Obra poètica

Institut d'Estudis Ilerdencs (Lleida), 1996

Autor: Josep Maria Estadella i Arnó
Pàgines: 186-188
Indret: Ascensor del Canyeret (Lleida)

Aquesta ciutat

Aquesta ciutat
tan bruna i alegre
que Déu ha posat
a vora del Segre;

aquesta ciutat
que, en créixer, ufana
d'un puig ha saltat
a baix a la plana

i, ardida, rompent
la cursa retorta
del riu, tot rient
s'escampa per l'horta;

aquesta ciutat
que per ésse'un dia
refugi preat
de la pagesia,

té trulls pels carrers
i porxos amables
i tebis cellers
i càlids estables,

i té carrerons
de cases menudes
amb típics balcons,
façanes ventrudes,

i vora els portals
té rònecs pedrissos
on diuen llurs mals
vells enyoradissos;

aquesta ciutat
que al puig on s'enfíla
té un gràcil posat
de flairosa vila,

amb rogles de gent
tothora de gresca
jugant i prenent
el sol o la fresca,

quan és baix al pla
tot d'una s'arbora
creient-se que es fa
de sobte senyora

i es posa capell,
la carn s'emblanquina
i es penja un joiell
al tou de la sina!!

Aquesta ciutat
costaruda i torta
que Déu ha posat
al centre de l'horta

entre l'abundor
de les nostres eres
i la serenor
de les masoveres,

oh, sí m'escoltés
que fóra bonica
vestida no més
de pagesa rica!

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgina: 78
Indret: Carrer de Cèlia Viñas (Palma)

7

 

In memoriam C.V., per a

qui fou escrit, fa temps

i temps, aquest llunari

 

I ara ja saps la mort, Cèlia Viñas

-ai aquell foc, foquet, cendra astorada.

Ara ja saps la mort. No et calen versos

ni ocells ni primaveres per alçar-la.

¿Ho veus? No s'ha aturat un sol rellotge

ni s'ha estremit la seda de la cala;

el vent, que desconeix la teva absència,

ajup les herbes del record...

Descansa

Nosaltres sols, amb tota la mort teva,

reprendem el camí.

Adéu, companya.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgines: 250-251
Indret: Monument a Encarnació Viñas (Palma)

Cuando llega al arrabal

de senectud.

Jorge Manrique

 

raval

de senectut

voravia

escombrada

mocadoret a punt

de comiat

polseguera

a les cantonades

fanals

empesos

casupets de ningú

sense ningú

i a la tarda

una nina de pedaç

tambor de

brodadora

 

raval

de senectut

acordió

penjat rere la porta

llumenerets

d'oli

a les finestres

passes de ningú

fang delicat

potser una pluja

llumeneret blau

a l'últim inabastable

cap-de-cantó.

 

—(sarcàstic) Voleu dir que heu tornat vell?

—Vull dir que ploro.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgina: 268
Indret: Tomba Llompart Viñas (Palma)

Digues, sonet, a llunes d'incertesa

l'afany ombriu d'aquell que va cremar

papers desats en frèvola arquimesa

i assalta ardor retia al feu del mar.

 

Digues, sonet, per quins sorrals irà

passa roent vagarejant nuesa,

quin aspre camp de solitud encesa,

ànima amunt, calciga el peu en va.

 

Publica al temps, esbaldregant confins,

tota la mort d'aquell que en la més alta

flama de glaç, contell, clavell exalta

contra corrent i vent, ombres endins.

 

Digues la nit, l'alosa malfadada

en estrany lloc e en estranya encontrada.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgina: 54
Indret: Tomba Llompart Viñas (Palma)

Mans pàl·lides de dona –la tardor–

dibuixaven adéus pel lent crepuscle

vellutat, per la seda

d'aquest aire d'ocells, tot llunyania

ara passen pels pins, les cabelleres

asserenant, amorosint petjades

del dur cavall del vent.

Ja són a prop, mirau-les, acaronen

ara el fidel llaüt, la cala ombrosa,

i bressolen la mort, la mort infanta,

la mort de vidre i aigua, trencadissa

com una música.

Ara es desmaien

molt delicadament damunt l'arena;

ara s'enfonsen pel meu pit – oh, tendres,

enamorades mans! – Mirau, amics,

se m'emporten el cor per la delícia

de la fredor del blau. Tota la platja

floreix, vermella, d'una sang ja inútil.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgina: 213
Indret: Avenc de son Pou (Santa Maria del Camí)

Avenc de Coanegra

 

A Macià Ensenyat

 

Ànima, calla.

Escolta

el degotís

de l'aigua.

Ànima

calla.

Pedres i molses:

paraules.

Calla.

Colomes en la nit,

rata-

pinyades.

T'arribarà per la seda

de l'aire.

T'endurà pels confins de la rosa

esfullada.

Ànima,

calla.

Amunt, enfora, a dalt,

llumeneret blau:

esperança.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgina: 53
Indret: Cala Montdragó (Santanyí)

¿Per què un estel només, per què una sola

fugissera cançó de llum i somni

esdevingui terral, perquè pasturi,

adolorat Narcís, la seva imatge,

s'ha mort la mar dins tu, aigua marcida?

silencis et coronen, oblidades

amors, a penes bategant, reüllen

la teva ànima un punt. ¿Potser voldries

calfreds imperials de l'alta lluita?

¿Enyores una amor de tintoreres,

d'escòrpores metàl·liques, arenes

rodolades de goig, ona per ona?

Espill de la tristor, aigua esfullada,

¿quina frèvola barca et solcaria,

quina clara donzella, quina lluna

sentimental? ¿Quina estimada Ofèlia

esperava el teu cor per ofegar-la?

Oblit i més oblit, llàgrima i ombra.

Només l'estel dins tu, com un nenúfar.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgina: 91
Indret: Cala Montdragó (Santanyí)

I un dia es recordava

de quan aquell capvespre, a Montdragó,

vagava commogut...

– Hom bé podria

al·ludir ara aquella cabellera

de dona que sentia

esbullar-se per l'aire o per les seves

mans, aquell insomne

morat de la petita cala;

Odisseu o Petrarca, per ventura,

Súnion i tot allò que en diuen

Mediterrani... –

 

...aquell capvespre quan a dins la seva

soledat va comprendre

la soledat de tots, l'espant i l'ombra

que llambrega en l'esguard d'aquells dos homes

que en un cantó d'hivern amarg de pluja,

en el passeig dominical o en l'estibada

plataforma de l'òmnibus, es miren,

desconeguts, porucs, endevinant-se

sota el mateix penó soldats en ruta,

soldats a pas igual cap a la fosca.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgina: 117
Indret: Cala Montdragó (Santanyí)

I vet ací que avui,

voltant la cantonada de l'abril,

tota la llum d'ahir se m'abocava;

girava, enjogassava, m'envestia

–1935–, deia o cantava

muntanya endins la plenitud de l'hora.

 

(Dins la casa d'estiu el pare feinejava.

L'he deixat a l'alcova, adobant no sé què,

i he corregut, infant, pel caminoi florit,

espantant els verdíssims llangardaixos.)

 

Tota la llum d'abans, i la tendresa

d'una altra primavera. No recordo;

potser sí que aquell any...

La cas és buida,

amb els morts, amb la nit, amb els domassos.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Pàgines: 151-154
Indret: Tomba de Pompeu Fabra (Prada)

Petita història familiar

 

Homenatge a Pompeu Fabra

 

Us he de confessar que aquestes coses

no fan massa bon dir.

Haver tingut

una infantesa pentinada

com un assolellat diumenge de gener,

dreta com aquells ciris

que portava a la Sang

si els exàmens rutllaven com calia,

no és un motiu d'orgull, ni d'ara fer-ne

un ostentós escarafall.

 

Però convé que ho sapigueu: mon pare,

ben plantat coronell d'infanteria,

manava molts soldats, i a una veu seva

tots marcaven el pas com si els haguessin

donada corda, i cap no se'n queixava.

El meu avi també era

coronell; emperò aquest de la guàrdia

civil, i, grassonet -algú diu que m'hi assemblo-,

empaitava pel camp els lladregots,

furgava pels vilatges

i les possessions, i, si s'esqueia,

collia els vagabunds

del camí, com si fossin margarides

-esbufegant i congestionat perquè era

una micoia curt d'alè-.

I encara el meu besavi,

que també havia estat,

coronell,

i a no sé quina

estranya auditoria condemnava

aquells que no pensaven com pertoca.

 

(Dins la butxaca en servo

els retrats,

tot de bigotis i medalles.

I -no us vull enganyar- quan de capvespre

els contemplo una estona,

tot sol, amb un somriure

picotejat d'agulles,

se m'encén en els ulls una llum tendra,

una llum -què hi farem!- plena de besos.)

 

Doncs heu de pensar i creure que el meu pare

i l'avi i el besavi

eren els àngels tutelars de la infantesa

que Déu o no sé qui volgué donar-me.

I me duien a fer voltes

pel Born o per la Riba, i els diumenges

i les festes colendes

m'empolainaven i m'assabentaven

de com cal que es comporti un bon minyó.

 

Ells m'ensenyaren el parlar de casa

(una casa amb reserva garantida

de seient confortable

a la llotja del cel),

i a menysprear aquells altres que parlaven

paraules del carrer, mots d'ala curta,

propis d'aquella gent que el pare comandava

i l'avi empresonava

i el besavi jutjava;

paraules sense polpa ni estatura,

que gens no em servirien

si m'arribava el cas

d'haver de manar tropa.

I se'n sortiren

fins a tal punt

(val a dir que nosaltres

teníem mitja cama forastera)

que no se'm coneixia gens l'accent.

Almenys així ho asseguraven

les monges que tenien

cura d'assaonar-me

aquella bona arrel tan dreturera.

I quan sonava

el meu nom polidíssim,

un nom de coronell: José María

Llompart y de la Peña,

dins la festa tan tova

de cotons i retòriques,

i jo m'alçava

part damunt de tothom

i em posaven el floc

color de cel,

les dones de ca nostra s'estremien

agombolant futurs d'aigües ben clares:

primero en español y en catecismo.

 

I tanmateix -mirau com són les coses-,

no sé què em va passar.

Va ser com si es trencassin les finestres

dins la vena que em va per la mà esquema,

o com si m'enrunassin

tots els castells els rius de les paraules.

Jo no sé com va ser, però es morien

el pare i l'avi i el besavi,

i jo ja no sabia si plorar-los

o obrir de bat a bat totes les portes

on les paraules del carrer trucaven.

Fou aleshores

quan les monges, prudents i condolgudes,

remenaren el cap, i a casa nostra

les dones encetaren un rosari

de sospirs de vellut.

 

Però fa estona,

molta estona, d'això; i a més no té

potser cap importància. A vegades,

dins el sarró de vagabund em sobta

un bocí del mirall que va trencar-se'm.

I no res més. Camino

camins de rodamón (amb una certa

por que l'avi m'empaiti) i les paraules

han madurat dins mi com una fruita.

Ara sóc d'elles i potser dels homes.

Perquè els mots que altre temps jo no sabia

m'han abocat al poble,

als difícils carrers de la ventada,

als indrets ablamats on he de viure

i qui sap si morir.