Terrassa del santuari del Mont

Autor: Josep Berga i Boix
Obra: L'estudiant de la Garrotxa

Per descriure aquella nit al santuari del Mont, hauria d'escriure un llibre. Un dels mossos del monestir es deia Pau; la criada, Paula. En Pau s'havia batut diferents vegades amb les bruixes; una culatada que li donà el fusell carregat amb bales beneïdes, el rebaté per terra i encara en duia els senyals. Fins a la matinada estiguérem contant rondalles de la famosa legió d'embruixades que habiten a les balmes del Canigó. La Ciseta, amb sa mare, estones feia que dormien a la cambra de preferència, quan nosaltres donàvem corda, al folklore primitiu dels mossos del santuari, que ens feren passar una nit deliciosa.

Al matí següent, ja abans de la sortida del sol, ens estàvem amb la Ciseta guaitant cap al Mediterrani, i succeí una cosa molt distinta de la que esperàvem. La broma baixa entrava pel coll del Pertús, envaïa l'Empordà, seguia amb preferència tots els rius, es ficava per les cloterades, pujava pels recons de la muntanya, cercava les parts més fondals, deixant innombrables illes; i cosa rara, no es ficava mai a l'estany de Banyoles. Tocava ses vores, l'enrotllava, desapareixia i tornava, avançant cap a Mieres, Santa Pau i el Torn, i sempre l'indret de l'estany restava net com un mirall, orientant la vista de l'espectador com un far en un món nou. Fins al migdia, exceptuant breus moments per esmorzar, assaborírem les variacions del panorama de l'Empordà i la Garrotxa, tot transformat en rius colossals, muntanyes fantàstiques, balmes horribles, capricis estranys, que es formaven i desapareixien en un moment, reproduint-se a cada instant amb noves i variades formes, fins que començà la broma baixa a evaporar-se, a fondre's en les altures, condensant-se en nuvolades espesses que cobriren l'horitzó per totes parts. Semblava que la Verge del Mont volgués mostrar-nos el millor que en la dita època es veu des de son tron de Sous.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003

La serra del Mont és comparable, per sa estranya figura, a un enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció del golf de Roses, vora avall del Fluvià. Amb lo cim del gep sosté lo santuari, i, al cim del cap, lo castell de Falgars.

L'extrem està tan espadat i és tan rocós, que els romeus delitosos s'entretenen a estimbar-hi grossos penyals, sens pensar que llancen a perdre el bosc de pins de més avall, i que, com la pedra fora de la mà no se sap on va, poden ser i han sigut causa, més d'una volta, d'alguna desgràcia. A dreta, l'aiguavés és més suau, i la boscúria el vesteix de cap a cap, exceptuant algun clap de conreu, des de Sant Martí fins a la reclosa i bellíssima vall d'Espinau. A esquerra, la muntanya està molt accidentada: hi ha planells, còrrecs i fondalades; boscos de roures i alzines, i, sobretot, cingleres, que semblen fetes expressament per niar-hi los roquerols, los voltors i les àligues. Al cim d'un serradet del repeu del Mont es veuen les runes del castell de Beuda dominant el poblet d'aquest nom.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003

L'astre d'or s'enfonsa darrera les muntanyes al temps en què l'astre de plata llambrega sortint de les onades a l'altra banda de l'horitzó; avui fa el ple, i no cal dir que, usant lo llenguatge de les endevinalles, és «rodó com una poma, i no cap en tot Barcelona». Rodona com una poma, o com un sedàs tot nou, comparació que em semblava millor quan era petit, la lluna s'aixeca volta del cel amunt, des del mig del golf, justament entre Empúries i l'antigua Rodes, com una llàntia que s'eleva en un gran temple per i il·luminar dos cadavres. Lo far de Palafrugell [el de Sant Sebastiá], com una estrella de llum vermellosa que va a pondre's, llança de tant en tant una encesa llambregada. A la mateixa banda de Girona, un xic mes ençà, blanqueja l'estany de Banyoles com un llarg i mal arrodonit escut d'argent que aqueixos colossos ajaçats, Rocacorba i coll de Finestres, haguessen deixat a terra, a entrada de fosc, per dormir una estona. Les aigües estancades de la font intermitent d'Esponellà semblen des d'ací la fulla d'una espasa que rellueix a la claror de la lluna entre l'estany de Banyoles i el Fluvià, que es veu anguilejar i blanquejar, en la foscor des de Castellfollit a Espinadesa [Espinavessa] com una ratlla blanca feta per un infant a través d'una negra pissarra.

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Poesia completa , 2011

L'Empordà

 

Cap a la part del Pirineu,

vora els serrats i a ran del mar,

s'obre una plana riallera:

és l'Empordà.

 

Digueu, companys, per on hi aneu?

digueu, companys, per on s'hi va?

—Tot és camí, tot és drecera,

si ens dem la mà.

 

Salut! noble Empordà!

Salut! palau del vent!

Portem el cor content,

i una cançó.

 

Pels aires s'alçarà;

pels cors penetrarà,

penyora s'anirà fent

de germanor.

—Una cançó!

 

A dalt de la muntanya hi ha un pastor;

a dintre de la mar hi ha una sirena:

ell canta al dematí que el sol hi és bo,

ella canta a les nits de lluna plena.

Ella canta:—Pastor, me fas neguit.—

canta el pastor:—Me fas neguit, sirena.

—Si sabesses el mar com és bonic!

—Si sabesses la llum de la carena!

—Si hi baixesses series mon marit.

—Si hi pugesses ma joia fóra plena.

—Si sabesses el mar com és bonic!

—Si sabesses la llum de la carena!

 

La sirena se féu un xic ençà,

i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla,

i de l'amor plantaren la cabanya...

Fou l'Empordà.

Autor: Felip Graugés i Camprodon
Obra: Obra poètica completa [Felip Graugés] , 1989

La Mare de Déu del Mont

 

Per uns camins d'esquerpa rustiquesa,

sempre mirant amunt del cel pregon,

venim a vós, oh Verge empordanesa,

que coroneu amb vostre encís un mont.

 

Un ceptre d'or diu l'alta reialesa;

vostre fillet hi beneeix el món:

avall avall teniu la plana estesa

amb caserius que com ramats hi són.

 

Teniu al volt un fi brunzir d'abelles;

uns pastorims amb repicar d'esquelles,

i sempre el sol us toca en el llindar.

 

I també us plau, oh Verge sobirana,

el fort bruel que us duu la tramuntana

i aquell cel blau, tan net, de l'Empordà.

Autor: Maria dels Àngels Vayreda i Trullol
Obra: Encara no sé com soc , 1970

Des de mitjans de gener, quan la nit de Reis ja s'havia esfumat del tot darrera nostre, ja començàvem a delir-nos perquè vingués aviat el mes de maig. Era a començos de maig que es feia el romiatge a l'ermita del Mont. Ens llevàvem a punta de dia, ens calçàvem les espardenyes de vetes i empreníem animosament la llarga caminada amb les altres colles. No ens havíem de preocupar de la minestra; un matxo ens seguia amb les sàrries ben plenes. Des del cim, ¡quin panorama no veia estendre's als meus peus! Tota la plana empordanesa, només limitada per la blavor del mar; el cap de Begur i les illes Medes; més a la nostra dreta, els rius que semblen cintes de plata que lliguen la cabellera verda i roja dels camps de blat i d'ordi esquitxats de roselles; a l'esquerra, Requesens, i després el Canigó, el patriarca de blanques barbes que beneeix eternament les dues planes bessones del Rosselló i l'Empordà, tan catalana l'una com l'altra.

L'ofici, cantat amb veus rogalloses, però plenes de bona voluntat, venia tot seguit. Tots entonàvem els goigs de la Verge, que ens contemplava amb aire pagesívol i els seus grans ulls com absents. L'altar vessava de flors boscanes. Les peònies vermelles que només es donen en aquella muntanya hi posaven una nota de color vivíssima. El dinar a l'aire lliure, el rosari de mitja tarda, les colles disperses que ja començaven a estar massa alegres i entonaven cançons que no tenien res de devotes, els brams dels animals impacients del retorn; i començava la davallada, que sempre és trista.

Jo em posava, com les altres nenes, peònies als cabells, i en duia una gran braçada per a la mare. Quan els romers arribàvem al poble, ja a hora foscant, el sagristà llançava les campanes al vol per fer una solemne rebuda a les persones d'edat que entraven com en triomf, a cavall, pel cap del carrer major.