També tinc força records del Pont Nou. Té gairebé la meva edat. Jo l'he vist néixer a sota mateix de casa. Vivíem, com he anotat de vegades, al segon pis de la casa que és avui la fonda del Ter. Al davant mateix, doncs, del lloc on arranca el pont. Jo devia tenir uns quatre o cinc anys quan es començà, i vaig anar veient els grans sots que es feien per a cada pilastra. L'arc gros es deixà per a la fi. La bastida era immensa, i penso que fins i tot un aiguat se n'emportà una part almenys. Venien treballadors dels que a Catalunya, d'una manera genèrica, en diem castellans, i que aleshores provenien —vaig comprovar-ho després— de Múrcia i d'Andalusia, principalment. L'empresari era molt amic de casa, el senyor Peris, d'origen no llunyà de València. Encara, ja de gran, quan va trobar-me, després de molts anys, a Barcelona, em tractà —viu goig el seu— amb l'afecte i l'aire festiu que em tractava llavors d'infant. A mi, aquest tracte m'afalagà perquè em duia a la llunyania poètica de la infantesa.
Sí que tinc ben viva la cerimònia de la inauguració del pont. Era la primera que veia. I des d'una miranda tan còmoda com la dels balcons de casa, aquell dia plens de gent. Va venir força gent de fora, i el governador i tot de Girona, el qual tallà la cinta. Per a mi era una novetat extraordinària.
No cal dir que les meves anades i tornades per aquest pont són incomptables. De tant en tant, quan torno a Sant Joan, em paro damunt de l'arc gros: a l'un cantó, es pot fruir de la vista del Pont Vell, tan bonic, i a l'altre, d'una amplada de riu acabada amb la resclosa, en la superfície ampla i líquida de la qual de vegades es bolca la bellesa d'una posta de sol entre pollancres i muntanyes.