Búnquer del castell de Mont-roig

Sí, la ginesta per a les persones grans d'aquí té a veure amb el dolor.

Autor: Agustí Vehí i Castelló
Obra: Ginesta per als morts , 2015

Sí, la ginesta per a les persones grans d'aquí té a veure amb el dolor. La Ginestera, com ho coneixia la gent llavors, era un gran búnquer situat pels voltants de Darnius. Rebia aquest nom perquè estava perfectament camuflat per unes ginesteres molt grans. Això i el fet que era el que estava més ben construït el feien pràcticament invisible. Sembla que era el lloc on estaven els caps que dirigien les obres militars de la zona i, per tant, el centre de comandament. Sembla també que era el lloc de les pallisses als presoners republicans i on va morir molta gent, de quasi tota de la comarca, com el besoncle que acabo de descobrir que tenia. Al mateix lloc hi tenia la seu una mena d'unitat de la Falange, especialment bèstia i molt activa, que perseguia els que denominaven rojos. D'aquí ve la cançó que cantaven les dones que hi tenien o hi havien tingut els marits o un altre familiar.

—Però, exactament, on era?

—La meva mare no ho sap. Ha dit, textualment, «pels volts de Darnius». Home, tampoc no penso que fos un lloc agradable i conegut on la gent podia anar-hi a passejar o fer-hi la costellada...

—Però segur que ningú no recorda on era? És possible, això?

—Tornem-hi. Pensa una mica, home. Entre que era un lloc secret i que en va tornar molt poca gent viva, avui en dia ningú no recorda on és ni els que ja vivien llavors tenen cap ganes de fer-ho. Segurament es deu haver enrunat o es un cau de senglars voltat de romegueres, espines i bardisses.

Dues vegades en una nit l'excavació li donava dues bones peces i el bosc li deixava llegir dues vegades la mateixa plana. Ginesta! Ginesta de fa cinquanta anys relacionada amb la mort i el dolor; ginesta de fa quatre dies carregada de les dues coses. I un lloc, La Ginestera, a les rodalies de Darnius. Era una bestiesa, certament, però havia de fer alguna cosa, si més no per tenir la consciència que ho havia intentat tot: la policia no ha de ser necessàriament brillant, és suficient que sigui constant, tenaç i meticulosa. El sergent estava començant a vestir-se i tenia la mirada d'anar per feina.

—Vaig a la comissaria.

—Ara? I el sopar?

—Sí, tens tota la raó. És una bestiesa. A més a més, pensant-ho bé, tampoc aquest no és el camí: només hi havia ginesta a les sabates dels primers morts. Als últims no hi havia res.

La Meritxell el va tornar a mirar com una nena petita, però ara hi havia tanta complicitat com tendresa; li va dir:

—Pensa una mica, babau: la ginesta només té flor a l'estiu i els dos últims morts són d'ara, de ple hivern. Com que els primers cadàvers els vau trobar en època de floració de la planta, per això mateix en podien portar si havien estat en un lloc amb molta ginesta.

—Tens raó... És clar que tens raó... I tot està allà davant... Tot és al bosc... Ets una meravella, Meritxell, una autèntica meravella.

En Jaume es va aixecar d'una revolada i es va dirigir on havia caigut la seva roba. La Meritxell li va dir:

—On vas, ara?

—Ja t'ho he dit, a la comissaria.

—No, Jaume, no. Aquesta nit, no. Estàs tan sol com jo... Sí, no em miris així, no cal que ens amaguem res ni fem cap paperàs existencial, si més no, aquesta nit. Ja tenim uns anyets. Ja soparem després; ara vine, anem al llit que estic agafant fred.