Tres i Quatre (València), 2006
L'hotel -Ciudad de Sueca- és nou de trinca, inaugurat al novembre. Encara fa olor de vernís i el recepcionista parla un castellà sincopat, mastegant acuradament cada frase. Després descobrirem que, amb l'excepció d'una altra parella, estem sols a l'hotel. Un lloc així provoca verbalitzacions contradictòries en descobrir-te sol. Un dels idiomes implicats és el de la desolació.
Ve a rebre'ns M., flamant novel·lista i pintor, que ens ha fet de contacte per a l'ocasió. Un home discret amb una intel·ligència de veta profunda. Al seu estudi, que ja havia tingut el plaer de conéixer uns anys arrere, veig quadres de música callada, un caos ordenat per pentagrames insospitats. I així li ho escric en el llibre de firmes on, sol·lícit, em condueix.
Abans de l'acte anem a veure J.P. El trobe més vell que la darrera vegada -fa set anys-, amb un groc facial com de pergamí i d'interior. Parlem de tot un poc i de Joan Fuster. A mitjan conversa ens confessa -teatral- que darrerament les paraules que el fan meditar més són d'Aristòtil: «Oh amics meus: no n'hi ha cap, d'amic» (la cita podria ben bé no ser literal). Assegut al seu butacó sòlid i burgés, aquest home que contempla l'efecte en nosaltres de les seues paraules és un dels millors prosistes de la nostra literatura. Ens acomiadem: «per a d'ací a set anys», diu, «si encara som vius».
15-III-02, DIVENDRES (fragment)
És la segona vegada que visite Sant Miquel dels Reis. En l'ocasió anterior, encara l'estaven restaurant, hi esborraven els rastres de la presó que fou des del segle XIX per convertir-lo en la magna Biblioteca Valenciana. Un iaio meu, per part de pare, va estar ací tancat set anys després de la guerra civil. Quan he tornat a traspassar-ne les portes aquest esdeveniment s'ha fet absolutament present en el meu ànim. El que devem als ancestres, el que ens ha configurat com som des de la pregonesa de l'arbre genealògic s'arrapa a les pedres i no pot ocultar-se ni tan sols darrere dels llibres.
Faig una volta pel recinte. La restauració ha estat minuciosa, noble, generosa. El claustre sud és magnífic, amb la mena de solidesa renaixentista que podem esperar en un recinte d'aquest tipus. El nord, despullat d'arcades, clivellat per les cates arqueològiques, tancat pels murs amb finestres decididament carceraries, recorda més el pas de les successives edats i usos del gran mastodont de pedra.
Emmarcats per tota aquesta història, uns robots rectangulars porten silenciosament pels corredors els llibres des dels dipòsits fins a les sales d'investigació. Tot té un aspecte asèptic, ordenat, pulcre i reposadament eficient. Però a mi m'assalta, indeclinable, el passat: fa cinquanta anys, era el meu avi qui deambulava per aquests passadissos, potser esgrafiant a les parets d'una cel·la la cal·ligrafia de la desesperança.
14-I-02, DILLUNS
Prenc un café a la plaça de la Pescateria, a Castelló. Com són les onze del matí, el sol rega les taules de les cafeteries a l'aire lliure i és agradable fer-hi una pausa en un matí de quefers ciutadans. Al moment, se m'acosta un home que transporta un estrany maletí. Resulta ser un enllustrador de sabates i m'ofereix ipso facto els seus serveis. L'insòlit de la proposta em subjuga. No recordava haver vist per aquestes contrades un d'aquests oficiants arran de sòl. Es diu Rafael, hi ha un matís quítxua en les seues galtes ratades -però és extremeny- i quan comença a queixar-se mentre fa servir amb rigor un gran raspall negre ho comprenc tot. Efectivament, Castelló no és molt bona plaça per a aquesta professió un poc anacrònica. Diu que porta voltant des de quarts de nou i jo sóc el seu primer client. La pregunta seria per què la gent ja no s'enllustra les sabates. Segons Rafael, perquè aquesta és una capital de província avara i mediocre. Les seues paraules són més explícitament escatològiques, però com a indici va bé la frase anterior. Em pregunta d'on soc i després vol saber si a Borriana tindria millor sort.
-¿Hay casino, cafeterías? Quizá la gente es más señorita.
No sé què dir-li, perquè els tòpics són mal ungüent per a les nafres laborals. Interrompem un moment la nostra incipient conversa. Admire en silenci el seu treball. La seua anacronia pura i fosca em commou. L'excepcionalitat de tot plegat -el petit luxe de deixar-se enllustrar les sabates en la taula d'un café un dia laborable en una capital de província- ha creat la consciència d'aquest moment màgic. Açò podria ser Cuba, als anys cinquanta, un poc abans de Fidel, i jo anar calçat amb unes sabates de gàngster compassiu, que llegeix el periòdic mentre fa temps per a anar a prendre un daiquiri. I tanmateix...
25-I-02, DIVENDRES (fragment)
Aprofitant una baixa laboral, vaig a Castelló a resoldre petits quefers administratius: la sensació de controlar el meu temps és tan física que fins i tot camine més a poc a poc -alentit per la llunyania visible de la maledicció bíblica amb relació al treball.
És clar que Castelló és una ciutat amarga per al passejant i té un centre irregular, lleig i caòtic, un transit infernal i uns oasis escassos i esquifits. Seure a la plaça de Santa Clara -urbanitzada, com totes les de la ciutat, a cop d'estadística- i menjar-se un entrepà de tonyina no és el paradís però és l'únic succedani que es pot trobar en un radi d'alguns quilòmetres. La compulsió comercial ciutadana, els quefers laborals, el fàstic de la vida quotidiana en una capital de províncies ho amera tot, és un suc urbà que gairebé pots veure regalimant fins a les trapes del clavegueram.
Passe a prop de la taula del café on, la setmana passada, em vaig trobar amb Rafael, l'enllustrador de sabates. Potser se n'ha anat a Borriana, com volia? No l'he vist per allí. Potser, fart d'una capital de sabates brutes, ha decidit tornar-se'n a la seua terra extremenya. Aquells tres euros que em va cobrar pels seus serveis no em van semblar gens cars: la seua conversa m'alegrà el dia -gairebé diria que el justifica, i sense dubte fou així en termes d'aquest quadern. Em pense, també, que aquesta confessió és una abominable pruïja professional.
Crec que podria avesar-me amb gran facilitat a aquesta vida de rendista d'entrepà de tonyina i sabates enllustrades en una capitaleta atrafegada. La ironia és que, els qui no som burgesos de nissaga, només puguem aspirar a l'ideal de vida aproximadament burgés amb un quocient irrevocable de mala consciencia. L'ansietat me la provoca, en efecte, viure en un món on Rafael, l'enllustrador de sabates, ja no té faena mentre la meua consisteix, oficialment, a ensenyar literatura al ramat d'ovelles de Polifem.
Passejada pel Ribalta, a mitjan vesprada, aprofitant la bondat climàtica. Molt poca gent pels senders interiors del parc, entre els gran arbres. Magrebins, sobretot, i els coloms senyorejant-ho tot. Els sorolls dels coloms -el parrupeig i aquest efecte com de ranera- són tan desagradables com la seua estúpida presència o les seues imprevistes defecacions. Aquestes queden suspeses surant en una mena de líquid amniòtic perfectament desagradable. La millor part de La plaça del diamant, decididament, és aquella en que Natàlia agafa un odi visceral i irreprimible als coloms. Aquesta força de veritat nua es perd després, amb el tòpic simbolisme del final.
A l'estany dels ànecs, la sorpresa: com estan remodelant tot el parc, l'estany està parcialment sense aigua. I els ànecs han desaparegut -com aquells de Central Park Sud que tant preocupa en Holden Caulfield en The catcher in the rye. L'atzar de la circumstància em porta a pensar en aquest estrany llibre -que encara ara ha d'editar-se en tot el món, per imperatiu del seu autor, sense cap nota de solapa, ni resum de contraportada ni biografia o dades autorials. I no està malament: al capdavall, la majoria de les novel·les d'avui duen escrit IDIOTA en acolorides lletres de relleu. I es refereixen als seus lectors. [...]
Ara que han buidat l'estany dels ànecs, al parc Ribalta, s'hi han vist alguns badocs a la paret, les irregularitats del terra, els defectes constructius de les casetes interiors. Amb els defectes d'atrezzo, la funció dels ànecs ja no pot semblar la mateixa. I tanmateix sempre ens quedarà l'esperança -algun dia- de l'arribada dels cignes.
17-III-02, DIUMENGE (fragment)
Seguint per la pista, arribem al «corralico», l'esplanada on solen parar els cotxes abans d'emprendre a peu la marxa cap al pic. Una llarga estesa de vehicles ens hi sorprén. Una munió de gent, vestits amb xandalls de tots els colors possibles, pul·lulen amunt i avall. Ja n'havíem trobat alguns d'aquests, anant cap a la font. Dues xiques portaven sengles pírcings als llavis i hi donaven un estrany matís de modernitat i d'esclavatge ancestral. Com sempre que et trobes amb multituds al bosc, això tendeix a posar-te trist. Seguim avant, veiem la nevera de la Cambreta i baixem a dinar.
En la baixada, però, algú proposa anar a veure un mas relativament pròxim. Com sol passar en aquests casos, el grup es divideix entre els qui acullen entusiasmats la idea i els qui simplement tenim fam. La sensació de fam tendeix a ennuvolar el cervell, a esborrar tota necessitat d'aventura. Els famolencs voldríem, de seguida, seure a taula, però en aquesta ocasió som minoria: amb un punt d'impotència biològica i una punxada insidiosa a l'estómac, contemplem com el vehicle s'allunya del camí de tornada.
El menjar a l'alberg de Sant Joan no decep mai. Sempre trobem ocasió de recordar aquell primer sopar mític de l'any 97 quan, baldats per la primera caminada de Vilafranca al Penyagolosa, vam devorar un plat de bullit, carn torrada amb allioli i una quallada de postres, tot acompanyat, en la seua simplicitat gastronòmica, per un vinet del terreny i coronat per un deliciosament aromàtic poliol del pic. Ara el dinar és, amb variants -olla en lloc de bullit-, substancialment el mateix. Supose que és això el que ens reconforta de Sant Joan, fins i tot fora de temporada: la sensació que el temps no passa, que tot segueix igual que sempre.
Finalitzada la modesta excursió, ens queda una darrera comesa: omplir d'aigua les marraixes que portem al maleter. Voldríem haver-ho fet a la font de l'Alforí, però un cartell nou, insòlit i exasperant, ens informava que l'aigua no era potable. La circumstància ens fa gràcia. Són incomptables les contalles sobre fonts «no potables» d'on sempre han begut masovers que, invariablement, han arribat a 90 anys. Nosaltres, però, disciplinats o cautes, omplim les marraixes a Sant Joan mateix. És una aigua dura, fresca, amb un matís terrós. Amb aquest tresor al darrere, emprenem la tornada. En passar l'Alforí observem uns nimbus compactes i petulants. Deu ser potable la seua aigua?
17-III-02, DIUMENGE (fragment)
Excursió a Sant Joan de Penyagolosa. Fa estrany pujar-hi en cotxe, fora del ritual pedestre que uns quants amics mantenim cada estiu, des de Vilafranca. El paisatge té encara els colors de l'hivern, però el bosc està perfumat i humit -anit va ploure. Deixem el cotxe a Sant Joan i ens endinsem en el bosc cap a la font de la Pegunta. El sender està clapejat de pins negres i, de tant en tant, trobem el desconcertant espectacle d'un d'aquests arbres altíssims abraçat, si no estrangulat, pels vincles de l'heura, en un maridatge brutal i estrany. També es veu, çà i llà, el verd inconfusible d'alguns teixos, el tacte de les fulles dels quals és més tou que el dels pins.
A prop de la font, el silenci s'ha fet espés. Un doll d'aigua -sedant, generosa, deliciosament insistent- ens va seguint a cada pas. Només els ocells i alguna moto llunyana ens recorden que aquest és un bosc habitat. Vicent puja amb el Land Rover per la pista i ens replega. Pujar la costa del barranc, des de la font, ens ha tallat l'alé, ha revelat en nosaltres la part incommensurable d'urbanita que ens volíem ocultar.
Dins el bosc, la llum és grisenca, ben filtrada, perfecta per a la fotografia -Isabel ha dut la càmera. Tot pujant cap a la pista, veiem uns estranys forats, massa menuts i poc profunds per a trac tar-se d'arbres arrancats i massa grans -creiem- per a haver estat realitzats per animals. La ignorància, en realitat, ens delata com a estranys en el lloc, finalment.
Com passa sempre, el bon temps arriba -o s'intueix- quan s'acaben les vacances. Com ahir van ser els Reis, avui toca tornar cap a Borriana. En baixar Ares, trobem la planícia de l'Alt Maestrat banyada per una llum espessament filtrada a través d'una nuvolada còsmica. Són més de les cinc de la vesprada i tot sembla il·luminat com en un gran plató. La visibilitat és extraordinària, però dota el paisatge d'uns matisos d'irrealitat que comuniquen una congoixa indeterminada. A punt de tocar Sant Pau d'Albocàsser i ingressar sans i a estalvis dins la Plana Alta, les oliveres a banda i banda del Camí em semblen pura tristesa apaïsada i els ametlers, absolutament nus, uns captaires que ens maleeixen en passar. Més al fons hi ha la rambla anomenada «de la Viuda», que baixa pedra sobre pedra fins a Castelló. Avui, en efecte, podria ser un dia excel·lent per a conversar amb un got de vi negre a la mà sobre el concepte de viduïtat.
2-IV-04, DIMARTS (fragment)
El dia d'avui. Un plugim fi, obstinat, al llarg de tota la jornada. A les 7 de la vesprada els fils d'estendre, a la terrassa, aguanten un petit carregament simètric de gotes de pluja, com les fites fútils d'un secret itinerari atmosfèric. El vent del nord, després de la pluja, arrossega núvols d'un blanc brut cap al sud i, amb ells, el fum de la fabrica Marie Claire, que flueix sota el cotó del cel com un òvid esgarriat.
En aquests dies malagradosos, als carrers de Vilafranca no hi ha ningú, i tot es torna fantasmagòric i provisional. La gent, a casa, espera. Aquesta actitud és la més característica, la que ha omplit més hores de vida, de tota la gent de la muntanya.
28-III-02 (DIJOUS SANT) (fragment)
Vacances de Pasqua: Vilafranca. Com esperant-ho, l'oratge s'ha girat. De l'esplendorosa primavera de la Plana passem a una rendició dràstica dels termòmetres -baixen fins als cinc graus. El dia s'ha tornat gris i desagraït com un fill acomplexat. Sent l'atmosfera tan densa, les estufes de llenya fan fum i el paisatge té un aire de paràlisi incomprensible i llunyana. Després es posarà a ploure i l'aigua anirà baixant pels carrers a petites ones. Tot convida a quedar-se a casa dedicat a alguna noble activitat de l'esperit, mentre un cabàs curull de llenya vigila l'estufa crepitant. És el que té aquesta muntanya: s'hi és més productiu perquè el rigor mortis que de vegades convoca el paisatge et va dient subtilment a cau d'orella «carpe diem». I nosaltres, pobres mortals, en fem cas de seguida.
1-IV-04, DILLUNS
Portem quatre dies a Vilafranca, i és hora d'enfrontar-se amb la casa. «La casa» és el vell casalot que vam comprar a l'agost al barri més extrem del poble, el del Maset. És un casalici de tres plantes i un hort, sòlid i arnat amb els seus quatre o cinc segles de vida. El compràrem amb el bagatge de la il·lusió, amb la raó suspicaç i l'economia en contra. La situació actual és la següent: tenim el nostre petit castell ben conservat per fora però amb un ànsia de reforma interior vast i inesgotable. Hi entrem i n'eixim amb les mans a les butxaques i el cap cot, fent plans i maleint com d'injustos acaben sent sempre els resultats aleatoris de la loteria, quan només beneficien els altres.
Comencem les visites al Maset, doncs, per a avaluar la previsió d'obres, i tot ens pareix massa car, i massa llarg. Volem casa però, per a tenir-la, ens caldran els dies de molts anys. I consignar-ho ací no alleuja, però conhorta.
3-VII-02, DIMECRES
Molt ràpidament, sense cap mena de premeditació i com a conseqüència natural de l vacació, la pèrdua de la «noció del temps». Ajuda prou, és cert, prescindir a voltes -en certs moments del dia- del rellotge de polsera. És el temps zero de les vacances, que em distribuïsc a parts iguals amb l'inici de les reformes a la casa que vam comprar l'any passat al Maset i amb la lectura omnívora. La seua alternança amb l'activitat física em redescobreix en un altre sentit el plaer de la lectura: no és un esforç mental més en època laboral, sinó un descans estricte de la paleta o l'aixada, de les mil activitats implicades en la immensa bogeria de reformar un vell casalot.
La casa del Maset. La vam comprar l'agost passat, perquè ens van agradar les dimensions -és un casalici de tres plantes amb hort-, la vista superba sobre el final del barranc de la Teuleria i l'hort paredat amb pedra seca, un pou, alguns arbres fruiters i una terra tova, que no sembla de secà.
Arreglar una casa d'aquestes dimensions -encavallada sobre una roca, presidint majestuosa i antiga la vella entrada del poble pel camí de Benassal- amb la nostra modesta economia és un projecte d'anys i panys. És, també, una estratègia contra el temps. Contra la «noció de temps».
18-VII-02, DIJOUS
Vicente Núñez (Nuevos sofismas): «Un siquiatra es por definición un mal fotógrafo».
Construïm Pepe i jo, a la casa del Maset, un banc de pedra. Durant anys, segles, això és el que s'ha fet a Vilafranca, en tot moment i condició: carrejar pedres, amuntegar-les, fer-ne parets, casetes, pous o el que siga. Deixar-ne lliures els camps. Veient com Pepe arregla les lloses que jo li vaig transportant -una sobre dues, el principi constructiu sagrat de l'arquitectura de la pedra en sec- pense en aquesta activitat immemorial, aquesta relació íntima, solidària i desvalguda entre els homes i les pedres. Ara nosaltres en fem un ús recreatiu, però durant generacions i generacions els vilafranquins han plorat i rigut transformant el seu paisatge pedra sobre pedra, desafiant la natura i ordenant un món que encara ara és el territori més característic, en tot el Mediterrani, d'aquesta mena de construccions.
La gramàtica de la pedra endureix perquè desafia Sísif -repta, impertèrrita, l'ordre dels deus.
20-VIII-02, DIMARTS
Complint l'escandall de Pepe -tres palets de lloses i cinquanta hores de faena- avui hem acabat l'escala de l'hort. Del contacte aspre i persistent amb les pedres, aquests dies, n'he tret unes mans deteriorades però un esperit net i pur. Res tan simple com una pedra. Ha estat ací sempre i hi estarà per sempre. No planteja dubtes metafísics, ni causa problemes, ni cal interpretar o definir. Quan el món s'acabarà, el més sòlid que romandrà en aquest planeta embogit seran pedres com aquestes. Tenir-ne l'usdefruit per uns dies em fa sentir un estrany orgull. És l'urc del constructor, del creador de la mena més elemental, però també del qui se sap marmessor dels elements més simples, aquells que no li pertanyen i que haurà de llegar, al seu torn, per als qui sàpien valorar com cal els principis balsàmics de l'estat sòlid.
Aquesta funció de la pedra, aquest drenatge d'autoconeixement, hi ha qui la busca a la mar, o en un monestir budista (Leonard Cohen). Però la pedra, més humil, és infinitament més accessible.
6-XII-02, DIVENDRES
Els colors de l'hivern a Vilafranca. Els ocres de principis de tardor han convergit ara en un gris amarronat, a la massa de roures del bosc de l'altre costat del barranc. Pepe ha posat uns ossos de pernil a l'estufa i el seu crepitar feréstec se superposa al soroll tènue de la llenya de carrasca. Al carrer, el fred (menys d'un grau a la plaça a les dotze del matí) ha fet desaparèixer la gent com una granera fabulosa. Als pobles de muntanya on el fred és una realitat indeclinable l'hivern és el mandat sempitern per a la vida d'interior i l'apoteosi de les estufes. Passem el matí contemplant el gruix dels núvols, auscultant les mínimes variacions sonores de la nostra estufa, tan hieràtics com la nuvolada porpra, integrats i resignats en el bioritme hivernal d'aquesta altura, atemorits com tots pel fred però, per això mateix, cofois i alegres.