Una guerra per sentir aquest «Bon dia tengui»? Sabia que no tornaria cap dels desapareguts. Eren ben morts, enterrats a la fossa comuna. I això si el fosser els havia anat a cercar! Altres eren cremats amb benzina, com a Son Coletes.
Quan Alfonso Zayas i Francesc Barrado compareixien pel cafè Formentor comentaven que, de forma inexplicable, un dels homes que portaven a matar havia pegat un bot i, inesperadament, aprofitant els moments inicials de confusió, fugia, perdut enmig de la boscúria. Escapar quan sents l'ordre de «Foc!». Com ho aconseguien? No ho podia entendre. Per fer-ne una història. «L'home que aconseguí salvar-se en el darrer moment». Però no sempre se salvaven. D'una illa mai ningú no en surt. La majoria de vegades els trobaven morts de fam, tremolant pes voltants. Els remataven en el mateix indret on eren trobats o els tornaven a internar a Can Mir. Salvats, molts pocs. Algú s'havia pogut escapar dels perseguidors. No gaires. Personatges mítics en les converses dels voluntaris que participaven en les razzies contra marxistes i maçons.
Francesc Barrado ho explicava a Alfonso Zayas, sense poder avenir-se del que s'havia esdevengut.
—No sé com va poder fugir. No m'ho puc explicar. Els meus homes tenen l'ordre de lligar amb cura les mans dels detinguts, amb cordes o filferro, procurant que no puguin alliberar-se mossegant les lligadures amb les dents. I, a l'hora de portar-los al cementiri, sempre hem procurat situar els fars del vehicle en la direcció adient. La bona visibilitat es essencial per no fallar els trets.
Barrado s'aturava un moment, mentre s'acabava de menjar l'ensaïmada que el cambrer del Formentor li havia posat al costat de la xocolata.