Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Maset és un raval de la part medieval de Vilafranca, a cavall entre el barranc dels Teuladells i el de la Foç. En aquest punt el 2002, Joan Garí s'hi comprà una casa de tres plantes que ha convertit en el seu refugi quan no és a les terres de la Plana. Tenint a la vista "la casa", el vell casalot podem llegir diferents anotacions del dietari Senyals de fum que hi fan referència.
1-IV-04, DILLUNS
Portem quatre dies a Vilafranca, i és hora d'enfrontar-se amb la casa. «La casa» és el vell casalot que vam comprar a l'agost al barri més extrem del poble, el del Maset. És un casalici de tres plantes i un hort, sòlid i arnat amb els seus quatre o cinc segles de vida. El compràrem amb el bagatge de la il·lusió, amb la raó suspicaç i l'economia en contra. La situació actual és la següent: tenim el nostre petit castell ben conservat per fora però amb un ànsia de reforma interior vast i inesgotable. Hi entrem i n'eixim amb les mans a les butxaques i el cap cot, fent plans i maleint com d'injustos acaben sent sempre els resultats aleatoris de la loteria, quan només beneficien els altres.
Comencem les visites al Maset, doncs, per a avaluar la previsió d'obres, i tot ens pareix massa car, i massa llarg. Volem casa però, per a tenir-la, ens caldran els dies de molts anys. I consignar-ho ací no alleuja, però conhorta.
3-VII-02, DIMECRES
Molt ràpidament, sense cap mena de premeditació i com a conseqüència natural de l vacació, la pèrdua de la «noció del temps». Ajuda prou, és cert, prescindir a voltes -en certs moments del dia- del rellotge de polsera. És el temps zero de les vacances, que em distribuïsc a parts iguals amb l'inici de les reformes a la casa que vam comprar l'any passat al Maset i amb la lectura omnívora. La seua alternança amb l'activitat física em redescobreix en un altre sentit el plaer de la lectura: no és un esforç mental més en època laboral, sinó un descans estricte de la paleta o l'aixada, de les mil activitats implicades en la immensa bogeria de reformar un vell casalot.
La casa del Maset. La vam comprar l'agost passat, perquè ens van agradar les dimensions -és un casalici de tres plantes amb hort-, la vista superba sobre el final del barranc de la Teuleria i l'hort paredat amb pedra seca, un pou, alguns arbres fruiters i una terra tova, que no sembla de secà.
Arreglar una casa d'aquestes dimensions -encavallada sobre una roca, presidint majestuosa i antiga la vella entrada del poble pel camí de Benassal- amb la nostra modesta economia és un projecte d'anys i panys. És, també, una estratègia contra el temps. Contra la «noció de temps».
18-VII-02, DIJOUS
Vicente Núñez (Nuevos sofismas): «Un siquiatra es por definición un mal fotógrafo».
Construïm Pepe i jo, a la casa del Maset, un banc de pedra. Durant anys, segles, això és el que s'ha fet a Vilafranca, en tot moment i condició: carrejar pedres, amuntegar-les, fer-ne parets, casetes, pous o el que siga. Deixar-ne lliures els camps. Veient com Pepe arregla les lloses que jo li vaig transportant -una sobre dues, el principi constructiu sagrat de l'arquitectura de la pedra en sec- pense en aquesta activitat immemorial, aquesta relació íntima, solidària i desvalguda entre els homes i les pedres. Ara nosaltres en fem un ús recreatiu, però durant generacions i generacions els vilafranquins han plorat i rigut transformant el seu paisatge pedra sobre pedra, desafiant la natura i ordenant un món que encara ara és el territori més característic, en tot el Mediterrani, d'aquesta mena de construccions.
La gramàtica de la pedra endureix perquè desafia Sísif -repta, impertèrrita, l'ordre dels deus.
20-VIII-02, DIMARTS
Complint l'escandall de Pepe -tres palets de lloses i cinquanta hores de faena- avui hem acabat l'escala de l'hort. Del contacte aspre i persistent amb les pedres, aquests dies, n'he tret unes mans deteriorades però un esperit net i pur. Res tan simple com una pedra. Ha estat ací sempre i hi estarà per sempre. No planteja dubtes metafísics, ni causa problemes, ni cal interpretar o definir. Quan el món s'acabarà, el més sòlid que romandrà en aquest planeta embogit seran pedres com aquestes. Tenir-ne l'usdefruit per uns dies em fa sentir un estrany orgull. És l'urc del constructor, del creador de la mena més elemental, però també del qui se sap marmessor dels elements més simples, aquells que no li pertanyen i que haurà de llegar, al seu torn, per als qui sàpien valorar com cal els principis balsàmics de l'estat sòlid.
Aquesta funció de la pedra, aquest drenatge d'autoconeixement, hi ha qui la busca a la mar, o en un monestir budista (Leonard Cohen). Però la pedra, més humil, és infinitament més accessible.
6-XII-02, DIVENDRES
Els colors de l'hivern a Vilafranca. Els ocres de principis de tardor han convergit ara en un gris amarronat, a la massa de roures del bosc de l'altre costat del barranc. Pepe ha posat uns ossos de pernil a l'estufa i el seu crepitar feréstec se superposa al soroll tènue de la llenya de carrasca. Al carrer, el fred (menys d'un grau a la plaça a les dotze del matí) ha fet desaparèixer la gent com una granera fabulosa. Als pobles de muntanya on el fred és una realitat indeclinable l'hivern és el mandat sempitern per a la vida d'interior i l'apoteosi de les estufes. Passem el matí contemplant el gruix dels núvols, auscultant les mínimes variacions sonores de la nostra estufa, tan hieràtics com la nuvolada porpra, integrats i resignats en el bioritme hivernal d'aquesta altura, atemorits com tots pel fred però, per això mateix, cofois i alegres.
Altres indrets de Vilafranca del Maestrat: