Vaig anar de dret al meu terrat, sentint les meves orelles adolorides, estretament empresonades en la meva gorra de mariner, com a punt d'encendre's; les vaig alliberar, i l'aire crepuscular, molt fresc, vingué a acariciar-me-les deliciosament; vaig sentir tot el poder invencible de l'amor que s'emparava novament de mi, i aquesta vegada em va començar per les orelles.
A partir d'aquest encontre, només vaig tenir un desig: que Dullita vingués a trobar-me allà dalt al meu safareig, que Dullita em pugés a veure al terrat. I jo sabia que això havia de succeir infal·liblement —però com? i quan? Res no podia apaivagar la meva folla impaciència, i era una tortura engolir les patates bullides. Una tarda el nas em va sagnar amb una tal violència que van cridar el metge i vaig estar unes quantes hores amb el cap baix mirant el sostre, amb tovallons amarats de vinagre, amb els porticons tancats. En començar-me l'hemorràgia, la minyona em va posar una clau molt grossa sota el clatell i se'm clavava a la carn fent-me d'allò més mal; però estava tan rebentat que ni em gosava incorporar.
Veia imatges reduïdes que passaven endavant i endarrere —carretes i gent que caminava pel carrer—, projectades al revés al sostre, i sabia que aquestes imatges corresponien a gent real que hi havia al carrer sota la brillant claror del sol. Però, en el meu estat de debilitat, aquestes figures deformades, que restaven enfocades només un moment, em semblaven totes uns àngels de debò. Aleshores vaig pensar: "Si Dullita, amb les seves dues amigues, passa pel carrer, la veuré en el meu sostre".