Enlairament

Mirem al cel, els que sofrim,
deixant que el cor toqui a la terra.
Si a l'infinit ens dirigim,
els grans dolors que tots patim
no ens faran guerra.
Mirem al cel
sense que el cor perdi una arrel.

Amunt, amunt el pensament
fins a assolir la serenor
de la blavor
del firmament!
Amunt, amunt el sentiment,
com el perfum d'un cor sofrent
i lluitador,
tot inundant-nos de claror!

Nit eterna

Un cec he vist que, amb desconsol
i amb el cap alt, de cara al cel,
pels seus ulls morts sota d'un tel,
volia llum, volia sol.

—Doneu-me llum! —ha dit plorant—;
d'un raig de sol la resplendor!;
que em crema el cap amb sa xardor
i és negra nit al meu voltant!

En sentir això, jo, corferit:
—Tots som com ell! —he murmurat—;
puix, no trobant la veritat,
al nostre entorn és sempre nit!

Les hores de la nit

I

I que feixugues cauen les hores,
les tristes hores del campanar!
Lentes, pausades, canten sonores
com una queixa del cor humà!
Lentes, pausades, cauen les hores
en dolç desmai,
com l'agonia del negre espai!

Quina basarda fan els afores
de la ciutat,
on greus, calmoses, canten les hores,
omplint llur eco la immensitat!
Quina basarda fan els afores!
Quina feresa, llur soledat!

La nit és trista: ni un vol d'estrelles
somriu al cel.
Ses meravelles
són entelades per negre vel.
I s'ou una remor,
enmig de la foscor,
que el cor fa tremolar!
I s'ou una cançó
quan l'aire de la nit els arbres fa brandar!
.........................................................
Els gossos, desvetllats, no paren de bordar!

II

I que feixugues cauen les hores!
Lentes, pausades, canten sonores
en dolç desmai,
com l'agonia del negre espai!
Quina basarda fan els afores
de la ciutat!
Quina feresa, llur soledat!

Al mig de l'horta mal conreada,
tota groguenca, sent a ple estiu,
hi ha una masia, quasi ensorrada,
d'aspecte pobre, rònec i ombriu.
Per les escletxes d'una obertura
pot veure's, dintre, feble claror,
i s'ouen queixes de desventura
i el dolç murmuri d'una oració.
L'avi, el bon avi, jeu a l'alcova,
perduda l'esma, bo i panteixant.
Els fills preparen la seva roba,
perquè ja el veuen quasi finant.
El metge rústic d'aquells afores
aquesta tarda ja ha dit la sort:
que, abans de caure, tristes, dotze hores,
l'avi, el bon avi, seria mort.
Amb quina angúnia tots ells esperen
la veu sinistra del campanar!
Com s'esborronen i desesperen!
Els pobres gossos vinga bordar!
La nit fa via, i és més pesanta
i és més feixuga tot avançant.
Se sent un xiscle: tothom s'espanta.
Toquen les dotze bo i ressonant.
Els fills abracen llur mare santa,
ploren i criden, glaçat el cor,
i l'avi mor!

III

I que feixugues cauen les hores,
les tristes hores del campanar!
Lentes, pausades, canten sonores,
com una queixa del dol humà!
Lentes, pausades, cauen dotze hores
en dolç desmai,
com l'agonia del negre espai!
...............................................
Els gossos borden més fort que mai!

Vetllant

V

Encara és fosc, ben fosc, i és matinada.
Les tocades dels corns han emmudit
i torna a recollir-se l'ocellada
després de tanta estona de brogit.
Encara és fosc, ben fosc, i cau glaçada.
Tot vibra, vora meu, desensopit.
Els obrers ja la feina han començada:
tots lluiten amb delit
i amb ànsia i energia
pel trist bocí de pa de cada dia.
Encara és fosc, ben fosc, i és matinada.
Lentament em redreço, defallit;
recordo els més humils i la sort d'ells,
sento el dol i l'angúnia dels més vells,
ploro la negra sort dels infantons,
que mata llurs primeres il·lusions
i emmetzina abans d'hora llur tendresa;
protesto de l'esforç de les donzelles
que s'esfullen morint com les poncelles
d'un roser que es mustiga de tristesa;
m'indigno i em revolto corferit,
recullo de mos cants el més sentit,
i, abatut i lassat,
estès damunt del llit,
m'adormo, somrient, esperançat
de veure'ls l'endemà, a la llum del sol,
lliures com els ocells i sense dol,
cantant en alta veu, tots al plegat,
l'himne de redempció i de llibertat.

El poeta vell

Jo sé un poeta vell
reclòs com un ocell
que canta dintre el niu.
Ningú es recorda d'ell,
i té el cantar novell
amb el caient festiu.

El pes feixuc dels anys,
els dols i els desenganys
no li han malmès el cor:
retret de sos companys,
combat tristors i planys,
fugint d'allò que mor.

I canta amb veu potent
les glòries del jovent
ardit i esperançat;
i viu alegrement,
trenant, serenament,
cançons de llibertat.

La glòria de l'art

Joiós qui viu de l'art l'etern neguit,
entre espines i flors, de cara al cel,
i amb ell pot enfortir-se l'esperit,
guiat per la claror del seu estel!

Joiós qui amb el seu cor, com altre sol,
deslliura de negrors els seus germans,
tot essent per als homes un consol
que els faci molt més bons i més humans!

Els segadors

Segueu arran, companys de feina!
Segueu arran, braus segadors!
No deixeu l'eina
tot regalant vostres suors!
Amb pols segur i enginy salvatge
la rossa vall aneu segant.
No us atureu! Tinguen coratge!
Brandeu la falç tot llampegant!
Segueu, segueu el blat dels altres!
Sueu, sueu,
que, per vosaltres,
serà ben car el pa que haureu!
Sueu, sueu!

Mireu, companys, batent les ales
quin vol d'ocells refiladors
que fuig de prop de les cigales
per no sentir llur cant mandrós!
Mireu, l'espai, com s'emboirina,
tot sent, fa poc, tan ras i net,
i, el ventijol, com despentina
l'extens sembrat, que es plany de set!

Mireu, el sol, com va enlairant-se
tot desplegant ses ales d'or!
La rossa vall, balancejant-se,
mostra amb orgull el seu tresor;
i el cel, boirós, com ensunyant-se,
sembla que mor.
Amb les garbes feu garberes
ben posades a fileres,
el mateix que un campament;
que han de dur-les a les eres,
per a batre, una altra gent.
Als ocells espigolaires
espargiu amb l'espantall.
No els planyeu: ells són cantaires
que no viuen del treball.
Segueu arran, companys de feina!
Segueu arran, braus segadors!
No deixeu l'eina
tot regalant vostres suors!

Ja heu arrasat la plana d'or.
Amb quin delit heu treballat!
De tant segar, fins s'han cansat
la vostra falç i el vostre cor.
No heu perdonat a les roselles;
no heu compadit a les formigues:
sols les espigues
s'han esgranat un xic per elles
i pels ocells, que, amb cantarelles,
han endolcit vostres fatigues.

Ja els heu segats, els camps dels altres!
Ja no hi ha res sinó rostoll.
La flor del pa no és per vosaltres!
No us donaran ni un jaç de boll!
Segueu, segueu el pa dels altres!
Sueu, sueu,
que, per vosaltres,
serà ben car el pa que haureu!
Sueu, sueu!

Vida

Floreix l'ametller
i el blat ja grifola.
Tot sent al gener,
mon cor no tremola.

El verd lluminós
que enjoia el sembrat
radia clarós
d'un foc soterrat:
d'un foc que reviu
amb vida fecunda.
Natura somriu:
de joia s'inunda.

El sol, emboirat,
enyora la terra
i apunta, esblaimat,
al cim de la serra.

Per'xò, en ple gener,
el cor no em tremola.
Floreix l'ametller
i el blat ja grifola.

Vetllant

III

Treballant, treballant,
el cervell se m'adorm i es va emboirant.
Sent el pes de la nit,
que transcorre feixuga i ensonyada,
condormint-se abraçant la matinada
quan el gall ha llançat el primer crit.
És tan trista, llavors, ma solitud,
és tan adormidora
per l'ànima que enyora
l'ardida joventut,
que el fred m'estamordeix i m'aclapara,
se m'entelen els ulls,
i, presa d'indolència, caic de cara
damunt del tou de fulls
de paper que he escrit;
quedant-me somniós i decandit,
escoltant l'espinguet
del pèndol d'un rellotge de paret
o el sotrac 'un bressol
quan la mare al seu fill dona consol.
I va matinejant,
amb el cel sempre fosc i negrejant,
sent lluny, molt lluny, el sol:
a l'hivern no s'apressa a estendre el vol.
Així i tot, als obrers del meu voltant
se'ls alegra amb tres pics la freda porta,
que cruix bo i fent un so de fusta morta,
com un toc de timbal que es va allunyant
amb son desvetllador, que, caminant,
va dient amb veu forta
l'hora que és, carrer amunt, trucant, trucant.

Les altures

Quan miro el cel blau
i el veig tan formós i tan resplendent
que encisa i atrau,
voldria enlairar-me, volant lliurement,
i estendre pels aires el meu pensament,
deixant de ser esclau.
Quan veig un ocell
que vola cantant,
li envejo les ales que bat, triomfant:
voldria enlairar-me, ben lliure, com ell,
i estendre pels aires la veu del meu cant.
No puc encelar-me!
no puc esplaiar-me!
Sóc fill de la terra! Sóc fill de la terra!
Si pujo a la serra,
m'ofego, pujant.
Sóc fill de la terra,
soldat en la guerra
que els homes es fan
i sempre es faran.
La vida, amb ses ànsies, al cor se m'aferra,
i, bo i sospirant,
contemplo els ocells que volen cantant.

Nota d'hivern

Sota teulada, sols, en l'escó,
ploren els vells.
La roja flama que fa el tió
no arriba a vèncer llur tremolor
de tant que pensen en els ocells.

Fa un fred cruel!
Tot és nevat,
i els ocellons
cerquen recer dintre poblat.

Pobres ocells!
Els qui se'n van us compadeixen.
Els infantons no s'enterneixen
amb vostra sort.
Pobres ocells!
Només els vells,
vora la llar, on s'arrauleixen,
ploren, veient venir la mort,
vostra dissort!

Les flors primerenques
tremolen de por
quan tu les arrenques
de llur branquilló.

No enjoïs amb roses,
astut amador,
no enjoïs amb roses
el meu finestró.

Les flors, quan et veuen,
tremolen de por.

Flor tardana

Camí de la vellesa,
la Tana i el Galant,
refent la jovenesa,
floreixen un infant.

Tant que ells el desitjaven
al bo de llur vigor!
Quan ja no ho esperaven,
rebrota llur amor;

formosa flor tardana
de flaire refrescant,
la joia de la Tana,
la perla del Galant.

Llurs cors, vencent la cendra,
de nou han flamejat
davant la vida tendra
del fill que els ha arribat.

La mare, amb amoretes,
el gronxa en el bressol;
i, fent-li ballmanetes,
el pare sempre es dol.

— ¿Per què plores, bon pare,
si riu el nostre infant?
— Sols ploro, bona mare,
perquè no el veuré gran!

Temptació

—Mudem, mudem de casa!
Fugim, mare del cor,
que aquí m'emmalalteixo
i em moro a poc a poc.
Davant, a l'altra banda,
hi viu un jove ros
amb una noia rossa
i un nen molt petitó.
Jo els veig per la finestra;
jo els veig fent-se petons;
s'estimen més que els altres...
i són fadrins tots dos.
Mudem, mudem de casa!
Cerquem un niu millor,
que aquí passo les hores
mirant pels finestrons.

Vetllant

IV

Ressonen les sirenes, tremoloses,
fent xiscles estridents i eixordadors,
esverant, amb llurs veus esgarrifoses,
els ocells juganers i cantadors,
que esperen, per trenar cançons meloses,
que l'alba enjoï el cel amb ses clarors.
Ja passada una estona,
quan tothom abandona
la llar de llurs ventures i dolors,
se sent, de cap a cap del meu carrer,
com preludi de l'himne matiner,
soroll de claus, amb frases d'amistat,
obrint i tancant portes d'un plegat;
mentre el fred, que, cruel, em té rendit,
sento més rigorós, més de la vora,
que els qui són al defora,
que les colles d'obrers que van passant,
com pàries oprimits, pel meu davant,
resignats al dolor,
sense un raig de claror
ni el consol del meu cant,
que, per dissort, no és bell, no és fort, no és gran!
Però, amb tot i el matí ser glaçador,
tapats escassament amb l'abrigall,
els uns van carrer amunt,
els altres carrer avall,
de pressa, adelerats, per ésser a punt
de començar les tasques del treball:
els vells, vencent la son, tots emmudits
i, amb la por de fer tard, batent llur cor;
les noies, repassant llurs somnis d'or;
i els infants, balbs de fred, mig adormits,
tot saltant per fer colla amb el jovent,
que parla amb llibertat alegrement.