Edicions 62 - 1997 - Barcelona
Tenim la casa pairal als carrerons medievals del poble, estrets i empedrats, minso laberint degradat, molts gats i poca gent, la llòbrega capella de la Nau, eco de les veus dels nàufrags; el sinistre replà de les Forques, on la justícia del Rei segava les vides dels homes, els cadàvers penjaven com una pelleringa; la placeta de l'Abeurador; l'austera façana de l'Ajuntament, les voltes fosques i baixes i amagat al fons d'elles, com un signe hostil, l'escut negre del sol.
Vaig arribar al moll, ja no hi ha amarrats els velers de cabotatge que arribaven a València, a Barcelona, que havien arribat a Cuba, carregats de sabó i de posteta —el pi tallat en fustes primes, per construir caixes—, bastiments ardits: jo de petit els badocava, els anhelava. La silueta silenciosa i angelical del veler, el capaltard i les malenconies, els ensomnis i les ones... Ni queden gairebé barques de pesca, el pescador treia el peix enredat en la xarxa, el llançava al cove refulgent... Però no vaig plorar. Només constatava. Constatava el que simplement no és.
Malgrat que en la meva infantesa aquell racó de món encara fos, també ja estava deixant d'ésser: on jo coneixia la veritable vastedat del món era ja en els llibres, en alguna revista que trobava a la barberia, l'endevinava en els primers estrangers que després de la guerra arribaven a l'illa.
I s'esdevenien els girs inexorables: les motonaus superaven els velers en cabuda i velocitat, el material plàstic escombrava la posteta de pi, un cambrer guanyava més que un pagès i s'estava a l'ombra, les primeres motocicletes provocaven un nerviós moviment en els joves... La rosca donava una altra volta, ho he dit abans: jo ja només sentia que aquesta volta m'ofegava, el poble era únicament la pressió de la rosca. Però els pares, els altres, únicament sentien una nova estreta, accident mínim en les estretors de la seva subsistència.
Ara al moll, en un club nàutic, a la cala, s'hi amunteguen els iots de mil mides i dissenys, testa llampant. La del teixit del món. I la gent que hi circula és espectacular o almenys elegant i sovint rossa. A la ribera han desaparegut els joncars, els aiguamolls, i s'aixequen els hotels irradiants, els xalets airosos i geomètricament enjardinats. Sonen músiques, amb el turisme de tercera edat hi ha un esplet de visitants, passegen, n'hi ha algun que si fa sol el pren a la platja exigua malgrat que sigui el desembre, els automòbils van en tranquil·la processó. [...]
I els trossos avui millors, a la costa, el poble sencer els va, els vam vendre en iniciar-se el turisme: la casa de l'àvia ha estat transformada en discoteca, a l'Aigua Dolça on guardàvem la barca hi han construït un hotel de dibuix alpí, l'Hort de les Moreres és un parc de cocoters amb ponis i una barbacoa... Cada realització turística, urbanística, és un retrocés d'Orlandis.
Dec ser un irredempt, mai no dec haver estat ni catòlic: dec confondre religió amb el poder coercitiu, amb la supèrbia opressora. No en va en el meu poble mallorquí, Orlandis, l'església i els seus capellans materialitzaven l'edifici i els personatges singulars. Alhora, la gent meva s'esmunyia esquifida en la subsistència marginal, raça absorbida des de temps immemorial pels cabuts giravolts del no-res. Si no hagués estat per aquesta marginalització que m'entrellaçava amb arrels perdudes, ¿com en la meva joventut sense horitzó hauria flairat d'amagat el rastre inversemblant del Diable en lloc de lliurar-me a la induïda misericòrdia de Déu?
—¿Qui som? —preguntava jo alterat de noi, tement i comprovant invariable que el camí que havien transitat tots els meus, el que seguia jo també, només girava entorn d'ell mateix.
—Nosaltres som nosaltres —contestaven els avis i els pares, amb inqüestionable convenciment absolut.
—¿I qui som nosaltres? —repicava jo. Arrufaven les celles, fitaven l'espai:
—No hi ha resposta perquè no és admissible que hi hagi pregunta.
—Però...
—Únicament es qüestionen aquells que no són. Evidentment no contestaven així, però eren així, sinó que m'escridassaven fastiguejats i indignats: —¿Què t'empatolles? Au, a sopar i a jeure. Més et valdria pensar quin ofici has d'aprendre.
Me n'anava al llit. Jo llegia llibres i per aquest conducte sabia no sols que el món i les seves disponibilitats eren incommensurables, sinó que també existia el poderós regne ocult de l'imaginari: llegia una novel·la i caminant sol per qualsevol indret del poble ho feia d'esma, era un cos sord, perquè el cervell botia pel seu compte, xisclava, murmurava, revivint i refent a la meva mida emocional la novel·la llegida. Mai no he estat tan feliç, és que només era il·lusió.
I els meus m'ofegaven el cervell, pares, amics, la moral i les idees, el radi físic d'acció. M'esfondraven el temps de cada dia, el temps de l'ànima. Ells només eren d'Orlandis, eren Orlandis. Com si jo hagués estat fill d'un mul o d'una mata llentisclera.
Dono una altra volta dins el llit. Invariable, cada dia m'estudio interiorment, em deprimeix que em sigui decisiu ja sols el combat obscur i perenne que amb ironia qualifico, recordant el tríptic pictòric de Paolo Uccello —galtaplena geometria de cavalls i llances— com la meva particular batalla de San Romano.
Em giro de bell nou, em tapo el cap amb el coixí. A vegades, un canvi de positura em provoca la son d'immediat. Però ara un moviment nerviós em sacsa. Llenço el coixí, em poso de panxa contra el matalàs. La feixugor exasperada dels matins sense haver descansat prou em rebenta. Comença el dia com si, en efecte, emprengués aquella fosca batalla de foscúria, com si estigués sempre a punt de sucumbir a una potestat magna i inclement.
La potestat, i m'ho dic sabent que és absurd i que tampoc no ho és tant, que també emet el gran soroll de la ciutat, pressió i rugit d'un animalàs omnipotent i còsmic. El qual només cessa a les hores de la matinada, negres i espectrals, quan Barcelona queda devastadorament reduïda a uns llums solitaris de rojor somorta, a una cubicació de plans distorsionats, sinistre expressionisme deshumanitzat de claror i d'ombres. «El sol es pon i tots els carrers s'omplen d'ombra», diu Homer en un poema... M'aixeco d'un salt, vaig a la finestra i obro la persiana.
Una allau de vehicles davalla pel carrer Balmes, una altra avança per l'avinguda Diagonal, dibuixant així una creu immensa i estrident que trosseja Barcelona sencera.
Allau frenètica i sense cap altre objectiu aparent que no sigui el seu moviment sincopat i cec, l'agra fumassa que expel·leix i que sembla governar l'extensió inacabable de la ciutat plana, atapeïda, sense ni una persona a la vista, només els teulats, bucs reduïts i desiguals, acaramullats, desproveïts d'espais verds. La ciutat que té com a únics habitants les masses mòbils de ferro lluent, els motors en esbufegant combustió.
Més enllà del mapa urbà atalaio des del pis quinzè del superb edifici on habito, precisament situat a la cruïlla Diagonal-Balmes, un teló de fons circular i doble: d'una banda, la serra de Collserola arranada, abstreta, amb la inversemblant torre metàl·lica, d'un futurisme de Flash Gordon; i, de l'altra, la mar pàl·lida, llarga tira plomosa, esclarissada mescla de cel i aigua. I tot immers en una llunyania irreal, com si només una desertització inerta rodegés la ciutat.
I jo, ¿visc a Barcelona? La pregunta no és retòrica: sé que no sé si visc a Barcelona, malgrat que hi estigui. Fins i tot, ¿què significa qualitativament viure en l'etapa de la vida a la qual he arribat?
—¿Em pots acompanyar a passejar pel port?
—¿Passejar pel port? Dona, si poguéssim... Be, sí. ¿Per què hi vols anar?
—Per explicar-te d'on vinc, quina és la meva família, què sóc i què no vull.
Parem el cotxe a l'escullera. El sol i el ventijol. Les ones picades, d'un blau cel. Com el cel. Hi ha uns pescadors de canya, pacients en els monstruosos pedrots. Algú que vagareja mirant l'horitzó mort o les grues, els camions, que damunt els molls descarreguen uns vaixells. Darrere, Barcelona, amb el llarg promontori de Montjuïc entotsolat en els seus arbres, en el cementiri radiant de claror, i la façana de presumptuosos i tronats edificis portuaris del dinou, el pla de teulats ascendents cap a Collserola perduda dins la boirina grisosa que sura damunt la ciutat.