Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest santuari situat a 330 metres del nivell del mar va començar essent una capella construïda el 1348 per implorar protecció per la pesta negra que delmava Europa. De dalt estan es tenen belles panoràmiques de les badies de Pollença i Alcúdia, la Serra de Tramuntana i l'Albufera de Pollença. El 1632, s'hi van instal·lar tres monges de clausura que van decidir edificar-hi un monestir. Aquest va viure la seva màxima esplendor al segle XV, ja que diverses famílies de la noblesa portaven allà a les seves filles i s'asseguraven de la seva comoditat. Ja al segle XVIII l'església va sofrir una profunda transformació passant del gòtic al barroc. A darreries del segle XIX, fou remodelada de nou sota la iniciativa de Miquel Costa i Llobera en estil neogìtic. Des de llavors el monestir ha estat en mans de diverses comunitats religioses, albergant en l'actualitat un servei d'hostatgeria amb 12 cel·les per a pernoctar. Tindrem diferents lectures per a fer-hi en els punts que s'adeqüin millor als seus contiguts: un record de l'estada que hi féu Josep Pin i Soler en el seu viatge per l'illa; La secció V del llarg poema que Miquel Costa i Llobera dedicà a la llegenda del Puig de Pollença, la pujada descrita per Joan Santamaria procedent del Calvari i les vistes i vivències que hi tingué i, finalment, l'apunt de dietari de Valentí Puig d'una navegació per la badia de Pollença que tindrem als nostres peus
Acompanyat d'un vailet que em portava el fato l'emprenguí a horabaixa comptant arribar al Puig a entrada de fosc, passar-hi la nit, i al matí següent, ben reposat, visitar la capella i construccions adjacents, los caserius que s'aixequen per dalts i baixos, los viaranys que els accidenten, les preciositats que de dalt s'havien de veure.
Suat, cama-romput i amb respiració afanyosa vaig assolir l'últim replà, que ja era negra nit.
Casi em pesava no haver escoltat als qui em proposaren l'auxili de manso borriquet i, cercant amb la punta del bastó un lloc propici per a sentar-me, me semblà veure l'ombra d'un home que saltant de penya en penya venia cap a on jo seia.
Era el donat del santuari que acudia a rebre'm. Prompte el tinguí a prop animant-me a donar l'estrepada que encara calia per a ser del tot a bon repòs.
Enraonant amb aquella mena de cabrit humà per qui lo pujar i davallar de Pollença al Puig i del Puig a Pollença era joc de nois, avergonyit una mica de demostrar tal cansament per cosa que ell podia fer dugues vegades en un dia, l'anàvem seguint pas a pas obeint ses indicacions i fins de vegades prenent-li la mà per a no ensopegar en les abruptes lloses que a manera de titànica escalinata ajuden a guanyar l'altura de les altures.
—Déu los guard a vostès. Bona nit tenguen! —deia una veu melosa.
Era la donada, la muller del donat que eixia a saludar-nos en lo portal del recinte aparedat i que sense més compliments me conduïa a una cambra on traient jo del morralet que duia el mosso roba seca, vaig estroncar la gran suor que em rabejava. Lo donat m'oferí un traguet d'anisat que acompanyàrem d'aigua fresca, després vaig encendre la pipeta i al cap d'un rato ja no sentia lo cansament, ni em dolia haver pujat. Tot era fosc per fora, la lluna no eixiria fins a matinada, inútil extasiar-se contemplant negrures, era preferible esperar lo sopar enraonant amb aquella simpàtica parella que separats de tothom gran part de l'any devien viure d'una manera idíl·lica.
V
Fundació del monestir
En lo nou temple del Puig
honor de Pollença bella,
per encantar més el cel,
gran monestiri s'aixeca.
Castes verges allà dalt
faran cort a la gran Reina,
formaran verger suspès
en perpètua primavera.
Amb lletres de son segell
lo Rei d'Aragó ho ordena,
perquè allà sempre seguit
preguin per l'ànima seua.
Ai!, tan tacada la veu,
tacada de sang parenta,
que centúries d'oracions
vol que ressonin per ella...
Rei En Pere del Punyal,
debaixa en pau a l'ossera!
Arbre plantat a bon lloc
ben prest les rames aixeca,
i lloc de Déu és el Puig
perquè un monestir hi cresca.
Pugen, pugen allà dalt
de marès una pedrera;
com un grandíssim castell
les parets allà s'estenen.
S'estenen llargs corredors,
on cada cel·la modesta,
si és una tomba pel cos,
mostra un cel per la finestra...
Oh!, quin niu per l'esperit
que en tot a son Déu contempla,
aquell lloc des d'on se veu
l'obra de Déu molt més bella!
Formen terra, cel i mar
una harmonia xalesta
que, penetrant en el cor,
calma, depura i eleva.
Bé que ho senten dalt el Puig
dolces verges que hi professen,
del Pare Sant Agustí
seguint la sagrada Regla.
Ja s'apleguen a l'estol
colomes d'altra ribera;
filles del noble casal
ses riques gales hi deixen.
Costoses llànties d'argent
són estels de la capella,
davant retaule pintat
que imatges pures ostenta.
S'estén l'immens refetor,
se'n munta la torre austera
com a guarda tutelar
del poble que a baix contempla.
Que està de bé a tal redós
l'amable vila modesta,
mentres s'aixequen al cel
tantes mans purés sobre ella!
La davallada del Calvari és qüestió de fer-la per la llarga graonada que desemboca davant la porta de la capella, una graonada llarga i dreta com una rampa, amb tot de bancalons a banda i banda i dues fileres de xiprers, foscos i encaputxats, que li fan la guàrdia de dalt a baix. Us torneu a trobar a la placeta de l'Almoina, on hi ha una font com una llimona de pedra i un colomí de ferro al cim del mugró, i llavors heu de pensar de seguida a proveir-vos de recapte si és que teniu ganes de fer l'ascensió al Puig i passar-hi la nit per tal de contemplar, l'endemà, l'eixida del sol dins la mar, entre els farallons morats i esborradissos de Formentor i les cingleres carmesines de la Punta Roja. Veritat és, val a dir-ho, que resulta molest i bastant anacrònic d'haver de procurar per la minestra i fer-se un mateix el menjar, ja que els ermitans del Santuari només us donen llit i estada. Ara que, sempre us queda el recurs de pujar-hi a mitja tarda, després de berenar fort, i tornar-vos-en de bon matí, a fi i efecte d'ésser a Pollença a l'hora de la fresqueta.
El Puig, com veieu, és aqueixa muntanya cònica, sola i verna que ara anem a atacar. A la punxa de la cucurulla hi ha l'ermitatge de la Mare de Déu, voltat de torres i murs emmerletats com un castell de fantasia. El camí que hi mena és ample i planer, amb uns remingols que de vegades s'estiregassen fins a mig tomb de la muntanya per sota la volta dels pins, dels roures i de la brolla. Fet i fet, però, cal prendre-ho amb calma. El sol ja va a la baixa i a les clarianes del boscatge ens topa de cara i ens enlluerna, i com que, altrament, el camí s'enlaira pel costat que enfronta la bandada de la vall on aquesta és tancada pels contraforts i castellasses del Puig Tomic, tot plegat fa que no pugueu posar gaire atenció en el paisatge broix i desfregat que va desplegant-se i agafant relleu sota el vostre esguard. Quan arribem a dalt de tot, ja llostreja, i només tenim el temps just de pegar una llambregada a la vasta extensió del retaule pollentí clapat de llumets. És l'hora en què els ermitans se'n van al cor a resar la Salve a la Madoneta del Puig, i abans, és clar, us heu de donar pressa a demanar al germà aposentador que us proporcioni llum i habitació. Fem sonar una campaneta que hi ha a l'entrada de l'esbalandrat edifici —una entrada gran i llargaruda— i, de sobte, per una portella amagada en la foscor, us surt l'aparició d'un frare barbut, vestit de burell de color de fulla morta i amb una candela a la mà.
M'he llevat a poc a poc. A fora, a l'entrada, m'ha sobtat la naixó d'una llorda claroreta d'aigua sabonosa i un perfum molt fi de matinada. He davallat unes graus, he obert una porta que surt a un refectori i he fet cap a una miranda abocada al cantó de la mar. I a la bella hora s'ha encetat la lenta i complicada cerimònia de la sortida del sol.
I bé: quan s'ha acabat la tramoia, quan tota la terra de llevant ha estat xopa de coloraines i totes les muntanyes del redol eren com uns grans pitxers de cristall transparent, jo m'he retornat de l'encantària, he sortit del Santuari i he filat camí avall.
Vaig mig trastornat. Àdhuc em costa d'obrir la boca, i la paraula m'ha romàs paralitzada al fons del gargamell. En travessar el cancell de fusta del mur anterior, el mateix ermità d'anit passada ha tret el cap i la barba per un badaluc i m'ha dit:
—Bon dia tenga. I do, ja ha vist sortir el sol? Jo no li responc. Més ben dit: no li puc respondre. No tinc veu ni paraula. És ara, precisament, després de tant de temps, que exclamo amb un crit d'al·leluia:
—Sí: he vist sortir el sol, he vist sortir el sol!...
Tot un llarg capvespre de navegació per la badia de Pollença, amb veler. Dia de vent incert i ratxós. Sortírem amb aigües negres i xafogor calitjosa, un aire xardorós i africà. Ones, mar pastosa, d'escuma bruta. Vam passar per davant del perfil sobri de l'Hotel Formentor i la platja baixa. La mar s'emblavia i aixecava escuma d'onatge. La costa era brava i blava. El vent espesseïa l'embat, Creuàrem lentament la boca de la badia fins a l'esquena alta del Puig de la Victòria. Les aigües blaves, fins a ancorar a Ses Caletes -zona militar-, però hi havia una de les «golondrines» que passegen estrangers embriacs. Creuàrem de bell nou les aigües de Pollença, passàrem per davant de Cala Murtra i fondejàrem a un abric estret, amb escalinata per a contrabandistes i cabres salvatges als penyals. Aigua quieta, fons negre de rocam i veta blau turquesa d'arena impol·luta. Retorn crepuscular, dolç, amb una mar que feia miratges enquitranats, una estètica de línies paral·leles que, incapaç de callar, vaig contraposar a la pintura puntillista. El port, plàcid de canoes i esquís, de veles que tornen.
Altres indrets de Pollença: