També conserve com un tresor una fotografia antiga. És del casament dels meus avs. Després de la cerimònia, quinze o vint persones s'estrenyen omplint els escalons de la porta principal de Sant Valer, mirant a càmera, i els novençans estan envoltats d'amics i parents, al mig de la imatge. Tot un món desaparegut, perdut entre la bromera dels dies. Al costat del nóvio està el seu padrí i germà Lluïso. És un jove de pentinat a la moda, que encara no sap les dures decisions que haurà d'assumir en la vida. Serà fins al seu final, molts anys després, un gegant de gran corpulència, molt divertit, de tracte amable i cordíalissim però de determinació ferma. Fa poc, una de les seues filles i tia meua em contava el que li deia un conegut temps després de la seua mort: "Com m'enrecorde de ton pare! Que simpàtic que era, i sempre parlant en valencià allà on anara!". Des que tinc memoria, i dins de la teranyina sentimental on visc, el tio Lluïso ha representat per a mi una idea de Russafa, on va viure fins al seu últim dia. Eixa barreja de voluntat i circumstàncies, eixa fidelitat orgullosa als carrers on va nàixer, eixa necessitat d'alegria constant per a encarar la vida. Això és Russafa.