Editorial Selecta - 1982 - Barcelona
A l'atac i presa de Ripoll, puc dir que no hi vaig prendre part més que com a curiós espectador i, tot lo més, com a sanitari. L'endemà, havent-se recollit una bona quantitat d'armes i municions, se repartiren entre les companyies velles, i amb les que aquestes deixaren s'armaren los novament allistats. En aquestes operacions estàvem a Campdevànol, quan En Martínez Campos, que havia arribat a Ripoll traient foc pels queixals, se'ns tirà a sobre, si bé no amb tanta promptitud que no hi hagués temps de prendre posicions i organitzar alguna resistència.
La companyia en què vaig quedar provisionalment agregat fou situada en lo cementiri del poble que domina el pont del Ter. Era una bona posició. Una muralla d'uns quatre pams d'alt ens permetia fer foc arrecerats.
De bales, moltes n'havia sentides xiular lo dia abans, mes eren bales perdudes, d'aquelles que, havent mancat lo primer blanc, anaven per mont allà fins que perdien la força: però allí vaig sentir les intencionades, les de primera mà, que diríem, dirigides dret a buscar-nos el cos, i vaig començar a distingir, per lo xiulet, si eren de Remington o de Bérdan. Les primeres, fines i silencioses, semblaven rompre l'aire de traïdor; les segones, brunzents i fressoses, i miolant a vegades igual que un gatet.
Aixís, entre ànsies, suors i esgarrifances, mirava acostar-se l'enemic en direcció al pont que estàvem encarregats de defensar. Com les municions no abundaven gaire, se'ns donà ordre d'estalviar-les, prohibint-nos rompre el foc fins a senyal. L'enemic, que anava més ratxós, no gastava tants compliments i ens foguejava de valent, essent sols contestat per altres guerrilles, a dreta i esquerra nostra.
Rompérem per fi, atraguent sobre nosaltres lo principal foc de l'enemic. Les bales rebotien per les parets del cementiri, esquitxant-nos de calçobres, i, dels xiprers i desmais, se'n desprenia, caient-nos per damunt, una pluja desfeta de fullam i branquillons. Allò esvaní totes mes anteriors idees, portant-me'n de noves, més confoses i ràpides. Los sons aislats de les bales, sumant-se i multiplicant-se, es convertien en un soroll vagorós com d'una caldera en desvaporació, mentre que l'espetec de les escopetades se fonia en una mena de tronada sorda com braor de la mar enfurismada, sentint-se sols, seques i clares, les detonacions que sonaven més a prop de nostres orelles.
En Savalls, a qual estat major estava jo agregat, me concedí un mes de llicència per a Camprodon, a l'objecte de restablir-me.
Camprodon, que, des de que havíem perduda la plaça d'Olot, era la capital de la província de Girona o, mellor dit, de la gran comarca natural que abarca dita província i bona part de la de Barcelona, bullia de gent. Allí hi havia les Maestrances, a on s'hi fabricava material d'artilleria i fuselleria; l'Hospital i Convalescència, l'Aduana, la Intendència, l'Administració de Correus i altres entitats i títols més o menos il·lusoris, més o menos motivats i més o menos inútils. També, com a lloc segur i resguardat d'espatlles per la frontera, hi havia bona porció de famílies de quefes carlins, moltes d'elles emigrades o expulsades dels llocs i comarques a on dominaven les tropes lliberals. Per fi, com se sol en tals casos, hi havia també allí tota la ganduleria del partit, tota la turbamulta de desairats, de maules, d'envejosos, d'hojalateros, d'inútils i d'ineptes (que no és pas lo mateix) que, no tenint res més a fer o no servint per altra cosa, omplien cafès i tertúlies, dibuixant planos de terribles batalles, de brillants victòries que s'haurien obtingut a ésser escoltats, traçant plans i projectes de campanyes, en son concepte infal·libles, criticant, en fi, i llevant la pell al pròxim, amb més gust si aquest pròxim era un superior. Altres, més pacífics, se dedicaven al bon temps, menjant bé, dormint tous o fent l'amor a les mosses, element que abundava per modo extraordinari a la petita cort.
Després de llarguíssima i no interrompuda temporada de penoses operacions, vaig trobar-m'hi d'allò més bé, a Camprodon. Era la mellor medecina que em podien receptar per un mal qual immediat resultat és la tristesa. Allí vaig trobar-hi moltes famílies conegudes i les que no ho eren no tardaren a ser-me familiars, i alguns companys, convalescents de ferides o malalties que, com jo, s'aprofitaven de lo que passava, i altres que eren agregats als diferents organismes allí existents, o formant part del de la ganduleria, sens dubte lo més nodrit.
Per fi, poc abans de posta de sol, arribava a Alp, dirigint-me, sense perdre temps, a l'allotjament del general.
Allí tot era moviment d'entrants i sortints, mentre alguns assistents s'ocupaven en carregar equipatges en los matxos de la brigada, a l'entrada de la casa.
—A bona hora arriba!—me digué per tota salutació l'assistent de confiança o majordom del general: una espècie de sagristà major, que oficiava d'aposentador, de quefe de policia, de director de la confidència, de cambrer secret i fins d'ajudant d'ordres d'En Savalls.
—Si busca a don Francisco, per alt lo trobarà, que em sembla que deu estar amorós com una corda d'espart.
Animat per semblant antífona, vaig pujar l'escala. Lo general no hi era, i algú va dir-me que havia sortit per la porta de l'hort que s'estenia darrera de la casa.
Aquest no estava emmurallat sinó per una lleugera tanca viva. darrera la qual s'estenia la superba planura de la Cerdanya, aleshores amb tot son esplet del gra d'aresta a punt de segar, que lluïa com un mar en dia de calma. A l'horitzó, a dreta i esquerra, limitaven la planura les serralades dels Pirineus, i per mig enllà s'endevinava el curs del riu Segre per ses ribes vorejades de salzes que, després de serpejar, dubtant i més dubtant de per a on s'escaparia d'aquella presó tenyida amb tots los tons de l'or i l'esmeralda, opta per los grenys de la banda de ponent, que li donen sortida cap a les afraus de la Seu d'Urgell. Al fons, lluny, molt lluny, se veia, entre una munió de campanars i caserius, la vila de Puigcerdà, sentada sobre son tossalet que li dóna lloc preferent entre les dues Cerdanyes.
La iglésia de Sant Esteve d'Olot, convertida en altra Bastilla, es vegé plena d'infeliços que eren tancats darrera les reixes dels altars, com feres dins de gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poguer pagar los impostos i derrames que, sense més llei que l'albir i a pretext de la salut pública, s'imposaven. L'espaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de l'Himne de Riego i del cancan, executades a l'orgue per mans acanallades i barroeres; l'emblema de la Trinitat, que hi ha dalt de l'altar major, servia per als exercicis de tiro al blanc; en les beneiteres, s'hi abeuraven los cavalls i en l'Altar Major hi cadellava la gossa del comandant. Los atemptats contra persones, si eren fets en regla, és a dir, d'un lliberal contra un clerical, no tenien pas correcció. Sobretot als capellans, los calia anar sempre esparverats. Dels crits de «corbs» i altres per l'estil, no se n'escapaven pas mai, i gràcies que no hi hagués cosa pitjor. En ple Carrer Major vegérem a un reverend desfer-li la boca d'un cop de culata, per pur capritxo.
La qüestió es presentava molt senzilla als ulls de molta gent: per via d'ensaig, arrasar amb la xacolatera a Ripoll, seguidament a Olot, després Figueres, i endavant sempre.
I per allí començàrem. Seria envers migdia quan emplaçàvem lo feréstec canó davant de l'antiga vila dels Comtes, intimant la rendició, amb tot l'aparato que el cas se portava, al comandant de les dues o tres companyies que guarnien la petita plaça.
La resposta, com se suposa, fou contundent i negativa, i començà el foc, amb poc empenyo de primer, doncs tothom esperava que el canó parlés. Fou emplaçat, aquest, sobre una margenada que dóna cara al Fort Sant Eudald, contra el que es tractà de dirigir la seva punteria.
Per fi, queda carregat lo canó i encarat al Fort de Sant Eudald, prenent la punteria el propi coronel, que no volgué cedir a ningú aquest honor. Enmig de la general expectació anava a ressonar la canonada, que venia a marcar una nova etapa de la guerra civil, o sia aquella en què les forces de don Carlos deixaven la defensiva per a prendre resoltament l'ofensiva. Això estava en la consciència de tots nosaltres, i és per això que ens sentíem tots amb lo cor oprimit, i al ressonar la braó de l'espetec, un crit de «Visca el Rei!» atronà ensems l'espai. Mes, oh desil·lusió!, d'entremig de la fumerola en vegérem sortir a tomballons la flamant peça, que anà rodant marges avall. De moment, tots creguérem que s'havia rebentat, lo que produí un general sentiment de vergonya i desconsol. Mes prompte es vegé que eren sols les rodes que s'havien esmicolat, tal vegada per estar mal calculat lo moviment de retrocés de la peça, i renasqué l'esperança del remei. Allavores s'entaularen animats i sabrosos comentaris sobre els efectes de la canonada. Damunt la coberta de teula d'escata del campanar de Sant Eudald s'hi veia un forat, en lo que ningú havia reparat abans, i fou opinió unànime que era la senyal de la bala, desfent-se tothom amb elogis i visques al canó i als hàbils artillers que el manejaven. És a dir, tothom no, perquè jo, que tenia la vista fina com un esparver, observava, molt a pesar meu, que aquell forat era quadrat i net de caires, no podent-me explicar que pogués ésser produït a viva força. Mirant amb uns gemelos, se comprovà que no era sinó una finestreta que donava accés al teulat. Però, quin interès hi havia d'haver en desil·lusionar a la multitud?
Un dia sortírem escapats del poble de Sallent, mig sorpresos per una columna que venia de Santa Pau. Agafàrem la pujada de Colitzà, entremig d'un espetec de bales que, fent saltar los brancs d'alzina, rebotien per les pedres del camí. La infanteria, que apenes se preocupava de contestar al foc de l'enemic, no corria gran perill, ja que, una volta a dalt del coll, s'escamparien los peoners per mig dels boscos de la baixada, fent-se arreu invisibles; però nosaltres, que amb los cavalls ens movíem amb dificultat per lo trencat del terrer, no poguent-nos moure del camí, corríem lo risc d'ésser atrapats per les guerrilles que pujaven desesperadament i que era de preveure coronarien la collada casi tan prompte com hauríem tombat, i ens trobarien entrebancats amb les dificultat de la baixada. Altrament, hi havia dos o tres ferits que seguien amb dificultat, essent necessari ajudar-los a muntar a cavall. Era precís, doncs, detenir l'avenç de l'enemic, més que fos tan sols deu minuts, per a guanyar temps, i nostre quefe pregà a un escamot de peoners que demostraven bona voluntat que es parés al mateix caire, dominant la pujada, fent posat de resistir. Jo, que anava ben muntat, vaig quedar-me també com per a garantitzar l'èxit de l'operació.