Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Castell del Rei és de tipologia roquera i està situat al cim del mateix nom a la vall de Ternelles a una altitud de 492 metres. A l'època romana ja fou utilitzat com a fortificació. Amb el de l'Alaró va ser el darrer punt de resistència musulmana a les tropes catalanes que van envair Mallorca el 1229. Van resistir fins al març de 1231.
Un altre fet històric destacat que hi succeí va ser el de la resistència que oferí, el 1343 i durant tres mesos de setge, el darrer reducte dels fidels al rei de Mallorca Jaume III, quan aquest ja havia perdut el seu regne i se l'havia annexionat Pere III el Cerimoniós. El castell fou abandonat al segle XVIII i es va anar deteriorant. Actualment està en ruïnes, i és de propietat privada. Tenint-lo a la vista o bé arribant-nos-hi fins als seus peus, podem llegir un fragment del poema que Miquel Costa i Llobera li va dedicar el 1896, un altre de L'illa de la calma, de Santiago Rusiñol en què explicita la impressió que li va fer quan va anar-lo a pintar en la seva primera estada a Mallorca els mesos de març i abril de 1893 i, finalment, la síntesi històrica que en féu Josep Pla.
Aixeca el formidable Castell del Rei
corona de torrelles al firmament,
sobre sos murs de roca bastits per Déu.
Per Llevant té a ses plantes un gran baixest,
que ocupen los contraris amb gran pertret.
Un esglaiós abisme guaita a ponent
on una mar blaveja que fons no té.
Com despulla terrible d'estrany vaixell
l'escull de la Galera pel nord s'estén;
més lluny s'adrecen costes i caps sobergs,
terror de les onades i els mariners...
Cap a xaloc les serres de durs cairells
sols obrin a la vista qualque portell
per on plans i vilatges se van perdent.
Sols per àguiles propi tal lloc pareix,
i d'àguiles més nobles estatge n'és:
les àguiles qui viuen d'honor i fe.
Tals son los quatre joves que en los merlets
aguaiten, cap al siti mirant arreu,
mentres tot se desperta, quan defalleix
dins la glòria de l'alba l'últim estel.
Mes, què han vist aquells joves que los sorprèn?
Han vist que dels contraris rumbós aplec
cap amunt ja s'acosta sense recel,
portant blanca senyera que pau promet.
Entremig d'almogàvers, de cos ferreny,
cavallers se destrien de ric arnés;
dos heralds acompanyen per portaveus,
i, seguint-los darrere, gentil donzell
l'escut de N'Erill porta, que resplendeix.
.............................................................
Ja prop del mur de roques són arribats;
tots s'aturen, i crida fort un herald:
—Oh del Castell!, oïu-nos: venim de pau,
i a vostre honor les vides tots confiam...
Aqueixa nit passada sentí escampar
crits que del Rei afronten la majestat...
Lo noble Erill demana si hi ha aquí dalt
qui tal crit repetesca de dia clar,
sens por, a nostra vista i el nom donant—
Son darrer mot a penes fineix l'herald,
i un crit de nou ressona pels muradals:
—Que visca l'alt En Jaume, rei enyorat!
Mort per lo rei En Pere lo del Punyal!—
Sobre els merlets se mostren uns jovençans,
dient: —Nosaltres fórem; no ens amagam.
Qui nostres noms demana ja los sabrà.
—Jo som Pere Domènec. —Jo, Esteve Escarp.
—Jo som En Jaume Tàrrega. —Jo, Puig Bernat.—
Així parlen els quatre, tot demostrant
la botzina que el vespre feren sonar;
i de bell nou la sonen, mentres avall
baixen los qui pujaren assegurats.
Lo Castell remoreja tot alçurat;
tothom de dins se gira vers una part,
i sos merlets negregen reblits de caps.
Llavors lo crit ressona més fort que abans:
— Que visca l'alt En Jaume, rei enyorat!
Mort per lo rei En Pere lo del Punyal!
Allí, en el fons, en un cim immens, fet per niar-hi els esparvers, es veuen unes ruïnes que són les del Castell del Rei.
Unes ruïnes i un castell, que en aquells bons temps d'En Víctor Hugo eren un plat per a fer poemes, i si podien tenir un xic d'heura pujant per la columneta, i torre de l'homenatge, i pont llevadís i barbacanes, ja era cosa d'entendriment per a totes les ànimes romàntiques.
Avui en dia, en el ram de lo clàssic, han anat un xic cap avall, i això que, con més temps passa, més arruïnades estan les ruïnes. L'heura ha baixat tant de preu, que ja els poetes no la cotitzen; els llevadissos ja no es porten; no es volen murs esquerdats; no es concep un trobaire sense ésser Mestre en Gai Saber, i si existissin sirenes, de les que cantaven en les roques, ja hi hauria una companyia per fer conserves de sirena.
I és de doldre que sigui així, perquè si no ho fos, si els castells no haguessin perdut el prestigi, en té, aquest, de romanticisme! Arcs gòtics, tot just sostenint-se i retallant-se damunt del blau; soterranis dintre la muntanya; galeries que se sospita que anaven a parar fins al mar; murs que miren l'abisme, runa, bardisses i aquestes flors de colors morats, que sols es crien en les ruïnes, i tot això a cinc-cents metres, tallats a pic damunt les ones... Sí, no hi manca el romanticisme!... Per poc que un vulgui imaginar, de guerrers, de pirates, de moros, de dames, de patges, de feudals, d'escenes d'amor i de guerra, hi ha temes per a desbocar-se i fer volar la fantasia a dos mil cops d'ala per hora.
I el silenci? I la solitud? ¿I els voltors que passen planant o s'aturen en les muralles mirant l'abisme misteriós? I els falcons que es deixen caure com una bala de pedra damunt lo desconegut, ¿que no són per a impressionar, si estigués de moda l'impressionar-se? ¿I la immensitat de pedra, que aquí ja és una apoteosi? ¿I les muralles d'espadats que van fins a Formentor? ¿I els pins que es torcen mirant a baix, que no serien prou poderosos per a desbocar el pensament, si fos de bon gust el frenar-lo?
Però tot és tan gran, és tan immens lo que es veu del Castell del Rei, que, moda o no moda, escola o no escola, arriba un moment tan intens, que, com l'ànima no pregunta quan s'ha d'entusiasmar, un es llença a l'entusiasme dient:
—No hi ha moda que hi valgui. Lo gran sempre és gran per contar-ho.
I si un sabés fer versos, els faria descabellats, i cantaria amb lira i tot, encara que el prenguessin per poeta.
La calma té mida en aquest món, i el Castell del Rei us la fa perdre.
El Castell del Rei val una visita. S'hi arriba per l'impressionant congost de Ternelles. Aquí es produïren dos moments numantins de la història de Mallorca: fou el darrer baluard dels moros davant les forces del rei Jaume; el 1343, amb un escamot d'homes, Guillem de So resisteix dos mesos el setge davant la tropa de Pere el del Punyalet. Les construccions que en subsisteixen són del segle XIV; foren abandonades el segle XVII, després d'haver servit de torre de guaita i de dipòsit del tresor de la parròquia davant les incursions barbaresques. Fins fa uns quaranta anys restaven en peu tres arcs apuntats, part d'una volta, algunes portes i grans panys de paret, algunes filades de merlets. Tot se n'ha anat avall lentament sota l'acció de les pluges, els vents i també del desamor de molts homes a les pedres velles.
Altres indrets de Pollença: