un assolellat diumenge de gener,
dreta com aquells ciris
que portava a la Sang
si els exàmens rutllaven com calia,
no és un motiu d'orgull, ni d'ara fer-ne
un ostentós escarafall.
Però convé que ho sapigueu: mon pare,
ben plantat coronell d'infanteria,
manava molts soldats, i a una veu seva
tots marcaven el pas com si els haguessin
donada corda, i cap no se'n queixava.
El meu avi també era
coronell; emperò aquest de la guàrdia
civil, i, grassonet -algú diu que m'hi assemblo-,
empaitava pel camp els lladregots,
furgava pels vilatges
i les possessions, i, si s'esqueia,
collia els vagabunds
del camí, com si fossin margarides
-esbufegant i congestionat perquè era
una micoia curt d'alè-.
I encara el meu besavi,
que també havia estat,
coronell,
i a no sé quina
estranya auditoria condemnava
aquells que no pensaven com pertoca.
(Dins la butxaca en servo
els retrats,
tot de bigotis i medalles.
I -no us vull enganyar- quan de capvespre
els contemplo una estona,
tot sol, amb un somriure
picotejat d'agulles,
se m'encén en els ulls una llum tendra,
una llum -què hi farem!- plena de besos.)
Doncs heu de pensar i creure que el meu pare
i l'avi i el besavi
eren els àngels tutelars de la infantesa
que Déu o no sé qui volgué donar-me.
I me duien a fer voltes
pel Born o per la Riba, i els diumenges
i les festes colendes
m'empolainaven i m'assabentaven
de com cal que es comporti un bon minyó.
Ells m'ensenyaren el parlar de casa
(una casa amb reserva garantida
de seient confortable
a la llotja del cel),
i a menysprear aquells altres que parlaven
paraules del carrer, mots d'ala curta,
propis d'aquella gent que el pare comandava
i l'avi empresonava
i el besavi jutjava;
paraules sense polpa ni estatura,
que gens no em servirien
si m'arribava el cas
d'haver de manar tropa.
I se'n sortiren
fins a tal punt
(val a dir que nosaltres
teníem mitja cama forastera)
que no se'm coneixia gens l'accent.
Almenys així ho asseguraven
les monges que tenien
cura d'assaonar-me
aquella bona arrel tan dreturera.
I quan sonava
el meu nom polidíssim,
un nom de coronell: José María
Llompart y de la Peña,
dins la festa tan tova
de cotons i retòriques,
i jo m'alçava
part damunt de tothom
i em posaven el floc
color de cel,
les dones de ca nostra s'estremien
agombolant futurs d'aigües ben clares:
primero en español y en catecismo.
I tanmateix -mirau com són les coses-,
no sé què em va passar.
Va ser com si es trencassin les finestres
dins la vena que em va per la mà esquema,
o com si m'enrunassin
tots els castells els rius de les paraules.
Jo no sé com va ser, però es morien
el pare i l'avi i el besavi,
i jo ja no sabia si plorar-los
o obrir de bat a bat totes les portes
on les paraules del carrer trucaven.
Fou aleshores
quan les monges, prudents i condolgudes,
remenaren el cap, i a casa nostra
les dones encetaren un rosari
de sospirs de vellut.
Però fa estona,
molta estona, d'això; i a més no té
potser cap importància. A vegades,
dins el sarró de vagabund em sobta
un bocí del mirall que va trencar-se'm.
I no res més. Camino
camins de rodamón (amb una certa
por que l'avi m'empaiti) i les paraules
han madurat dins mi com una fruita.
Ara sóc d'elles i potser dels homes.
Perquè els mots que altre temps jo no sabia
m'han abocat al poble,
als difícils carrers de la ventada,
als indrets ablamats on he de viure
i qui sap si morir.