Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Antigament, aquest cim fou anomenat Puig Major de Son Torrella (1445 metres), per contraposició al Puig Major de Massanella, que posteriorment també es reanomenà a Massanella (1364 metres). Tots dos eren designats Puig Major perquè destacaven respecte de les altres alçades de la Serra de Tramuntana. L'any 1932, l'engenyier Antoni Parietti Coll, el constructor de la carretera de sa Calobra, rebé l'encàrrec de fer-hi un telefèric que pugés fins al cim. L'elevat cost féu que es descartés el projecte. Finalment, l'any 1958, s'hi instal·laren uns radars militars nord-americans, unes esferes que eren visibles des de molts racons de l'illa, amb la seva base corresponent, que situaren a prop de la possessió de Son Torrella. Per garantir l'accés a les instal·lacions, es construí una carretera que duu fins al cim. Arran de les obres per col·locar el radar, es va fer explotar el cim i la seva altura es va veure reduïda en nou metres, quedant-se amb els 1436 actuals. Tot i que no podrem accedir fins el punt més alt per les restriccions militars, des del punt en què no podem seguir endavant, amb una magnífica panorámica de 360 º de l'illa podem servir-nos de la lectura del sonet que Josep Carner dedicà a cantar l'orografia abrupta però alhora gentil i graciosa de Mallorca, la prosa en què Joan Santamaria descriu en detall què amaga el massís monumental i, per acabar, el desenllaç de Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, de Maria Antònia Oliver, en què fades i gegants de les rondalles mallorquines a l'entorn de Puig Major.
Retorn a Mallorca
Jo he vist altra vegada l'illa gentil, els graves
cimals de cendres pàl·lides, els cels asserenats,
les boires gracioses qui tresquen pels serrats
i les ovelles lentes damunt les penyes braves.
Els vells molins qui giren llurs ales d'aus esclaves,
els garrofers qui dormen, immensos, aclofats,
les oliveres grises eixint de roques blaves
i les humils casetes qui vetllen els sembrats.
Els macs, entre les verdes pendents, rodoladissos,
la gran quietud dels aires, els caminets feliços,
i sempre en una franja molt fina al meu davant,
la mar, enllà de totes les coses, infinita,
qui, com la mare plena d'amor pel seu infant,
somriu amb complacència i orgull, però medita.
El raiguer, doncs, és aquella alta bressolada que va de cap a cap de l'illa i que està formada pels vessants de les dues cadenes de serradals i penyalars que corren paral·leles a tot el llarg del litoral de la costa nord. La cadena que va més arrambada a la mar és descarnada, rocosa, torturada per les fortes tempestes del Golf i rosegada per les ones enfurismades; però l'altra, en canvi, la que segueix més terra endins i on hi ha els pics més alts de l'illa —Galatzó, Ram, Pouet, Teix, Alfàbia, Tossals, Puigmajor, Maçanella, Roig i Tomic— és tota xamosa de boscúries i regalada de fonts i rierols. I entre l'una i l'altra, al fons o en la rel —raiguer— d'ambdós vessants, es desclou aquell seguit de valls petites i sucarrones, esmaltades de masos, de pobles i de viles, amb un esplet prodigiós de colors i perspectives, la visió conjunta dels quals us deixa en l'esguard com un desvari de bellesa.
Tot ascendint per la banda d'Andratx, que és la més occidental, trobeu de primer la vall de Puigpunyent; després ve la d'ESPOR; de seguida la de Valldemossa; més enllà les de Deià i Sóller, i a continuació, en línia recta cap a llevant, les de Biniaraix i Fornalutx. Darrera d'aquesta s'obre un gran parèntesi format pel massís caòtic del Puigmajor, trencat i esquerdat a grops per l'esberla del Torrent de Pareis i les summitats impressionants de les barrancades del Gorg Blau; però, a la falda oriental d'aquesta muntanya tan ferma i valenta, vet aquí que tot d'una us surt la polida i riallera vall d'Aubarca, i les frondoses i superbes clotades d'Escorca i de Lluc, les quals, a corrua feta, s'escorren, tot travessant a mig aire els pendissos del Puig Tomic, per la idíl·lica vall de Son Marc, que desemboca davant per davant de la vila de Pollença, asseguda en el planell feracíssim que hi ha entre els mogolls cantelluts de la serra de Sant Vicenç i el cònic i teatral turó del Puig de la Mare de Déu.
Al seu voltant només hi havia blau, blau i gegants, monstres amb rostre i cos d'home, i encara no sabia si eren bons o dolents, o si eren les dues coses a la vegada o si n'hi havia de bons i de dolents. La seva padrina havia estat foragitada de Gotilpa per gegants, ella mateixa i el cosí Pere havien estat batculats per gegants, el marit de sa mare havia lluitat contra gegants, però no gegants de la mateixa casta i, això no obstant, tots eren gegants. Els gegants que sempre havia sentit anomenar, els gegants astuts que dormien amb els ulls oberts i miraven amb els ulls clucs per enganyar els montcarraners. Tot això pensava na Joana, i en arribar a aquest punt de les seves cabòries es va posar a riure. Era la mateixa rialla de la padrina Margalida, segura, coneixedora de tot el que la voltava. Perquè na Joana, en pensar en Montcarrà coneixia que Montcarrà havia desaparegut per sempre. I la seva rialla es va tornar una mica trista, igual que la de la padrina Margalida, perquè havien estat els mateixos montcarraners que havien fet desaparèixer Montcarrà.
Els gegants treien trossos del poble de dins la mar i els esmicolaven, els capolaven i els convertien en arena que llançaven al vent. Alguns ja s'havien capbussat dins la marina, decebuts de no haver pogut tornar instal·lar el seu reialme en aquella terra malmenada que un dia havien dominat. Les ones petaven contra els cossos dels qui encara estaven fora, atalaiats damunt petits illots, enfurismats pel fracàs, orgullosos, però, d'haver fet desaparèixer l'illa que tanmateix no havia pogut ser seva i l'existència de la qual sempre els havia recat.
Un raig de polsim de Montcarrà va entelar els ulls de na Joana i, sense adonar-se'n, es va adormir. Feia tant de temps que no coneixia el son que va dormir dies i mesos i anys, arraulida a un recer del Puig Major, de la muntanya que havia estat el Puig Major.
En desvetllar-se, del final del seu món no en quedava res. La mar era calma, els gegants se n'havien anat i no se sentien els udols de la gent que pujava cap a ella per salvar-se. No hi havia ningú, no es veia res, la mar havia aturat l'avançada just devora els seus peus i l'escuma blanca de les ones era dolça, suau. Quan mirava la mar no sortien engolidors, només es reflectia l'estel que duia al front, única deixalla, únic indici que allò que per uns moments va creure haver somiat havia estat veritat, ho havia viscut realment. I de tot allò només restava ella, jove per sempre, damunt una Roqueta, com un llumeneret blau que cridaria navegants i aventurers per romandre amb ella una santa nit.
I encara hi deu ser si no se n'és anada.
Altres indrets de Escorca: