Alrevès - 2015 - Barcelona
Li agradava el vell cafè de Cabanes. L'havia descobert només arribar i s'hi havia afeccionat, sobretot per aquella olor tan especial, barreja de vermut, marro de cafè, tabac i gent. Era un lloc com un altre del món per parar un moment i fer balanç. Balanç de poca cosa, de fet: no tenia res. Tot era allà davant, això ho sabia, només calia classificar-ho, ordenar-ho i endreçar-ho: aquesta era la feina d'investigador, certament. Ara, després d'un dinar a La Truita, un dinar per oblidar, hi havia anat a fer cafè i a pensar. Sol.
El local vivia el moment més important i sagrat del dia, les dues hores del cerimonial civil al voltant del qual la població masculina del poble organitzava la seva vida: l'hora de la botifarra.
Era l'instant en què tot l'univers empordanès girava al voltant de la partida, que volia dir jugar a cartes, sí, però també exercir de ciutadans de petites polis, organitzats en senats de quatre persones, envoltades de tècnics i assessors que cridaven, insultaven i aplaudien segons anaven les jugades.
Un cop acabava una mà i es comptava, hi havia uns segons, fins a la següent mà, en què es criticava la indubtable perfídia dels rivals, la pública i coneguda falta de seny i de coneixements dels respectius companys de partida, per culpa dels quals es perdia, òbviament, i acte seguit, en frases curtes i lapidàries, coincidint normalment amb el moment de repartir el joc, mentre es vigilava de reüll que les cartes donades fossin les justes i necessàries, es passava revista a l'actualitat del poble, de la comarca, del país, del món, de les putes noves que havien vingut als bars de la carretera general, de les amants noves i l'estat de manteniment de les velles, al cul de la botiguera, a l'estat dels camps, i per descomptat, es fotia de volta i mitja l'alcalde, per inútil, i al mecànic del poble, un altre inútil, que no hi havia manera que tingués arreglats els tractors quan feien falta. En aquest moment precís, però, es començava una nova mà i el senat es concentrava en les coses serioses.
Figueres, de nit, sobretot el centre, dóna sensació d'intimitat; té un aire de poble gran on tot està on ha d'estar i poques coses inesperades et pots trobar. La Rambla estava inusualment tranquil·la; l'absència del soroll del trànsit deixava sentir el brogit del vent entre els plataners. Malgrat l'hora i el temps, encara hi havia dues persones passejant, que per les cares, la gestualitat i el ritme de parades que acompanyaven la discussió, com a mínim, havien d'estar preparant una llista sorpresa per a les properes eleccions municipals. En Jaume es va dir que s'hauria d'acostumar a passejar de tant en tant per la Rambla de nit. Al cap de deu minuts entrava a la comissaria.
Són les tres de la tarda. La Guàrdia Urbana ha hagut d'habilitar un carril de circulació del carrer per estacionar-hi cotxes oficials, de tants que n'hi ha: la comissaria de Figueres és plena de gent important que parla, entra, puja, baixa... Precisament ara, un home surt lentament per la porta mirant a terra, que és una forma de no mirar ningú ni que ningú et miri. Al seu voltant, tot són rialles, versions increïbles de les detencions, del valor de la droga confiscada... Ningú no parla d'uns morts que van néixer molt lluny d'aquí, ningú no parla de la ginesta. L'home que mira a terra treu un mòbil de la butxaca i marca un número.
—Sí?
—Hola!
—Planagumà, quina veu! Si la poli està així es evident que el país està en crisi.
—Va, no fotis conya! Tens feina?
—Jo? Feina? Avui? Si sóc a casa esperant algú que havia de venir a sopar ahir i que no es va presentar!
—Això passa per convidar impresentables. Ho sento, ho sento molt, però hi havia això d'avui... Bé, és igual. Què fas?
—Ara estic sentint la ràdio i maleint-te els ossos. He escoltat les notícies sobre Darnius. Ha sortit bé, no?
—Més o menys. Però això ara mateix és com una mena de... no ho sé, Meritxell...
—Va, vine cap a casa, però no t'ho agafis com un hàbit. Posaré el dinar de Nadal, després sopar de Nadal i, ara, finalment, dinar de Sant Esteve al microones... Jaume...
—Què?
—El lloc aquest... Era on van matar el meu oncle?
—Sí, crec que sí.
—Va, deixa tota aquesta gent i vine, i, de passada, mira si trobes pa en alguna benzinera oberta.
—Gràcies.
—No et posis romàntic, Planagumà; de fet, només et vull pel pa. Fins ara.
L'home es posa el mòbil a la butxaca. Per la vorera de la comissaria vénen dos intendents de Mossos i un coronel de la Guardia Civil que xerren animadament. L'home creua el carrer, cap a l'estacionament. L'home canta fluix:
Plora ginesta, plora.
Plora per tant de dol.
Avui la mort ve d'hora:
Amaga els homes i el sol.
Sí, la ginesta per a les persones grans d'aquí té a veure amb el dolor. La Ginestera, com ho coneixia la gent llavors, era un gran búnquer situat pels voltants de Darnius. Rebia aquest nom perquè estava perfectament camuflat per unes ginesteres molt grans. Això i el fet que era el que estava més ben construït el feien pràcticament invisible. Sembla que era el lloc on estaven els caps que dirigien les obres militars de la zona i, per tant, el centre de comandament. Sembla també que era el lloc de les pallisses als presoners republicans i on va morir molta gent, de quasi tota de la comarca, com el besoncle que acabo de descobrir que tenia. Al mateix lloc hi tenia la seu una mena d'unitat de la Falange, especialment bèstia i molt activa, que perseguia els que denominaven rojos. D'aquí ve la cançó que cantaven les dones que hi tenien o hi havien tingut els marits o un altre familiar.
—Però, exactament, on era?
—La meva mare no ho sap. Ha dit, textualment, «pels volts de Darnius». Home, tampoc no penso que fos un lloc agradable i conegut on la gent podia anar-hi a passejar o fer-hi la costellada...
—Però segur que ningú no recorda on era? És possible, això?
—Tornem-hi. Pensa una mica, home. Entre que era un lloc secret i que en va tornar molt poca gent viva, avui en dia ningú no recorda on és ni els que ja vivien llavors tenen cap ganes de fer-ho. Segurament es deu haver enrunat o es un cau de senglars voltat de romegueres, espines i bardisses.
Dues vegades en una nit l'excavació li donava dues bones peces i el bosc li deixava llegir dues vegades la mateixa plana. Ginesta! Ginesta de fa cinquanta anys relacionada amb la mort i el dolor; ginesta de fa quatre dies carregada de les dues coses. I un lloc, La Ginestera, a les rodalies de Darnius. Era una bestiesa, certament, però havia de fer alguna cosa, si més no per tenir la consciència que ho havia intentat tot: la policia no ha de ser necessàriament brillant, és suficient que sigui constant, tenaç i meticulosa. El sergent estava començant a vestir-se i tenia la mirada d'anar per feina.
—Vaig a la comissaria.
—Ara? I el sopar?
—Sí, tens tota la raó. És una bestiesa. A més a més, pensant-ho bé, tampoc aquest no és el camí: només hi havia ginesta a les sabates dels primers morts. Als últims no hi havia res.
La Meritxell el va tornar a mirar com una nena petita, però ara hi havia tanta complicitat com tendresa; li va dir:
—Pensa una mica, babau: la ginesta només té flor a l'estiu i els dos últims morts són d'ara, de ple hivern. Com que els primers cadàvers els vau trobar en època de floració de la planta, per això mateix en podien portar si havien estat en un lloc amb molta ginesta.
—Tens raó... És clar que tens raó... I tot està allà davant... Tot és al bosc... Ets una meravella, Meritxell, una autèntica meravella.
En Jaume es va aixecar d'una revolada i es va dirigir on havia caigut la seva roba. La Meritxell li va dir:
—On vas, ara?
—Ja t'ho he dit, a la comissaria.
—No, Jaume, no. Aquesta nit, no. Estàs tan sol com jo... Sí, no em miris així, no cal que ens amaguem res ni fem cap paperàs existencial, si més no, aquesta nit. Ja tenim uns anyets. Ja soparem després; ara vine, anem al llit que estic agafant fred.