Dasa Edicions - 1981 - Barcelona
Però, quan tot semblava que m'anava més bé que mai, em vaig sentir de cop i volta angoixat per una depressió que m'era impossible de definir. Desitjava tornar a Espanya com més aviat millor! Una mena de fatiga invencible pesava damunt la meva sempre alerta histèria imaginativa. Estava fart de tot allò! Prou escafandres, telèfons-llagosta, clips-joia, pianos tous, arquebisbes i pins en flames llançats per finestres, prou publicitat i reunions cocteleres. Desitjava tornar a Portlligat com més aviat millor. Allí, finalment, en la solitud que Gala i jo havíem conquerit amb els nostres esforços comuns de sis anys, esmerçats a descarregar, sense impaciència però amb una persistència incansable, les martellades de la nostra personalitat en l'enclusa roent del Vulcà emmascarat de l'actualitat —per fi, vaig dir a Gala, podria començar a fer coses "importants".
Vam arribar a Portlligat un esplèndid dia de desembre cap al tard. Mai no havia comprès tan bé com era de bell el paisatge de Portlligat! Desitjava desesperadament ser feliç, fruir de l'escletxa més petita de la vida que anava a començar. Però un neguit desconegut m'oprimia el plexe solar i m'obligava a llançar incessantment uns profunds sospirs. A la nit no podia dormir. I a trenc d'alba recorria la platja. Els records de la vida brillant i extravagant que havia portat aquells últims anys a París, a Londres i a Nova York em semblaven coses remotes i sense realitat, i només el meu neguit, com més anava més penetrant i inexplicable, m'omplia tots els moments amb el seu pes opressor i corpori.
Què em passa? Tens el que has desitjat durant sis anys. Ets al teu Portlligat, que és l'indret que més t'estimes del món. Estàs amb Gala, que és l'ésser que més t'estimes al món. Ja no pateixes la degradació de les preocupacions monetàries. Amb el màxim luxe de temps pots començar les obres importants que més desitges comprendre al món. Mai no has fruït de tanta salut corn ara. Tot de projectes per a empreses teatrals i cinematogràfiques et van fent senyes i ets lliure de triar... Gala seria feliç si no s'hagués de preocupar pel teu neguit imprevist que fa que la mirada se't torni estràbica de covardia, que delata la teva por... la teva por, de què?
Ja de lluny estant distingíem la figura de Lídia la "Ben Plantada", vestida de negre i asseguda al llindar de la porta de casa nostra esperant que tornéssim. Quan ja hi érem a la vora, Lídia s'aixecà i ens vingué a rebre. Plorava. Vam entrar i ens confià que la vida amb els dos fills se li havia fet insuportable. Els seus fills ja no sortien a pescar; només parlaven de les seves mines de radi; es passaven gairebé tot el temps ajaçats damunt les màrfegues. De vegades ploraven; de vegades, víctimes d'uns atacs terribles, li pegaven. Ens va ensenyar, apartant-se els cabells blancs, una cicatriu que tenia al cap i ens deixà veure els blaus que li omplien el cos. Una setmana més tard, els seus dos fills foren enviats al manicomi de Girona. A les tardes, Lídia venia a casa a plorar. Portiligat estava molt sol. Un vent violent i persistent impedia als pescadors de sortir a mar i només els gats famolencs s'esmunyien al voltant de la nostra caseta. Ramón de Hermosa tossia sense parar i anava tan farcit de polls que li vaig prohibir que se'ns acostés. Lídia li duia les sobres cada tarda. La nostra minyona parlava amb ella mateixa inacabablement a la cuina. Un matí va pujar al terrat amb els pits nus i amb un barret tot estrany al cap, fet amb paper de diari i cordills. S'havia tornat boja i vam haver de buscar una altra minyona.
La meva por d'espantar-me ja s'havia convertit en una sola por molt precisa —la de tornar-me boig i morir-me! Un dels fills de Lídia es va morir de fam. Immediatament s'emparà de mi la temença de no poder-me empassar el menjar. Una nit va passar això: ja no podia engolir res. De nits, amb prou feines dormia, i durant les llargues hores de foscor el neguit no afluixava la seva tenalla ni un sol instant. De dies, sortia abjectament i m'asseia entre els pescadors que anaven a fer petar la xerrada en un indret arrecerat del vent i escalfat pel sol, fora de la tramuntana, que no disminuïa la seva violència desfermada. La conversa sobre els disgustos i les penalitats que eren la sort quotidiana dels pescadors aconseguia distreure'm una mica de la meva obsessió.
A sis anys volia ésser cuiner. A set anys volia ésser Napoleó. I la meva ambició ha anat augmentant sense parar des d'aleshores. Stendhal parla en algun lloc de l'observació d'una princesa italiana que es prenia amb desfici un gelat en una tarda calorosa. "Quina llàstima que no sigui pecat!", va exclamar. Quan jo tenia sis anys, era pecat per a mi de menjar qualsevol cosa a la cuina. L'entrada en aquesta part de la casa era una de les poques coses que els meus pares m'havien prohibit categòricament. M'estava hores i hores espiant i fent-se'm la boca aigua, fins a trobar l'oportunitat d'esmunyir-me en aquell indret encantat, i davant les minyones, que cridaven de gust, arrabassava un tros de carn crua o un bolet a la brasa, i m'ennuegava gairebé fins a ofegar-me, perquè per a mi tenien el gust meravellós, la qualitat meravellosa, la qualitat embriagadora que només la por i la culpa poden comunicar.
Fora d'aquesta prohibició de la cuina em permetien de fer el que em passava pel cap. Em vaig orinar al llit regularment fins a vuit anys pel simple gust de fer-ho. Era el monarca absolut de la casa. No trobaven res que fos prou bo per a mi. Els meus pares m'adoraven. Un dia de Reis vaig rebre, entre innombrables regals, un vestit reial enlluernador —corona d'or amb grans topazis i capa d'ermini—; des d'aquell moment vaig viure gairebé constantment abillat amb aquella disfressa. Quan em treien de la cuina les minyones enfeinades, quantes vegades em vaig quedar palplantat a l'obscur passadís –abillat amb els meus induments reials, en una mà el ceptre i a l'altra els espolsadors- tremolant de ràbia i amb un desig irresistible de fuetejar de ferm aquelles noies! Això passava en aquella hora d'angoixa que precedeix el xafogós i al·lucinant migdia estival. Darrera la porta ajustada de la cuina percebia les corredisses d'aquelles dones bestials de mans vermelles; en llambregava els malucs puixants i els cabells espargits com crineres; i de la xardor i la confusió que sorgien d'aquell conglomerat de dones totes suades, raïm escampat, oli bullent, pèl arrencat d'aixelles de conill, tisores tacades de maionesa, ronyons i refilets de canaris —de tot aquell conglomerat, me n'arribaven les ràfegues de la flaire imponderable i inaugural del dinar pròxim, barrejada amb una mena d'acre sentor de cavall. La clara d'ou batuda, ferida per un raig de sol que fendia un remolí de mosques i fum, relluïa exactament com l'escuma formada a la boca de cavalls bleixosos que es regiren per la pols sota la tralla sagnosa que els vol obligar a aixecar-se. Com he dit, era un infant consentit.
Un dia, mentre dinàvem, el meu pare provocà la consternació general llegint en veu alta un informe dels meus mestres. Es referien a la meva exemplar docilitat i bona conducta; esmentaven amb aprovació que passava les meves hores d'esbarjo apanat: dels jocs sorollosos, perdut en la contemplació d'un cromo (sé quin era)[1], trobat en un embolcall de xocolata. Però acabaven dient que "em dominava una mena de peresa mental tan profundament arrelada, que era gairebé impossible que fes cap progrés en els meus estudis". Recordo que la meva mare va plorar aquella tarda. El cert és que, després de gairebé un altre any sencer de col·legi, no havia après ni una cinquena part del que tots els meus condeixebles ja havien devorat en aquest temps. Em vaig veure obligat a restar indefinidament a la mateixa classe mentre els altres corrien endavant amb el desig golafre de la competència, per tal d'aconseguir nous graons en l'escala de la jerarquia, tan relliscosa i greixosa. El meu isolament arribà a ésser de tal manera una idea fixa sistemàtica, que fingia no saber encara les coses que, a despit de mi mateix, finalment i a poc a poc s'anaven incorporant a la meva ment. Per exemple, encara escrivia amb negligència, amb milers d'esborralls i caràcters d'una irregularitat desconcertant. Ho feia expressament, car en realitat sabia com fer-ho bé.
[1] Una pintura religiosa que representava el martiri dels Macabeus.
Vaig anar de dret al meu terrat, sentint les meves orelles adolorides, estretament empresonades en la meva gorra de mariner, com a punt d'encendre's; les vaig alliberar, i l'aire crepuscular, molt fresc, vingué a acariciar-me-les deliciosament; vaig sentir tot el poder invencible de l'amor que s'emparava novament de mi, i aquesta vegada em va començar per les orelles.
A partir d'aquest encontre, només vaig tenir un desig: que Dullita vingués a trobar-me allà dalt al meu safareig, que Dullita em pugés a veure al terrat. I jo sabia que això havia de succeir infal·liblement —però com? i quan? Res no podia apaivagar la meva folla impaciència, i era una tortura engolir les patates bullides. Una tarda el nas em va sagnar amb una tal violència que van cridar el metge i vaig estar unes quantes hores amb el cap baix mirant el sostre, amb tovallons amarats de vinagre, amb els porticons tancats. En començar-me l'hemorràgia, la minyona em va posar una clau molt grossa sota el clatell i se'm clavava a la carn fent-me d'allò més mal; però estava tan rebentat que ni em gosava incorporar.
Veia imatges reduïdes que passaven endavant i endarrere —carretes i gent que caminava pel carrer—, projectades al revés al sostre, i sabia que aquestes imatges corresponien a gent real que hi havia al carrer sota la brillant claror del sol. Però, en el meu estat de debilitat, aquestes figures deformades, que restaven enfocades només un moment, em semblaven totes uns àngels de debò. Aleshores vaig pensar: "Si Dullita, amb les seves dues amigues, passa pel carrer, la veuré en el meu sostre".