Vaig arribar al moll, ja no hi ha amarrats els velers de cabotatge que arribaven a València, a Barcelona, que havien arribat a Cuba, carregats de sabó i de posteta —el pi tallat en fustes primes, per construir caixes—, bastiments ardits: jo de petit els badocava, els anhelava. La silueta silenciosa i angelical del veler, el capaltard i les malenconies, els ensomnis i les ones... Ni queden gairebé barques de pesca, el pescador treia el peix enredat en la xarxa, el llançava al cove refulgent... Però no vaig plorar. Només constatava. Constatava el que simplement no és.
Malgrat que en la meva infantesa aquell racó de món encara fos, també ja estava deixant d'ésser: on jo coneixia la veritable vastedat del món era ja en els llibres, en alguna revista que trobava a la barberia, l'endevinava en els primers estrangers que després de la guerra arribaven a l'illa.
I s'esdevenien els girs inexorables: les motonaus superaven els velers en cabuda i velocitat, el material plàstic escombrava la posteta de pi, un cambrer guanyava més que un pagès i s'estava a l'ombra, les primeres motocicletes provocaven un nerviós moviment en els joves... La rosca donava una altra volta, ho he dit abans: jo ja només sentia que aquesta volta m'ofegava, el poble era únicament la pressió de la rosca. Però els pares, els altres, únicament sentien una nova estreta, accident mínim en les estretors de la seva subsistència.
Ara al moll, en un club nàutic, a la cala, s'hi amunteguen els iots de mil mides i dissenys, testa llampant. La del teixit del món. I la gent que hi circula és espectacular o almenys elegant i sovint rossa. A la ribera han desaparegut els joncars, els aiguamolls, i s'aixequen els hotels irradiants, els xalets airosos i geomètricament enjardinats. Sonen músiques, amb el turisme de tercera edat hi ha un esplet de visitants, passegen, n'hi ha algun que si fa sol el pren a la platja exigua malgrat que sigui el desembre, els automòbils van en tranquil·la processó. [...]
I els trossos avui millors, a la costa, el poble sencer els va, els vam vendre en iniciar-se el turisme: la casa de l'àvia ha estat transformada en discoteca, a l'Aigua Dolça on guardàvem la barca hi han construït un hotel de dibuix alpí, l'Hort de les Moreres és un parc de cocoters amb ponis i una barbacoa... Cada realització turística, urbanística, és un retrocés d'Orlandis.