Última oda a Barcelona (fragment)
Vinyoli és a prop i el barri de Can Tunis
és un solar sotmès a la neteja
de les coses boniques i endreçades,
com qui ensenya el piset a les noves tietes
de mobles italians i àtics luxosos.
Mil excavadores arrasen la memòria.
Endavant: Breznev i Mickey Mouse
ho planifiquen tot,
com un pastitx plastificat,
panificat, pasterejat.
Quin desgavell!
I prou que s'exclama el tenor Viñas,
tot cridant l'autoritat, però aquí no hi ha ningú més
que nosaltres dos. I baixem per sortir
de la llengua de pedra que ens ha acollit.
A fora el món és inhòspit,
viu mortalment, viu entre les obres,
i passem sota el pont de la Ronda Litoral
amb la remor dels tràilers sufocants.
Aquí hi hagué els banys Zoraya,
el passeig de la Mare de Déu dels Ionquis
—de tots els ionquis, de milers de ionquis—
i el pas de l'autobús 38 cap al no-res.
D'això només en resten les cendres
i quatre portes tapiades. Em sents?
Em cal deixar constància, llavors, del que visc.
Per això parlo, per això afirmo.
I et gravaré amb el mòbil
i penjaré el teu pas vacil·lant al YouTube,
on seràs presa fàcil dels voltors.
I cridaré. I exhalaré.
Perquè em desdoblo en un milió de bits.
Sóc jo? Ets tu? Sóc tu i jo alhora?
Deixa'm invertir el tron de la glossolàlia:
uxali cototerva simpestra,
gloc-gloc-gloc i mil síl·labes més.
Ei nois, repetiu-ho amb mi:
da-da-da, la-la-la, yeah!
Ei, què passa, tot esta fred i trist. On ets?
Ho saps prou bé: ara et demano el repòs,
la pau silent dels noms.
Desverberant el sostre viu de cada alè,
deixa'm morir als confins del llenguatge.
Però abans mira aquells dos bojos
que vaguen entremig dels enderrocs.
Déu vos guard, som els torrats de la fosca
i avancem pel passeig de Can Tunis
fins al Morrot i el far de les gavines.
I no ens veu ningú, ni la Guàrdia Civil portuària.
Anem de pas, assenyalant tota possibilitat d'existència,
i no queda més llum que la que crema.
Caminem pels verals d'una apocalipsi
que bescanviem per un bocí de vida.