Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al mas Blanc, situat a quatre quilòmetres del sanatori de Puig d'Olena en direcció a Centelles, Màrius Torres hi havia fet breus estades d'un dia, d'ençà que havia ingressat el 1935 al sanatori. A principis de juliol de 1942 va ser-hi traslladat a causa de l'agreujament de la malaltia i per estar més còmode a la casa de la seva amiga Maria Planas, propietària de l'establiment. Hi restà quatre mesos, al llarg dels quals musicà alguns poemes de trobadors provençals (Jofre Rudel, Peire Cardinal, Bernat de Ventadorn) i una poesia de Verlaine, a més a més d'escriure-hi els darrers poemes. Al davant del rellotge de sol que ocupa la façana de l'edifici situat a l'esquerra de l'entrada del mas podem llegir-hi el poema de títol homònim dedicat a Maria Planas. A la galeria on dona l'ahabitació del poeta, avui amb el nom de "Tofona", ja que s'ha convertit en un hotel rural, hi llegirem diversos dels poemes que va dedicar a Mercè Figueras, sota el lema de Mahalta, l'amiga també convalescent amb la qual es van enamorar. I, finalment, situats en el jardí ens servirem com a lectura d'alguns poemes dedicats a elements de la natura.
Rellotge de sol
(«Nisi signo serena»)
A la Maria
Marca d'ombra que et mous al pas de l'univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un Temps que en nosaltres és fútil i divers,
només la llum és la teva regla.
Tu mesures la glòria de la llum al zenit,
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d'un ordre que va de l'infinit
fins a la teva pàtina obscura.
Però ignores què duren l'ombra, la nit, l'acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l'instant de desesper que al fons del nostre cor
és més llarg que la vida mateixa!
Ah, qui pogués com tu, mogut per Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cor mortal
totes les hores no han de ser clares!
Tres amigues
A la Mercè, l'Esperança i la Maria
Que qui en ditz no pot plus larg mentir
e qui en ditz bé no pot plus bel ver dir
Bernat de Ventadorn
La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema de vegades.
La segona és perfum. Com un matí d'abril,
sols per l'olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.
I la tercera és resplendor; segons va l'aire,
a vegades és clar de lluna i altres llamp;
sap escurçar els camins i omplir d'ocells el camp,
i quan ve, sentim sempre que ens arriba d'enlaire.
Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistat.
Cançó a Mahalta
-Tu, que sempre m'aculls
amb una mirada tan alta,
digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?-
29 de juliol, 1937
Cançó a Mahalta
Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure
que em deixes quan te'n vas,
i un moviment de branca entre dos aires, lliure
en l'últim zenit del teu braç.
Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m'atansa al teu record amb la dolça temença
d'entrar tot sol en un jardí.
30 de desembre, 1938
Una cançó a Mahalta
Amor meu, no sospiris.
l'aire del teu silenci passa en mi,
com per un prat un vent d'ales d'àngel, o lliris.
Estrella del matí,
fes-me oblidar que em moro de que em miris.
Sóc la gota de rou que t'estimava ahir.
Cançó a Mahalta
Com la boirina que s'aclofa
quan ve la nit,
o com la rima d'una estrofa
sense sentit;
com una cinta de coqueta
en un mirall
o com el vol d'una oreneta
sobre la vall;
com una mica de música
quan ve la son,
o com la molsa que a la pica
cria la font;
així t'escau la melangia
tan dolçament,
que per rendir-me no et caldria
més ornament.
Cançó a Mahalta
Com una aigua tranquil·la reflecteix, cap al tard,
els núvols, els cignes i els saules,
jo veig passar pel llac profund del teu esguard
l'ombra de les teves paraules.
Fins la paraula més difícil, els teus ulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.
Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.
I també com un cel desemboirat i ras
la teva mirada és tan bella
quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
cap més presència que la d'ella.
9 d'agost, 1937
Cançó a Mahalta
Com dos infants que van per un bosc de rondalla,
agafades les mans i els cors,
seguim el caminet que entre jardins davalla
cap al país dels teus records.
Anem a una ciutat pintada en gris i en rosa,
poblada de rostres amics,
on un somni vençut, però immortal, reposa
sota nobles porxos antics.
On la Felicitat i la Malenconia
volen de cor a cor ensems,
i sembla que la pau humil de cada dia
dugui la pàtina del temps.
On, en interiors de secreta elegància,
fermenta el perfum de les flors,
i guarden els divans, amb lloable constància,
la jove empremta del teu cos.
On, al cor de la nit, quan el silenci es glaça,
vibra l'ànima dels retrats,
i pels llargs corredors cruix dolçament la passa
dels morts encara no oblidats.
On tot és net, i riu la mar a les finestres,
i el sol és alt i molt segur.
On les platges, cenyides d'assutzenes silvestres,
són clares i esquerpes com tu.
Allí una barca antiga, que un vell patró governa,
rellisca, mansa, mar endins,
i et porta, sempre infant, cap a la pàtria eterna
de les sirenes i els dofins.
- I clous els ulls. ¿Retrobes, en la mar de l'ensomni,
la barca que et torna a buscar?
Ah, no em deixis en terra! Fes-me lloc al teu somni,
Mahalta! Sóc el teu germà!-
Una cançó a Mahalta
Igual que el gessamí, l'enamorat de l'aire,
li dona només l'ànima, l'alè de cada flor,
i, content d'estimar, sense que el vegin gaire,
fa més perfum al vespre, quan l'aire és pàl·lid, jo
com un perfum fidel et donaria encara
la callada tendresa dels meus somnis més clars,
per a seguir-te i fondre's en l'alegria clara
d'un aire de records, estela del teu pas.
I com, en les nits blanques d'absències i de lluna.
de noves flors menudes s'enrama el gessamí,
noves flors jo obriria, pensades una a una,
quan, de nit, ramparia pel mur del teu jardí.
27 de febrer
Aniversari
Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborra cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau – però no vull l'oblit.
La sargantana
Ella no em veu.
Passeja al meu entorn amb confiança
com si jo fos un roc. S'atansa,
—quasi m'espantes, cocodril pigmeu!
Si ara mogués el braç, o el peu,
com fugiria!
Però no em mouré pas.
Jo penso en tu, Senyor, potser algun dia
no t'he vist prou, de tan quiet que estàs.
Sargantana de mi, sota un cel massa ras!
Oh Déu meu, i en quin cau m'amagaria
si moguessis el braç?
Altres indrets de Sant Martí de Centelles: