Edicions 62 (Barcelona), 2011
L'ocell negre
Aquesta nit els coloms
fan més brogit a la cornisa.
En aquesta hora els carrers
són buits.
És ara
que tu, gran ocell negre,
camines eixalat
per la deserta plaça,
sota el braç un plec feixuc
de fulls de diari,
sentint la matinada
com una gasa inconsútil
humida a la cara.
Tot just clareja
mal desprenent-se de la fosca.
Escoltes el primer
xiular dels trens
que lentament arrenquen
del món suburbial.
No hi ha encara en aquesta
plaça vastíssima, sense arbres,
ni un bar obert
on puguis beure un glop
per retornar-te una mica.
No tens en veritat altra escalfor
que la llarga abraçada de la tarda.
Una mà et fa senyals,
ectoplasma de boira
que tu no veus, ni et gires.
On vas? No ho saps.
Potser
vas on ja res no faci mal.
Què esperes? Potser el vol d'un falziot
o que s'aixequi el sol
emperesidament d'un mar de núvols,
ple de sinistres
pensaments, d'inconfortables
records i certeses:
la vida
val només per moments
inesperats d'intensa
felicitat que no podem
fer nostre del tot
ni retenir-la gaire estona.
Insomni
Nit sense brisa. Les quatre.
Cap veu, cap so, cap lament.
Bat el cor, secretament
va repetint-se: les quatre.
Què pesa mes: el ponent
que se sap la nit, darrera,
o bé l'alba fugissera
que flamareja un moment?
Sóc, en l'insomni, conflent
del clar seny i la quimera.
La mort així m'ho advera.
No em deixo portar pel vent.
Mot rere mot
Quan feia, ric d'infància, a clar de nit,
mentre la gent dormia ja, el pessebre,
amb palpadores mans de cec, absort,
posava tous de molsa humida als junts
dels suros nets i veia clar paisatge.
Ara que intento, vell i pobre, fer,
desconhortat, nit closa ja, el poema,
bròfec, nuós, amb mans tremolejants,
poso llacunes de silenci trist,
mot rere mot, i miro la tenebra.
Autoretrat a seixanta-cinc anys
Mira'm la cara encesa
de sàtir vell. Quina vinosa
color de vida molt viscuda,
ja no recuperable. Vasos buits.
Cullo, però, raïm amb una falsa
voracitat i m'embriago
de vi dels anys. I tentinejo, palpo
parets de fosca, no tocant ja mai
el cos de préssec de cap dona,
car ja no estic enamorat.
Malaguanyat
temps de la vida, aquest, tan sols per patollar-hi.
De cos present
A la memòria de Carles Riba
I
Tot para, tot acaba en aquest rígid
pèl que no creix, i fred, sense arranar.
Prou la navalla sense fre dels cucs
el dallarà i se't menjarà del tot,
fins a deixar-te en ossos, dura
presència que refusa, violent
repòs inconfortable.
Quin retret
encara en el teu rostre, quasi
rost com un crit a punt.
Així domines.
II
Senyor de grans alífers que planaren
damunt l'Olimp o bé damunt les terres
del Nord o d'Albió.
Familiars
et foren i difícils, i t'omplien
la casa i n'eres rei. Mes d'un batec
misteriós a voltes fressejava
de nit prop teu, i tu, greu torsimany,
l'interpretaves i el tornaves
en ordres de paraula que bleïen
molt ardentment.
I sempre, d'amagat,
un déu t'agullonava i en sofries,
no mai esquerp a ell i et feies
foguera i sobri cant.
Tot tu cremaves.
III
Amb flonjo pas petit, com un infant,
ple de cautela, tímid, però mai
no desistint, anaves d'una estança
del llarg saber difícil a les altres,
tocant el foc, la pedra i els carboncles
vermells, i te'ls guardaves on no et fossin
robats, per a després donar-los
als qui per tu creixien fins a fer-se't
pròxims i durs; cada vegada més,
en la ruïna, gran, embolcallant-te
de foc i prodigant-lo; ràpid,
incoercible, poderós, insomne
lleó saltant de dins la cova,
contra l'injust, amb fúria.
Maleïda
mort, que ens has pres el guia! Quanta fosca!
Far sense llum, enderrocat, adéu!
Sí a la mort
Cada moment és el moment de néixer
i cada instant és l'instant de morir.
D'aquest saber morir vivint vull créixer
fins al trànsit darrer. Quin nou camí
se m'obre, fosc? Malconeixem l'aquí
i no tenim cap lluc de la tenebra.
Sols sé que sóc un brot agut de febre
no recorrent, i que a la mort dic: sí.
Vine a mi, dolça mort
No triguis, mort, és de nit
i estic desassossegat,
deixa-ho tot, fica't al llit
i salva'm de soledat.
Palpa'm, toca'm l'erigit
somni de l'home encarnat.
Fem-nos l'amor, oh infinit
orgasme, i tot acabat.
Vindrà la mort
Vindrà la mort i els ulls m'arrancarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l'hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m'impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.
Circuit clos
Sóc un arbre retort
dessota les estrelles,
amenaçat de mort
—com tots.
Sóc l'herba que treu lluc
després de la sequera;
quanta rosada bec
—com tots.
Sóc l'ocell de l'hivern
que va tornant-se volva
de llum cap a dissoldre's
—com tots.
Tot viu i mor en el poema.
Sol
Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida.
Encenalls
Algú pujà de les valls
i em portà nets enfilalls
de mots: que en fes poesia.
Però jo en faig encenalls
que encenc quan clareja el dia.
Hora lacustre
En aquest banc hi passaríem
llargues hores parlant
o bé llegint algun poeta.
Cauen les fulles
mig aturant-se en l'aire.
Veiem Shelley,
castells al vent, un vespre de tempesta,
travessar el llac i naufragar.
Naufrago en l'ésser.
Deixa'm cridar: nit, cel, fosca, barranc.
Aquests xiprers
no són per mi;
seran per qui mori en les aigües
del llac.
De tant en tant els veia
quan l'aigua li omplia
la meitat dels pulmons
i s'enfonsava
per sortir una altra volta,
cada cop amb menys ànims.
Ara,
ja les pupil·les quasi mortes reflecteixen
les imatges del món enterbolidament.
La vida
se li gira d'esquena al timó.
I tot el cos fet una esponja, xop,
sense possibilitat d'esprémer-lo,
definitivament ha entrat
a l'embut del no-res.
Rosselló, de sobte
Per un call dur, sense tornada,
camino sempre vers la deu,
acompanyat pel tornaveu
de la vida cruixint cremada.
Les fulles grogues, la hivernada
que ja s'acosta, són trofeu
del fatigat; jo perdo peu,
fadat per la teva mirada,
Rosselló-Pòrcel ple de crit.
Mal instal·lat en l'aspra nit,
rica la boca de paraula,
dius que més val de créixer més
en dol, en foc, en foll excés,
que no seure amb els déus a taula.
L'Empordà
Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i a ran del mar,
s'obre una plana riallera:
és l'Empordà.
Digueu, companys, per on hi aneu?
digueu, companys, per on s'hi va?
—Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà.
Salut! noble Empordà!
Salut! palau del vent!
Portem el cor content,
i una cançó.
Pels aires s'alçarà;
pels cors penetrarà,
penyora s'anirà fent
de germanor.
—Una cançó!
A dalt de la muntanya hi ha un pastor;
a dintre de la mar hi ha una sirena:
ell canta al dematí que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta:—Pastor, me fas neguit.—
canta el pastor:—Me fas neguit, sirena.
—Si sabesses el mar com és bonic!
—Si sabesses la llum de la carena!
—Si hi baixesses series mon marit.
—Si hi pugesses ma joia fóra plena.
—Si sabesses el mar com és bonic!
—Si sabesses la llum de la carena!
La sirena se féu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l'amor plantaren la cabanya...
Fou l'Empordà.
Per tu ploro
(Sardana)
Anem a la muntanya, -que ara ve el bon temps;
ve la primavera, -ve la primavera,
la-larala-la-la-la-la
hores d'alegria, hores de tristor.
¿ai del qui se'n va i no tornarà!
També més ¿ai!, ¿del qui perd l'amor!
La-la-la.
Tambémés ¿ai!, ¿qui perd l'amor!
¿Adéu, rosa d'abril!
¿Adéu, rosa encarnada!
Demà lluny del teu roser,
d'enyorament me moriré.
Quan te diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament no és el teu plor.
Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l'aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar millor.
La-larala-la.
L'arbre incandescent
Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d'espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.
Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer.
Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d'altres aus.
Hem travessat les nits
plenes d'espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.
Un àgil foc se'ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.
Temps
Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai mes el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.