Un dia, mentre dinàvem, el meu pare provocà la consternació general llegint en veu alta un informe dels meus mestres. Es referien a la meva exemplar docilitat i bona conducta; esmentaven amb aprovació que passava les meves hores d'esbarjo apanat: dels jocs sorollosos, perdut en la contemplació d'un cromo (sé quin era)[1], trobat en un embolcall de xocolata. Però acabaven dient que "em dominava una mena de peresa mental tan profundament arrelada, que era gairebé impossible que fes cap progrés en els meus estudis". Recordo que la meva mare va plorar aquella tarda. El cert és que, després de gairebé un altre any sencer de col·legi, no havia après ni una cinquena part del que tots els meus condeixebles ja havien devorat en aquest temps. Em vaig veure obligat a restar indefinidament a la mateixa classe mentre els altres corrien endavant amb el desig golafre de la competència, per tal d'aconseguir nous graons en l'escala de la jerarquia, tan relliscosa i greixosa. El meu isolament arribà a ésser de tal manera una idea fixa sistemàtica, que fingia no saber encara les coses que, a despit de mi mateix, finalment i a poc a poc s'anaven incorporant a la meva ment. Per exemple, encara escrivia amb negligència, amb milers d'esborralls i caràcters d'una irregularitat desconcertant. Ho feia expressament, car en realitat sabia com fer-ho bé.
[1] Una pintura religiosa que representava el martiri dels Macabeus.