IEB, Ajuntament, Lleonard Muntaner - 2010 - Palma
Cap a l'octubre de 1936 tothom sabia que l'illa havia esdevengut un gran cementiri sota la Lluna. Qui era el que no sabia que els anaven a agafar cada vespre als llogarets perduts, a casa seva, quan tornaven del camp? Em pregunt per què no vaig dir res, per quins motius mai de la vida no he escrit com Bernanos i m'he refugiat a Bearn, al despatx del carrer Estudi General sense voler denunciar la violència que vaig ajudar a consolidar d'ençà d'aquell terrible juliol. I no solament això. Callar davant la mort, sabent que a l'hora que jo estava amb Zayas, el cap dels falangistes, els pagesos dels quals parl a les Falses memòries, els criats i amitgers, aquelles persones tan amatents que ens portaven un cove de figues acabades de collir, els primers albercocs de l'anyada, una carretada de sacs de blat, eren exterminats sense pietat.
La guerra, sempre aquell malson retornant de forma intermitent, sense descans.
Volia deixar Palma, enclaustrar-me a Bearn amb Maria Antònia. Provar d'oblidar les nits de guàrdia, quan sentia els trets dels escamots d'afusellament. Desitjava deixar de banda els dies atziacs, poder sortir els horabaixes que no tenia servei al Mercat Central, al manicomi, i veure com florien els ametllers. Desitjava retrobar-me amb mi mateix per sentir novament l'alegria d'abans de la guerra, quan escrivia a Brisas... Marxar, desaparèixer de Palma... serviria per fer oblidar el meu compromís amb Falange? No ho sé. Sempre he tengut els meus dubtes al respecte. Malgrat el meu Diari de guerra, les declaracions als mitjans de comunicació i als estudiosos que durant dècades han vengut a entrevistar-me al carrer de l'Estudi General, pens que sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l'Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que em retregui aquells escrits de circumstàncies. Hauríem de veure que haurien fet molts dels meus crítics, els inquisidors del present, si s'haguessin trobat en una situació semblant a la meva!
Millor refugiar-me en la redacció de la revista, entrevistar el comte Keyserling, Bernard Shaw, escoltar els recitals de poesia d'Emilia Bernal... qualsevol cosa era més interessant que seguir les banalitats de la política espanyola i balear.
Per defugir l'estantís ambient provincià sovint anava a visitar l'escriptora cubana Emilia Bernal, apassionada i excitada sempre per la poesia. Una dona exuberant, rebutjada per la societat illenca, com tot el que era innovació, aventura, modernitat. Va ser quan vaig conèixer la ballarina alemanya Eva Tay. Qui sap si va ser la història d'aquell fill que no volgué tenir amb mi, d'un avortament que jo no desitjava, el que em va fer escriptor! Sovint pens si el fet d'anar desesperat a la recerca del temps perdut no neix precisament d'aquesta sensació punyent que sents en saber que no tendràs descendència, que el teu món desapareixerà irremissiblement engolit pel pas dels anys. Fins i tot, en els moments més feliços, a Bearn, aquella Arcàdia feliç de la guerra, una suor freda em paralitzava i em feia caure, sec, al balancí on feia la migdiada, si pensava en el bòtil de vidre on havia vist el meu fill de cinc mesos.
Desaparèixer del món sense deixar-ne la més mínima petjada? Feia estona que Maria Antònia i jo sabíem que no podríem tenir descendència. Qualsevol pobrissó veí nostre ens podria refregar per la cara al·lots juganers, feliços i alegres malgrat les mancances de l'època. Els mirava amb enveja quan, morts de fam, venien a casa a demanar una mica de pa amb una rialla als llavis. Sempre els vaig donar el que tenia: no era molt, perquè aleshores els nostres ingressos eren esquifits. Però els que venien a veure'ns, els que tocaven a la porta, sempre sortien amb qualque cosa, fos el bocí de pa que demanaven, un parell de taronges, els caramels que els delien.
Maria Antònia i jo semblava que ho teníem tot. Bona posició, cases, terres per mantenir més d'una família. Per quins motius els déus ens havien negat la riquesa més gran de la terra, el goig de poder gaudir de la rialla d'un infant que porti la teva sang?
Els socialistes havien escrit que em penjarien; els regionalistes em feien la vida impossible. Aquesta era la situació en què em trobava pocs mesos abans de començar la guerra. És estrany que, per passar l'estona, per fugir una mica de tot aquest ambient enrarit, fes una revista, Brisas, una publicació que vaig voler lliure, alegre, divertida? Amb Brisas m'entretenia, era un bàlsam per defugir les impertinències dels uns i els altres.
Com patiren tots aquells que no em podien veure quan, el juliol del 36, el meu germà Miquel va ser nomenat Cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears! El sacerdot Antoni Pons, un gran amic d'Emili Darder, va empal·lidir la primera vegada que em va veure amb l'uniforme de Falange passejant pel Born.
Amb un segon vaig copsar que havia entès la fondària de la seva derrota. Era indubtable que nosaltres érem els guanyadors. Vaig riure quan va passar pel meu costat, cap baix, sense gosar dir paraula. Per fer més gran la nostra victòria el vaig saludar efusivament i encara vaig tenir humor per dir-li, sorneguer:
—No passi ànsia. Tot s'arreglarà. Si els signants de la Resposta als Catalans fan una carta pública explicant els seus errors i oferint-se per fer feina amb les forces salvadores d'Espanya, no hi haurà més problemes. Però la carta de reconeixement d'errors s'ha de fer aviat.
El pobre sacerdot no sabia què dir. No gosava obrir boca.
—Ho digui a Miquel Ferrà. Per Comandància Militar tenen ganes de fer un escarment. No sé fins quan els podré tenir entretinguts amb el debat que surt pels diaris. Convé no perdre temps.
Acotà el cap, com si estigués empegueït.
Qui sap! Potser es pensà que el podríem detenir allà mateix.
Es perdé per un carreró proper a la plaça de Reina sense haver obert la boca. Tan sols vaig ser a temps de veure com feia un dèbil moviment afirmatiu amb el cap.
Pareixia una rata fugint del moix. I, en aquest cas, el moix era jo.
En Miquel, el germà, sempre feia una gran riallada quan xerrava de la por dels signants de la carta, les corregudes per desdir-se, per provar de quedar bé amb les noves autoritats.
—Corren com si fossin rates escaldades. Has vist la carta que els ha fet signar Miquel Ferrà? Demanen perdó. S'avenen a fer el que els hem demanat. Però no calia que fossin tan servils. Has vist com han traït els amics, els que no pogueren córrer per signar la petició de perdó? Vols dir que tenien necessitat de dir, acusant els altres: Cada cual responderá de la intención con que lo suscribiera. Nosotros respondemos de la nuestra, que no pudo ser más limpia. De la sangrienta traición a su letra y a su espíritu, cúlpese no más a los que la perpretaron.
Sense poder contenir-me vaig guaitar per la finestra de la cambra. Volia veure amb els meus propis ulls el rostre dels que anaven a matar. De seguida vaig conèixer Aurora, la «roja del Molinar», com era coneguda.
Hi havia més roges al seu costat. Enmig de la tenebror del malson vaig poder distingir Maria Pascual, Antònia Pascual i Catalina Flaquer, amigues d'Aurora Picornell. Quatre dones comunistes. Les roges del Molinar! Crec que les mataren pel gener del 37. Com era possible que tornassin des de la mort? Per què compareixien, evanescents, amb les mans fermades a l'esquena, envoltades dels companys del meu partit que les portaven a matar? Per quins motius tornen, amb el puny tancat, cantant La Internacional i poblen els meus somnis d'ençà de fa tants d'anys?
Però el que més m'atemorí va ser constatar com, al costat de les quatre comunistes hi anava na Coloma, l'amiga de la infància, l'eixerida al·lota que, als deu anys, m'havia fet somniar per primera vegada. El cor em va fer un sobtat sotrac. Na Coloma, emmanillada, portada a matar! Va ser el darrer que vaig poder veure d'ella.
Enmig dels fusells dels falangistes tenia encara la mirada tímida. Vaig veure que feia un gest instintiu: provava de llevar-se la suor del front alçant les dues mans fermades. Després, la fosca, el misteri profund de la nit. Na Coloma i les roges del Molinar desapareixien tan inexplicablement com havien comparegut.
Arreu, un silenci glacial romput de tant en tant per les campanades del rellotge de l'església que, talment hagués enfollit, no deixava de tocar les hores. Es perdia en la distància el camió que les portava a matar. Però el malson no finia encara. Era el moment en què compareixia, totalment esvalotat, Antonio Espina, l'exgovernador. Plorava, arrencant-se bocins de cabells del cap per haver confiat en el general Goded. En aquelles nits d'insomni, talment una aparició sorgida de la fondària d'una tomba, el veia amb la navalla d'afaitar amb què provà de matar-se tallant-se les venes del coll. Corria apressat pels passadissos del casal, entrant, esperitat, a la cambra on dormia Maria Antònia.
Mai no sabia si aquella escena corresponia a un somni o la més pura realitat. M'espantaven els rierols de sang que anava deixant per les cambres, tacant l'emblanquinat de les parets, les cortines, els mobles antics, els coixins de vellut. A voltes, Espina es dirigia cap allà on jo restava petrificat, sense poder fer una passa, atemorit només de pensar que l'esposa podia ser testimoni de tanta follia desfermada, el terratrèmol que omplia el nostre món fins aleshores tranquil. L'exgovernador m'amenaçava amb la navalla d'afaitar mentre que, del tall que s'havia fet al coll, continuava rajant sang com un brollador que mai no s'aturà.
Els falangistes m'enviaren a fer guàrdies al Mercat Central. El meu deure consistia a tenir cura de coves de cebes i sacs de patates, però era la meva forma de contribuir a l'èxit dels militars sublevats. Bernanos patia d'insomni. Hi havia dies que no podia dormir i, més d'una vegada, a mitjanit, amb el paper que Zayas li havia signat per si l'aturaven les patrulles de control, compareixia pel Mercat i petàvem la conversa. Sovint parlàvem de la necessitat que tenia Europa d'un nou ordre, d'uns règims prou autoritaris per fer front a la infiltració bolxevic. L'ateisme marxista, el culte al poder de les masses, que ja havia denunciat de forma magistral José Ortega y Gasset a les obres España invertebrada. La deshumanización del arte i La rebelión de las masas eren arreu, enverinant la dolcesa del viure d'abans dels terratrèmols revolucionaris. Sempre havia admirat la clarividència d'Ortega y Gasset, i també la d'Eugeni d'Ors. Ara que ho pens, passats tants d'anys des del temps que rememor, veig que les idees d'Ortega m'influïren molt. A Barcelona l'havia llegit amb força interès; a Madrid vaig acabar de fer-me'n un ferm seguidor.
Una guerra per sentir aquest «Bon dia tengui»? Sabia que no tornaria cap dels desapareguts. Eren ben morts, enterrats a la fossa comuna. I això si el fosser els havia anat a cercar! Altres eren cremats amb benzina, com a Son Coletes.
Quan Alfonso Zayas i Francesc Barrado compareixien pel cafè Formentor comentaven que, de forma inexplicable, un dels homes que portaven a matar havia pegat un bot i, inesperadament, aprofitant els moments inicials de confusió, fugia, perdut enmig de la boscúria. Escapar quan sents l'ordre de «Foc!». Com ho aconseguien? No ho podia entendre. Per fer-ne una història. «L'home que aconseguí salvar-se en el darrer moment». Però no sempre se salvaven. D'una illa mai ningú no en surt. La majoria de vegades els trobaven morts de fam, tremolant pes voltants. Els remataven en el mateix indret on eren trobats o els tornaven a internar a Can Mir. Salvats, molts pocs. Algú s'havia pogut escapar dels perseguidors. No gaires. Personatges mítics en les converses dels voluntaris que participaven en les razzies contra marxistes i maçons.
Francesc Barrado ho explicava a Alfonso Zayas, sense poder avenir-se del que s'havia esdevengut.
—No sé com va poder fugir. No m'ho puc explicar. Els meus homes tenen l'ordre de lligar amb cura les mans dels detinguts, amb cordes o filferro, procurant que no puguin alliberar-se mossegant les lligadures amb les dents. I, a l'hora de portar-los al cementiri, sempre hem procurat situar els fars del vehicle en la direcció adient. La bona visibilitat es essencial per no fallar els trets.
Barrado s'aturava un moment, mentre s'acabava de menjar l'ensaïmada que el cambrer del Formentor li havia posat al costat de la xocolata.