Col·legi dels Jesuïtes

Contaré, a propòsit, que els jesuïtes atorgaven...

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Obra: Gràcies per la propina , 1995

Contaré, a propòsit, que els jesuïtes atorgaven notes mensuals. Es llegien en veu alta davant de tots els alumnes del curs, i les llegia el padre rector un capellà allargassat curt de gambals que recordava el negre Jack Johnson el dia que va aniquilar l'esperança blanca Tommy Burns. Sever inflexible i insensible, calb i amb una veu agusada de soprà que se sap divo, iniciava la lectura de notes per ordre alfabètic tret que hi haguera un alumne amb molt bones notes o bé un altre amb pèssimes qualificacions, que encapçalava l'acte. Díverses vegades vaig ser el primer a requerir la seua atenció:

-Usted, Torres, puede pero no quiere.

Si «podies» però no «volies», estaves venut. Llavors, el seguit d'adjectius com ara «vago» i «inmoral» (sus padres se sacrifican por usted y mire cómo les paga), i les premonicions admonitòries d'acabar malament en la vida (com si fóra possible acabar-hi bé), ressonaven a la sala com el soroll d'un martell contra l'enclusa. Tot seguit, d'exemple, el de les bones notes, el que «volia» i «podia», un bon fill el pare del qual probablement no tenia problemes d'abonar les altes mensualitats del col·legi.

Al fil de la qüestió social hi havia, al col·legi, una guerra social entre els xiquets de València i els que érem de poble. A nosaltres, els de la ciutat ens deien «paletos» i nosaltres a ells «maricons» (no «marietes», una paraula estranya, ni «homosexuals», refinament gentilesa de la transició democràtica). Aleshores estàvem convençuts que parlar castellà era un idioma de «rarets». No era ben bé així, evidentment, potser hi havia una associació simple però decisiva: valencianoparlant/poble/llaurador/home fort; castellanoparlant/funcionari o professió similar sense preponderància del físic. El més determinant, però, s'arrelava en el fet que els xiquets de la ciutat anomenaren els pares «papà» o «mamà». Això ens emprenyava tant que, quan ens barallàvem amb algun d'ells, el posàvem de bocaterrosa i li retorcíem una orella -o un testicle, Pepín n'era partidari- i no el deixàvem fins que deia «pare» o «mare». Només Déu sap els castellanoparlants que deixà estèrils el meu germà.

Val a dir que érem una mica primitius, els de poble. Alguna cosa hi té a vore, supose, el comportament diguem-ne rural malgrat vindre d'un poble perifèric de l'urbs que patia d'aspiracions industrials. És curiós, però sempre m'he debatut entre dualitats lingüístiques, geogràfiques, familiars... Formàvem colla a banda, els de poble, al col·legi. De vegades jugàvem a futbol contra una selecció de València i, sovint, allò acabava com el ball de Torrent. A la mínima batussa esportiva es barrejaven de seguida greuges lingüístícs. Al col·legi, les autèntiques classes socials eren els castellanoparlants i nosaltres, els nadius. L'hermano de vigilància posava ordre distribuint carxots més aviat a tort que a dret: els de poble érem els primers sospitosos per la fama de bestioles.

Ara bé, no voldria donar la sensació que els jesuïtes ens maltractaven cosa de no dir. A més, tot siga escrit, tenien uns costums involuntàriament literaris inhabituals a l'època. En primer lloc t'ensenyaven a escriure;en segon terme i ací volia jo ara raure, t'imbuïen de lectura qui sap si per confort personal, tal com explicaré, o perquè algún padre llumenera, tocat per la lluminositat d'aquesta terra, ho creía avinent.

Siga com siga, algunes vesprades, després del peceptiu pati posterior al dinar, a fi de preveure l'ensopiment dels alumnes mentre aguardàvem l'horari de clase, ens reunien en una gran sala anomenada «brigada» tot el curs i un hermano de veu potent ens llegia narracions de Poe, melville («¡Ballena muerta o bote desfondado!», declamava a crit pelat el capellà bo i espavilant-nos la soneguera), Chesterton o Stevenson. Una illa de tresors en un mar de ciencia incerta, allò era l'hora de lectura prèvia a la clase de francés, idioma vilment assassinat en benefici de l'anglès, l'esperant mercantil. Confesse que aquelles lectures m'han marcat la tria lectora per sempre. M'agrada i m'agradava que els llibres tingueren vida i l'hermano complia amb escreix potser perquè, reunits en silenci a la sala, s'evitaven els aldarulls al pati, tal vegada perquè mentre un d'ells llegia, els seus companys se sobreentaulaven el dinar, no ho sé ni té cap importancia, el fet cabdal són les meravelloses hores que passava escoltant els bons Mestres, a pesar que se saltaven fulls quan no els convenia.