Vetllant
IV
Ressonen les sirenes, tremoloses,
fent xiscles estridents i eixordadors,
esverant, amb llurs veus esgarrifoses,
els ocells juganers i cantadors,
que esperen, per trenar cançons meloses,
que l'alba enjoï el cel amb ses clarors.
Ja passada una estona,
quan tothom abandona
la llar de llurs ventures i dolors,
se sent, de cap a cap del meu carrer,
com preludi de l'himne matiner,
soroll de claus, amb frases d'amistat,
obrint i tancant portes d'un plegat;
mentre el fred, que, cruel, em té rendit,
sento més rigorós, més de la vora,
que els qui són al defora,
que les colles d'obrers que van passant,
com pàries oprimits, pel meu davant,
resignats al dolor,
sense un raig de claror
ni el consol del meu cant,
que, per dissort, no és bell, no és fort, no és gran!
Però, amb tot i el matí ser glaçador,
tapats escassament amb l'abrigall,
els uns van carrer amunt,
els altres carrer avall,
de pressa, adelerats, per ésser a punt
de començar les tasques del treball:
els vells, vencent la son, tots emmudits
i, amb la por de fer tard, batent llur cor;
les noies, repassant llurs somnis d'or;
i els infants, balbs de fred, mig adormits,
tot saltant per fer colla amb el jovent,
que parla amb llibertat alegrement.