Tarraco
Plau-te, com dea de bellesa antiga,
l'august descans emmirallant-te en l'ona.
Tens estirp i posat de gran matrona
amb el color i la força de l'espiga.
Tota ets record. Ve el poltre que calciga
vides i marbres : l'arquitrau s'afona.
Reculls tos plecs, i salves la corona
alçant-te sobre el dol i la fatiga.
Descans guanyat. Fins l'aire s'asserena
al teu voltant, i besa, el mar, l'arena
sense un neguit. És ton orgull, ciutat!
Sentint, però, formiguejar la saba,
ton braç, segur de ton destí, es desclava
per abastar nous brots d'eternitat.