Església de Sant Esteve

Autor: Marià Vayreda i Vila
Obra: Records de la darrera carlinada , 1982

La iglésia de Sant Esteve d'Olot, convertida en altra Bastilla, es vegé plena d'infeliços que eren tancats darrera les reixes dels altars, com feres dins de gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poguer pagar los impostos i derrames que, sense més llei que l'albir i a pretext de la salut pública, s'imposaven. L'espaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de l'Himne de Riego i del cancan, executades a l'orgue per mans acanallades i barroeres; l'emblema de la Trinitat, que hi ha dalt de l'altar major, servia per als exercicis de tiro al blanc; en les beneiteres, s'hi abeuraven los cavalls i en l'Altar Major hi cadellava la gossa del comandant. Los atemptats contra persones, si eren fets en regla, és a dir, d'un lliberal contra un clerical, no tenien pas correcció. Sobretot als capellans, los calia anar sempre esparverats. Dels crits de «corbs» i altres per l'estil, no se n'escapaven pas mai, i gràcies que no hi hagués cosa pitjor. En ple Carrer Major vegérem a un reverend desfer-li la boca d'un cop de culata, per pur capritxo.

Autor: Jaume Gascon i Rodà
Obra: Memòries d'un periodista català (1904-1940) , 2006

Em vaig fer creus que Olot fos tan gran. Justament era un dilluns, dia de mercat, i no hauria dit mai que al món hi hagués tanta gent, acostumat com estava de veure sempre els quatre gats de Sant Feliu i de les Planes. El que més em va cridar l'atenció fou una gran parada d'estris lluents de llauna a les escales de l'església de Sant Esteve. I també un home que venia bananes. Era la primera vegada que veia aquella fruita tropical i el padrí me'n va comprar una. La vaig trobar tan exquisida que no vaig voler llençar la pela fins que se'm va tornar ben negra a la butxaca i ja feia pudor. De llavors ençà n'he menjat règims enters, de bananes, sobretot a França, però no n'he trobat mai cap que tingués tan bon gust com aquella primera d'Olot.

Autor: Oriol Bohigas i Guardiola
Obra: Combat d'incerteses , 1989

Ell i en Borralleras, acompanyats de l'Ivo Pascual es varen tancar a l'església de Sant Esteve, tots sols, només amb quatre mossos d'esquadra i dos bombers que havien desertat en les darreres agonies de l'autoritat republicana.

Marxaren de casa amb el cor encongit, alhora tristos i esperançats per l'acabament del malson de la guerra, però, al mateix temps, esporuguits pel que podia passar les pròximes hores quan encara s'arrossegaven els últims grups de fugitius cap a la frontera i quan ja se sentien trets de les forces que avançaven sense cap altre obstacle que els últims acudits funestos i agressius dels grups incontrolats que no havien sabut guanyar la guerra però que encara tenien temps de demostrar llur menyspreu —i llur desesperació a vegades justificada, però a vegades encobridora d'altres marginacions— amb actes que ja es podien qualificar de vandàlics.

A la matinada, l'últim grup de fugitius, difícilment classificable, intentà l'incendi de l'església, iniciant una ruixada de gasolina arran del carrer. No hi havia res a fer, enmig de la rauxa de bogeria. Ni els mossos d'esquadra ni els bombers s'atrevien a parar-ho. Ho varen parar els moros. Al final del carrer Major aparegueren les primeres tropes —el que des d'aleshores se'n va dir l'«Ejército Nacional—, que a Olot eren abundosament africanes. Els moros, amb algun alferes provisional al davant, van interrompre l'operació. Els fugitius hi desistiren i seguiren adelerats cap a la frontera. El dipòsit del museu quedà miraculosament intacte. El fet que el museu es lliurés a una partida de moros era com una premonició de tot el que havia de passar: durant molts anys, els museus de Catalunya semblaren regits per la ideologia de les espingardes.