Va esser bell, per un moment, que la roda de davant, la dreta, deixàs de sobte d'aixecar pols: estava enlaire
—Anglès Animal, Anglès! Queim!
Les paraules, com animalets casolans que no frissen, arribaven tard.
Les altres tres, les rodes, sí que en feien, de pols. El cotxe pegà un gran sotrac i, dins el maleter, sonà la caixa de les eines. Ara, l'altra roda davantera, l'esquerra, també deixà de fer pols i relliscà lliure dins la claror de l'aire mentolat. La dona pegà amb el cap al seient de davant, quan el vehicle féu com una reverència seca i curta. Encara, a darrera, les rodes aixecaren un moment de pols vermella, solcaren trontollant una faixa de pedregam i quedaren definitivament alliberades, enlaire. Lliure el rodam el motor giscà terriblement Totalitzant la reverència, el cotxe volava, cap avall. La dona mig endevinà que la força canviava de mans i alçà el cap. Pogué veure encara un penyal gros acostant-se al parabrisa, omplint el panorama. La màquina grufà de morro. Al paraxocs li començà un renou metàl·lic, paorós, que el recorregué, canviant el so a cada pam, fins al portamaletes. Tot seguit, la planxa començà a arrugar-se: primer el parafang dret, que saltà, fàcil, com un paper mastegat i estrepitós. L'Anglès va ser a temps de sentir una gran punyida enmig de les costelles, abans de vomitar sang damunt el parabrisa. Al fons del cotxe, N'Andreu Milà s'aferrava, com a un suro, al seient de davant, i, xiulant fi, li arribà a la cara una calabruixada de vidre pulveritzat. La dona era més lleugera: saltà sobre l'Anglès, que, d'una glopada de sang, li xopà la cabellera, inútilment rossa, i, les mans fermades encara sota els genolls, pegà una colzada terrible, a la dreta, al pols de l'Eivissenc, que mufava la guantera amb el cap. El cotxe completà el primer tomb. Semblà, un instant, que una branca d'ullastre volgués omplir tota la vista, però just rapinyà rabiosament la cara de la dona, i es retirà conformada. El segon capgirell fou més esvalotat, però l'Anglès no ho notà. Tampoc l'home alliberat, que precedia el cotxe cap avall. I just just si ho notà la dona, que, amb el cap crullat, ja no sabia per on tenia les oracions. L'home de darrera anava ample, i pegava de part a part protegint-se instintivament el cap amb els braços. El motor es va deturar, innecessari: sonava un renou tan ferest que no se'l sentí callar. Just quedava profunditat. Ja, per a un quart de volta, de morro, i el cotxe, canviant el rumb, encara en va fer, de costat, una de sencera.
Ben aviat, ferros, homes, fustes, tot quedà adesat en terra, servant definitiva compostura.
I el gran silenci del barranc, que, davall davall, covava, emergí de fresc. Tot seguit les cigales, potser, augmentaren una mica el to.