El camí nou del Grau serà, en estiu, la via més transitada de la ciutat, atapeït de cotxes de cavalls, de tartanes, de grups de persones anant i venint de la Vilanova o del Poble Nou de la Mar a València. O de tramvies de tracció animal i molt poc més tard de vapor, el qual amb el seu aspecte i velocitat, d'una certa agressivitat per a l'època, va ser batejat popularment com a Ravatxol, el malnom del cèlebre anarquista francés guillotinat en 1892.

Són els dies i les hores retratades per Eduard Escalante en sainets com Barraca en lo Cabanyal, immortalitzant aquell furor per l'èxode vacacional i els excessos de parents i amics clavant-se com fóra –fashion victims, al remat- en la barraca aconseguida amb dificultats pel sofrit i fart llogater. O les nits d'estiu de l'animat carrer de la Reina, a la fresca o als teatres i cafés, i el llegendari Blasco Ibáñez passejant per allí amunt i avall, abans o després d'haver-se construït la casa a la Malva-rosa, amb el seu pijama de ratlles, expulsant pomposament el fum d'un havà, raonant amb els correligionaris i saludant ací i allà, incendiant les tertúlies del casino republicà del Cabanyal, en mig d'aquella barreja irrepetible de burgesos, menestrals i pescadors, d'aquell magma indestriable i tan artificiós com els somnis d'estiu.

Aquell Cap de França, juntament amb el Cabanyal i el Canyamelar, formaren entre 1837 i 1897 un municipi independent anomenat Poble Nou de la Mar, de curta durada però que reflectia la voluntat emancipadora d'eixos poblaments, tant respecte de la capital com del Grau, la seua costella fundacional.

El Canyamelar i el Cabanyal, per un pur efecte físic de sedimentació provocat per la construcció dels nous molls del port a finals del XVIII, van anar guanyant terreny a la mar d'una manera constant, creant nous carrers i engrossint les platges. De fet, l'església del Rosari, al Canyamelar, hui a una distància més que raonable de la mar, tenia en la façana diverses anelles per a amarrar les embarcacions, prova de la perduda proximitat a l'aigua. I pels voltants d'eixos nous terrenys anaren creant-se carrers rectilinis, traçats a cordell, tant al Canyamelar com al Cabanyal, carrers que es van omplir de barraques, alineades la majoria en eixos nous carrers que donen la cara a la mar.

I el Cabanyal va continuar creixent a l'ombra de l'església dels Àngels, perquè no havia de ser menys que el veí Canyamelar, i el seu campanar entre barroc i neoclàssic encara s'alça mostrant la seua potent altura, acompanyat d'una altra torre que sembla bessona mutilada, i que en realitat és un far que tingué curta durada (poc més de cinquanta anys, entre els segles XIX i XX).

Eixe creixement el farà tant cap a la mar, consolidant i especialitzant la pesca, com cap a l'interior, conreant les hortes que s'estenien a l'esquena, travessades de séquies de cabals potents. I aquelles barraques, després de nombrosos i periòdics incendis (particularment a partir del de 1875) van anar desapareixent per a donar pas a cases d'obra, en una alineació densa i que concentrà en eixes vivendes de dos altures una decoració de taulells de colors vistosos, de dibuixos geomètrics, configurant l'ànima contemporània del barri en una explosió espontània de modernisme popular, quasi casolà, que va acabar per donar una nova personalitat al barri.

Aquelles cases, igual que les barraques que les precediren, estaven habitades majoritàriament per pescadors que es dedicaven principalment a la pesca del bou en les platges, una modalitat d'arrossegament en la qual eixos animals tenien una part important de la faena. Són les escenes pintades per Sorolla, les descripcions de Blasco en la novel·la Flor de mayo, un paisatge aparentment idíl·lic, que en realitat no ho era perquè amagava grans dosis de misèria i dificultats, i que aquells retrataren quasi de manera pòstuma: pràctiques i tècniques que ja en aquell moment es trobaven ben pròximes a ser engolides per la modernitat.

Reconstruïda a mitjans del segle XX per l'arquitecte Javier Goerlich, l'aspecte actual de Sant Agustí, principalment l'exterior, transmet la sensació d'una relativa poca antiguitat, sensació propiciada per algunes peces neogòtiques que s'a1ternen amb altres amb denominació d'origen medieval, i que es fa molt evident precisament en el campanar, que d'antiguitat real en té ben poca. Situat al costat contrari de l'església on hi havia inicialment el primitiu i enderrocat campanar, l'actual es va alçar en la segona dècada del segle XX i va ser també alterat després per aquella reconstrucció de Goerlich, que convertí la part més alta en octogonal (era quadrada, com la base), i hi obrí finestres d'aires goticistes.

L'amplària de la via que s'estén als seus peus (carrers de Xàtiva i Guillem de Castro), li dona una visibilitat immensa i una presència emblemàtica, i s'ha convertit en la seua curta vida en un referent més que principal de la zona i dels seus habitants, conferint-li la seua més que respectable altura un caràcter de senyal, estendard o bandera del barri, decaigudes ja per massiu abandonament les velles funcions estrictament campanarenques. Qui sap, però potser la indubtable vis atractiva de la plaça de Sant Agustí (mercat d'abastos durant dècades, lloc tradicional i quasi invariable d'inici de manifestacions més o menys multitudinàries), és el resultat del potent influx del campanar, del caràcter totèmic assolit en la seua curta però intensa existència, sempre a tocar d'un trànsit constant i d'una activitat comercial frenètica.

Però en realitat sempre ha sigut així. Situats a les vores de la muralla cristiana, aquells convent i església estigueren sempre al costat del portal de Sant Vicent (enclavat a l'actual plaça de Sant Agustí), una de les portes més populoses i actives de la ciutat, via d'entrada i eixida dels camins del sud i del centre de la península. Inicialment composta d'un arc i més tard de tres per la seua rellevància constant, dalt hi havia instal·lades sengles estàtues dels sants Vicents: la del màrtir, mirant cap a dins de la ciutat, la seua fillola; i la de Vicent Ferrer, mirant cap a l'exterior, abastant tot el regne del qual ostentava i ostenta el patronatge. Eixes estàtues, quan la porta va ser enderrocada per concomitància amb el destí fatal dels murs de la ciutat, foren conservades però canviant-les a una ubicació que hui encara es manté: la primera, la del màrtir, al final del carrer de l'Ermita, junt a la seua parròquia, i la segona a l'actual plaça de Tetuan, molt prop del lloc on va nàixer Vicent Ferrer.

La història adequadament boirosa comença en el segle IX abans de Crist, quan els assiris fundaren en mig del desert una Rasappa iniciàtica anomenada després pel geògraf i astrònom Ptolomeu com a Rhesapha. Eixa ciutat, conquerida pels àrabs, va ser llavors coneguda com a Rusafa al-Xam o Rusafat Hixam, pel califa Hixam que la va triar com a residència degudament allunyada de Damasc i les seues intrigues de palau. Després de la guerra o matança entre els abbàssides -els quals, per no ser menys, fundaren una altra Russafa a Bagdad que encara perviu com a districte- i els omeies, l'únic supervivent d'esta darrera família va ser Abd al-Rahman, nét de Hixam, aquell russafí avant la lettre. En fugir a Còrdova i consolidar el seu poder a Al Àndalus, va construir també als afores de la ciutat una nova almúnia amb el record i el nom de la residencia del seu avi, Russafa, nom que amb lleugeres variacions també encara perviu com a barri de Còrdova: La Arruzafa. I així, després de les pertinents guerres, traïcions i depuracions dinàstiques, Abd Al-lah al-Balansí, el fill menut d'Abd al-Rahman, va acabar establint-se a Balansiyya, governant durant anys el territori en un estrany règim entre el regnat i el confinament, i on moriria no sense repetir abans el gest de son pare i de l'avi de son pare, ja tota una tradició familiar: construir una almúnia als afores de la ciutat i donar-li el conegut nom de Russafa. D'antiguitat i exotisme no se'n pot demanar més.

Per a acabar-ho d'adobar de material sensible, el mateix rei Jaume I -encara el tòtem indiscutit i unànime entre valencians de tota classe i condició- va triar les cases i els horts de Russafa com a lloc on esperar i des d'on negociar la capitulació de València, que finalment es faria el 28 de setembre de 1238. La sempre tremolosa tradició diu que dita capitulació es va produir formalment al lloc on, des de mitjans del segle XVII, s'alça el convent dels Àngels, a l'actual carrer del General Prim. En conseqüència, com que la solemne entrada a la ciutat, produïda el 9 d'octubre, es va fer des d'aquella Russafa on el rei l'havia guanyada i on havia establit les seues tropes i la seua impedimenta durant mesos (amb les naturals adherències del genius loci), d'alguna manera podem dir que València -atenció- és conquesta russafera.

També conserve com un tresor una fotografia antiga. És del casament dels meus avs. Després de la cerimònia, quinze o vint persones s'estrenyen omplint els escalons de la porta principal de Sant Valer, mirant a càmera, i els novençans estan envoltats d'amics i parents, al mig de la imatge. Tot un món desaparegut, perdut entre la bromera dels dies. Al costat del nóvio està el seu padrí i germà Lluïso. És un jove de pentinat a la moda, que encara no sap les dures decisions que haurà d'assumir en la vida. Serà fins al seu final, molts anys després, un gegant de gran corpulència, molt divertit, de tracte amable i cordíalissim però de determinació ferma. Fa poc, una de les seues filles i tia meua em contava el que li deia un conegut temps després de la seua mort: "Com m'enrecorde de ton pare! Que simpàtic que era, i sempre parlant en valencià allà on anara!". Des que tinc memoria, i dins de la teranyina sentimental on visc, el tio Lluïso ha representat per a mi una idea de Russafa, on va viure fins al seu últim dia. Eixa barreja de voluntat i circumstàncies, eixa fidelitat orgullosa als carrers on va nàixer, eixa necessitat d'alegria constant per a encarar la vida. Això és Russafa.

Eixos carrers que naixen i s'estenen des de l'actual passeig de Russafa són en realitat el record de la ciutat que va poder ser. És el somni cosmopolita de la modernitat, burgés en l'arquitectura i popular en la desinhibida ocupació del carrer, tallat de soca-rel per la Guerra Civil i la misèria física i moral que hauria de vindre després. Perquè més enllà d'edificacions enderrocades com l'hospital d'En Bou o els convents de Montserrat o de Santa Clara, des de finals del segle XIX eixe espai va ser l'epicentre de nous bars i restaurants, cafeteries, ritmes nous i músiques noves, sales d'espectacles, teatres (especialment en valencià), cinemes, comerços, sales de ball o les novetats que arribaven des de qualsevol racó del món amb la pàtina sempre llustrosa de la contemporaneïtat més estricta. És la vivacitat perduda però cantada per Estellés, l'alegria encara invicta d'un modest intent d'incardinar-se: "Irromperen de sobte / les trompetes del jazz, el carrer de Russafa / tan divers dels neons en els establiments, / alegre de teatres, de cafés i de vida".

A eixe reclam de la modernitat i de l'oci, apegat a la ja aleshores plaça principal de la ciutat, acudien habitants de tota la ciutat i de les comarques, però especialment els russafers, que consideraven i encara consideren aquells carrers d'alguna manera com a propis. Perquè amb la probable excepció del Cabanyal, cap dels pobles annexionats per la ciutat ha mantingut l'orgull i la consciencia diferenciada com Russafa. Deu ser cosa del campanar de Sant Valer, que expandix la seua silueta octogonal i barroca, esvelta i gràcil, com un benèfic influx d'autosatisfacció constant, com un referent diferenciador i particularment recognoscible.

Retaule apoteòsic i obert que impregna el carrer amb els seus colors d'arena, la façana que dóna a la plaça del Mercat fa de Sant Joan una icona urbana discreta però fortament apegada a l'inconscient col·lectiu, amb la inversemblant terrassa, les dobles portes en honor -ací n'hi ha per a tots- de sant Joan Baptista (segons que es mira, a l'esquerra) i de l'Evangelista (l'altra, clar), o les covetes que envolten la terrassa com una relíquia de temps perduts. Dins, el nivell apoteòsic es manté amb gran dignitat al llarg dels sostres, exemple platònic de l'horror vacui (una cordial plaga entre valencians). Perquè la immensitat de les pintures de Palomino (poca broma: més de 1200 metres quadrats de descomunal i meritòria faena) arredonixen l'esplendor que ja anticipava la façana.

En eixa mateixa línia necrològica, el centre de la plaça va allotjar durant segles la forca, suprem i definitiu instrument de liquidació de la justícia comuna, espectacle freqüent que entre altres testimonis fou retratat en les cartes de l'escriptor Prosper Mérimée: tot un plaer per a la seua ànsia incansable de truculències meridionals. De tant en tant, i durant l'edat mitjana -indolència administrativa, negligència funcionarial- sembla que els cossos dels ajusticiats es deixaven orejar en aquell tètric balanceig durant hores o dies, desagradable panorama poc compatible amb els tractes comercials i mengívols que es feien al voltant, fet que va propiciar els versos satírics de l'immens lletraferit i veí del barri Jaume Roig: "Ni menjaria / carn del Mercat/ si hom penjat/ algú hi havia...".

Desmantellada definitivament la forca, i qui sap si per a mantindré certa necessitat d'expiació col·lectiva, ben poc després la plaça del Mercat va ser l'escenari triat per a plantar una de les primeres falles que expressament com a tals hi hagué en la ciutat, record humil i efímer de la condició principal d'aquell espai al qual el creixement i el temps anaven bandejant lleugerament davant la potència dels nous indrets capitalins que venien creant-se.»

Diuen que el carrer de la Nau s'anomena aixi per un antic hostal que amb eixe nom allí hi havia. També diuen que al numero 10 estava la casa i la fabulosa biblioteca d'aquell fervorós amant dels llibres, Vicent Salvà, i per tant la llar dels molts valuosos milers de volums que acabarien subhastats a París, a finals del segle XIX, disgregats en una diàspora pòstuma i definitiva. Del record d'aquella biblioteca perduda queda només el nom de Salvà, donat al carrer paral·lel, i la presència resistent d'alguna llibreria de vell en el carrer de la Nau, temple de pols i paper on passar les hores oblidant la vida.

Per a mi, negant la realitat tremolosa d'aquell hostal que diuen que va ser l'origen del seu nom, i pujant el carrer des del Parterre, la Nau és en realitat el cos robust i inamovible, tancat i solidíssim del Col·legi del Patriarca. L'altura i la severitat del seu aspecte de fortalesa sempre em fan pensar en una nau eternament encallada, de dimensions desproporcionades respecte als carrers que l'envolten.

En realitat l'edifici, construït entre el final del XVI i inicis del XVII, és un reflex o transsumpte perfecte de la personitat del promotor, el sevillà Juan de Ribera, el qual va ser moltes coses: arquebisbe, patriarca, capità general i virrei de Valencia, fervorós i exaltat propagador de la doctrina de Trento, fustigador constant dels moriscos, teòleg, amant de l'art i promotor incansable de la castellanització de la societat valenciana. I sant, com a pòstum i discutible colofó. De fet, el col·legi que va fundar i del qual parlem (Col·legi del Corpus Christi n'és la denominació oficial), ho era per a la formació de sacerdots, que en la seua ment de milícia serien soldats de la rígida Contrarreforma, i d'on eixirien autentiques legions de combatents.

Però el temps, que tot ho arrasa, va deixant en episòdics i innocents aquells furors religiosos i resten, com sempre, les pedres venerables. Queda el meravellós claustre renaixentista, obert al cel, lleuger i bellíssim, amb les columnes portades des de Génova i l'estàtua del Patriarca -inofensiu en la pedra- que va fer Marià Benlliure, i l'aire italià i etern de les loggie, i queda el record de la biblioteca del fundador -una constant endèmica del carrer-, els acolorits sòcols de taulells del vestíbul, les nombroses i valuoses peces artístiques que conté o les grans i enreixades finestres, prova fèrria de la pau d'esperit i bonhomia del personatge. I queda, entrant a l'esquerra, i penjant un poc ignominiosament de la paret, el cèlebre dragó del Patriarca, en realitat un caiman que va ser un regal del virrei del Perú -de virrei a virrei, el clàssic obsequi entre regidors colonials-, al qual el fundador li va posar el nom de Lepanto -una prova més de les obsessions d'este home-, i que en morir va ser dissecat i penjat allí per a atemorir i instruir en el silenci generacions de xiquets valencians ("Si parleu, a la panxa vindreu", va ser la suposada consigna del pobre, mudíssim i amoixamat caiman), nodrint també i durant segles la fantasia popular en llegendàries històries de bèsties i cavallers que fins i tot inspirarien un conegut conte de Blasco Ibáñez, i més recentment la inclusió del dragó entre el bestiari urbà que apareix a les pàgines d'Els animals de la ciutat, la breu i delitosa novel·la infantil de Vicente Muñoz Puelles.

La Universitat (coneguda popularment com a Universitat vella), té entrada pel mateix carrer de la Nau, enfront del Patriarca, i actualment el paper que té és més institucional i de promoció d'activitats culturals que altra cosa per disseminació contemporània, per tots els racons de la ciutat, de les seues funcions docents. El final de l'activitat acadèmica estricta va comportar també una certa decadència d'uns carrers -Creu Nova, Bonaire, Llibreters, Salvà, Barcelona o el mateix de la Nau- que, sense la presència diària dels estudiants, va perdre bona part d'un ambient de segles, així com determinats negocis que el sustentaven com ara pensions o col·legis majors, llibreries, tavernes, cases de menjar o bars (com el molt cèlebre Los pajaritos), o alguna que altra casa de putes que resolia determinades urgències universitàries: al capdavall, tot allò que ve anomenant-se comerç de proximitat. Afortunadament, l'edifici manté el magnífic claustre neoclàssic, escenari de seculars passejos entre classes i d'algarades estudiantils en temps de revoltes, sempre tutelades per l'efigie en bronze de Joan Lluís Vives, humanista, jueu i universal fill del barri.

Perquè des dels temps dels visigots, bona part d'eixa zona va allotjar la jueria o call, l'espai on habitaven els jueus. Igual que la moreria dins del barri del Carme, el call del cap i casal constituïa una ciutat dins de la ciutat, més o menys tancada per un mur, i que tingué èpoques de potent creixement fins al punt de desbordar els límits establits des de la conquesta cristiana, fins a donar lloc a l'anomenada Jueria nova, situada precisament en els espais on més tard s'alçarien el Col·legi del Patriarca o la Universitat.

I des d'eixe jardí naix l'emblemàtic carrer de la Pau, pensat com a modern substitut del de la Mar i sobrevolat per l'ombra de Haussmann i els seus bulevards. Per a urbanitzar-lo s'hi feren centenars d'enderrocs connectats amb els dels convents de Sant Cristòfol i Santa Tecla i els solars resultants. Construït per trams al llarg del segle XIX, el resultat és magnífic i en consonància amb l'arquitectura que l'acompanya i la visió perfecta i final, quasi epifànica, del campanar de Santa Caterina.

Però en els meus ensomnis de passejant, el carrer de la Pau és sobretot el record de la València republicana, d'una modernitat temptada i després abolida. Els hotels de l'entorn, com el Metropol, el Londres o el Reina Victoria, l'infern o l'esperança de la guerra, els cafés El Siglo o l'Ideal Room replets de brigadistes, els espies portant tots els accents del món, els escriptors vinguts a aquell Congrés: Dos Passos, Machado, Hemingway, Auden, Carpentier, Max Aub i tants altres, impregnant-se de la vida corrent de la meua ciutat, passejant amunt i avall en les nits, entre tabac i paraules, aquell carrer de la Pau que tant agradava a Luis Cernuda, creuant-se en les places amb la meua gent, ignorants els uns dels altres, ignorants del destí amarg que els aguardava, perduts en el moviment constant, vibrant i inquiet d'aquell vesper, d'aquella València capital de la República tan generosa i valenta, i també tan atemorida.

El campanar de Santa Caterina és, com poden deduir fins els més obtusos, definitivament i gloriosament barroc. Substituïx l'antecessor, que estava situat més prop de la plaça de les Herbes (hui de Lope de Vega), i diu la més terrible tradició que als seus peus algunes dones, voluntàriament, es tancaven en unes cel·les que allí hi havia per a viure de manera vitalícia de les almoines del personal, lamentabilíssim costum que va ser raonablement prohibit en l'any 1566. La torre actual es va iniciar poc més d'un segle després, en 1688, i la primera pedra va ser col·locada pel rector d'il·lustre cognom Joan Baptista Sabater.

Durant el segle XX, un projecte aberrant pretenia prolongar el carrer de la Pau fins a les torres de Quart, i per a aconseguir-ho es va planificar l'enderroc de la església de Santa Caterina (hi ha plànols d'aquell deliri), tot perdonant la vida al campanar, que restaria com a tòtem o semàfor de luxe, aïllat i exempt en mig d'un trànsit enfollit al seu voltant, però afortunadament aquell projecte i aquells plànols serien finalment descartats. A voltes, probablement més voltes de les que nosaltres mateixos pensem, també sabem pensar-nos les coses dos vegades.

El campanar de Santa Caterina -torre hexagonal de quatre pisos més el cos de les campanes i el templet- ha esdevingut icona irrenunciable de la ciutat, i manté amb el Micalet de la seu una certa disputa, tant per la proximitat com pel valor emblemàtic de la silueta. La torre de Santa Caterina, gràcil i de bellesa incontestable, és d'alguna manera València i així és reconeguda. I la perspectiva llunyana i lineal, geomètricament perfecta, que es pot contemplar des de tot el carrer de la Pau i la seua encertada planificació, ha contribuït molt i molt justament a l'èxit absolut del campanar i a reafirmar la seua benvolguda presència, realçant encara més el carrer de la Pau, que sense el campanar quedaria més que orfe.

A voltes, probablement més voltes de les que nosaltres mateixos pensem, també sabem fer les coses molt bé.

"Dilluns, a 25 de setembre de 1623, a la vesprada pucharen al campanar de Sent Martí la primera cornisa, aprés del bordó. Y aprés ne pucharen altres. Y divendres, a 13 de octubre, la accabaren de assentar". Qui açò escrivia descrivint els progressos en la construcció del campanar era Pere Joan Porcar, beneficiat de la parroquia de Sant Martí. Els beneficiats -una autèntica legió en la València barroca- formaven part del clergat secular i subaltern, i estaven retribuïts amb un lleuger estipendi a canvi d'ajudar en els oficis litúrgics. En el cas de Pere Joan Porcar, les seues funcions estaven complementades amb la voluntària i minuciosa anotació dels fets més rellevants de cada dia, tant de la concreta església com de la ciutat i del país, que va mantindre amb venerable constància durant dècades, concretament entre 1589 i 1628, constituint eixe dietari, anomenat Coses evengudes en la ciutat y Regne de València, un fresc monumental i viu del seu temps. Construït el nostre campanar entre 1621 i 1627, el dietari de Porcar reflectix entre milers de coses els avatars parsimoniosos de la seua alçària. I m'és grat d'imaginar la seua desconeguda figura observant, als peus del campanar, el tràfec de carros doblegats pels immensos carreus, les bastides, els obrers, les corrioles i les cordes, les blasfèmies reprimides davant la seua presència silenciosa, anticipant en la seua visió de qualsevol lleugera fita les línies que a la nit escriurà per a deixar-nos, travessant els segles, el seu testimoni.

Però no només sobre l'església o el campanar. Per a desesperació dels nostres moralistes contemporanis habituats a la predicació i condemna de la Sodoma que ara habitem, Porcar descriu, amb la seua prosa notarial i una inquietant i asèptica normalitat, la violentissima València del seu temps: "Dir dia, de nit, o dimarts a la matinada, trobaren un home sense cap, ab camisa i zaragüells, prop la Encarnació". I punt. O es deixa portar per un conat de lirisme mai consumat ni resolt, però que ens acosta més a ell i a la seua -com la de tots- fràgil figura: "Y féu una vesprada molt melancòlica y de gran núvol".

Però l'església de la qual Porcar anirà irremeiablement sempre de la mà és molt més antiga que la realitat concreta dels fets quotidians que ell ens va deixar. Tant com la mesquita que al mateix solar s'alçava, o la fàbrica gòtica que la va substituir poc després de conquerida la ciutat pels cristians, ja amb eixe nom de Sant Martí, o la potent ampliació, repleta de traces renaixentistes, de mitjan segle XVI. O el mateix carrer al qual recau, el de sant Vicent, teòric cami per on diuen que va ser arrossegat el sant durant el seu martiri, allà pels segles més obscurs (ja anomenat carrera de sant Vicent per Jaume I en la Crònica), o el limit de la ciutat romana que el mateix traçat marcava, braç del riu dessecat i on els àrabs bastiren part de la seua muralla.

L'empremta gòtica del temple encara és visible en alguna finestra, en les gàrgoles, en els contraforts i en la mateixa estructura de la nau, i en pocs llocs de la ciutat es pot contemplar una conjunció tan harmoniosa com en la façana lateral que cau a l'anomenat carrer de l'Abadia de Sant Martí: els barbuts atlants que sostenen impertèrrits els contraforts medievals en res desmereixen la porta que, flanquejada por dos magnífics cossos sobreeixits que en realitat són l'exterior de dos capelles, coronats de teules blaves, donen a este concret lloc un encant especial, més recollit encara que aquell on s'obri l'altra portada lateral, situada als peus del campanar, tot i el menut jardí i la placeta amb font que li dona peu.

I des del rutilant segle XV serà el barri del Carme bressol de la difusió de la impremta, perquè ací va produir-se, provinent d'Itàlia i al taller de Lambert Palmart situat al costat del portal de Valldigna, el primer llibre literari imprés de la península, Les trobes en lahors de la Verge Maria, conjunt de versos laudatoris d'un certamen organitzat per mossén Bernat Fenollar, escrit i imprés en valenciana llengua.

Eixe llibre i mols altres que vindrien serien l'embrió d'una potent i prestigiosa indústria que, estimulada també per l'antiga tradició valenciana d'elaboració de paper (d'orígens àrabs i amb epicentre  a Xàtiva), s'escamparia constantment pel barri en dotzenes de tallers fins a finals del segle XX, i que tindria el trist epíleg en el tancament i la diàspora dels operaris de l'anomenada La Gutenberg, última gran impremta del barri que es desfaria, com una gran explosió final, en menuts tallers on els seus antics treballadors intentarien sobreviure instal·lant-se per tots els racons del barri (Blanqueria, plaça de Sant Jaume, Covarrubias, Doctor Chiarri, carrer de Baix, Mare Vella, Roteros, plaça de la Santa Creu...) i on acabaria per a la immensa majoria d'ells aquella aventura, aquella gloriosa tradició de més de cinc centúries, tancant el cercle. [...]

Els dos carrers, d'alguna manera bessons, ixen de la plaça de Sant Jaume, que és virtualment una de les portes del Carme, i concentren d'una forma molt especial certa idea o idealització del barri, d'una vida veïnal intensa, sorollosa i popular que fins fa ben poc van tindre.

Són els carrers on nasqueren o visqueren infàncies i joventuts Marià Benlliure, Carles Salvador o Josep Renau, del celebèrrim Forn de la Cadena, de la vida plena a la intempèrie feliç del carrer, dels portals d'anella, tres i repic, de les cases d'escaleta, immortalitzades per Eduard Escalante, en realitat accessos a les vivendes més humils del carrer de Baix: del Dimoni, pel seu aspecte tenebrós, de l'Infern, pel mateix motiu, del Purgatori, pels llargs trams...

I eixes dos vies centrals s'obrin constantment, a dreta i a esquerra, als nous carrers que amb ells, indissolublement, conformen el rovellet de l'ou del barri: Sant Tomàs, amb el seu batec d'artèria i la tranquil·la arribada a la plaça de l'Arbre, allà on va nàixer el meu avi i jo en dies perduts buscava sa casa; Hostal de Morella, record viu de les posades del XVII; davallada de Sant Miquel, Murtereta, Adoberies, Pintor Fillol, Palma, Ripalda, Raga, amb el seu palau veí, i aquells ficus immensos que diuen que va plantar el botànic Cavanilles i que són encara la principal magnificència arbòria del Carme; o els carrers del Pou i dels Jardins, travessant la plaça de Jesús Maroto, antic Hort dels Soguers, ara ple de palmeres que rememoren aquelles oblidades expansions vegetals.

El nostre campanar és de planta quadrada, nascut a mitjans del XVII i bastit tenint com a model el de Sant Joan del Mercat (amb qui té realment un paregut més que notable, no sempre apreciat per la ciutadania), i va ser rematat un segle després (una construcció digam-ne parsimoniosa) amb el cupulí de teules blanques i blaves que sosté el penell més bell de la ciutat, el conegut com a Angelot del Carme, un transsumpte d'àngel protector (angelot pel seu bon tamany, hiperbòlicament a la valenciana manera), i que ha marcat la línia del cel de la ciutat de les últimes centúries amb la seua mitològica silueta.

El campanar, tot i la tranquil·la bellesa que desprén, des de la mateixa plaça del Carme veu relegada la seua importancia per la impactant façana (més retaule que façana en realitat) d'una progressió ascendent cap al barroc, temps de luxuriosos excessos quan va ser finalitzada.

Als peus del campanar i la façana, la plaça del Carme –que inicialment era de dimensions prou més reduïdes que l'actual-, va constituir-se des de molt poc després de la fundació del convent com a centre de celebracions i punt de referència del barri, categoría que d'alguna manera conserva, encara que siga com a escenari d'inofensives estampes costumistes com els miracles de sant Vicent o l'anomenat cant de l'estoreta, representació que servix de pòrtic a les festes falleres, i que va ser traslladat a esta plaça per l'estretor de la ubicació originària, la veïna plaça de l'Arbre, espectacles que una estàtua del pintor Joan de Joanes allí plantada es perd any rere any perquè els seus ulls miren eternament al cel, al campanar i a l'església, com si la cosa no anara amb ell.

Però el dia a dia de la plaça del Carme és el d'un espai en calma, obert dins d'un conjunt bigarrat de carrers, i que ha vist passar i viure al seu voltant mostres variades de l'heterodòxia ciutadana: la moreria, el bordell o el naixement i la consolidació, allà pels finals dels anys seixanta del segle passat, d'una manera de viure o de divertir-se (perquè viure deuria ser sempre divertir-se) que trencava els motles establits per l'ortodòxia imperant.

El portal nou és un bell ectoplasma de pedra de morter i dos torres amb merlets, germà menut en edat i tamany del veí portal de Quart, nascut aquell a finals del XV i mort prematurament, i d'ací la seua ja eterna condició ectoplasmàtica. Va ser arrossegat per la decretada caiguda de les muralles amb les habituals excuses de modernitats i apertures, i la realitat sempre més prosaica d'haver de donar una destructiva ocupació als milers de treballadors abocats a la misèria -mitjans del segle XIX, proletariat urbà amb inquietants tendències- per la decadència i crisi definitiva de la indústria de la seda.

Se'n manté el vaporós ectoplasma perquè el seu espai encara ho fa, i el nom també, i una volta a l'any, durant uns dies molt pròxims a la primavera, la falla de Na Jordana planta la seua carnalitat al bell mig dels seus dominis, recreant de manera tan transitòria com repetida -pira expiatòria inclosa- la perduda monumentalitat del Portal Nou.

Enfront, però d'esquena al riu i des de dalt d'una columna, una imatge de la Mare de Déu del Carme mira i mirarà al barri del seu nom. Si pogueren vore, els seus ulls de metall vorien, travessant l'ectoplasma, el carrer de Salvador Giner i la lleu depressió del terreny que tant convida a caminar i a endinsar-se en el barri. O a desfilar ordenadament, com ho feren els francesos quan guanyaren la ciutat durant la guerra napoleònica, perquè per ací entraren passant per baix de l'arc del portal llavors encara viu, o per davant del convent de Sant Josep i la seua austera façana o el seu secret jardí, avançant pel carrer per davant de la casa on viuria més d'un segle després el pintor Salvador Tuset, o per davant de la finca on, pocs anys més tard d'aquella entrada marcial per eixa via, naixeria el músic Salvador Giner, i que porta el seu nom (antic de Llíria, antic del Portal Nou) i el seu record des de 1905.

En bona part territori exterior de la ciutat musulmana, fins a la construcció de la muralla cristiana en 1356 els horts i carrers de l'actual barri del Carme no adquiririen la condició urbana més estricta. Així i tot, durant segles aquells pocs carrers i moltíssims horts mantindrien un caràcter de raval d'alguna manera intern, acollit als murs de la ciutat però d'activitats o funcions tan necessàries com de pati interior: celebèrrim bordell, sempre conflictiva morería o blanqueria (lloc on es preparaven les pells per a ser adobades) amb els forts i desagradables efluvis no aptes per a tots els públics.

Partit, Públich, Pobla de les fembres pecadrius, amb tots eixos noms i uns quants més va ser conegut el bordell de València, que va arribar a estar tancat per un mur i que va nàixer pels inicis del XIV per sedimentació de l'activitat prostibulària i per la voluntat del govern de la ciutat de concentrar una presència inevitable i mantindre un cert orde, i evitar la desregulació que sol abocar eixos espais a la degradació i sordidesa habituals. Tant va ser així, que l'èxit d'eixa certa ordenació va convertir el bordell del cap i casal en una llegenda durant segles, amb renom i fama europea i per tant mundial. Pels temps de la seua màxima esplendor, hi havia controls d'accessos on els visitants deixaven les armes per evitar conflictes (cosa que en realitat no els evitava encara que sí que els reduïa: alguns mascles alfa amb voluntat de descàrrega són complicadament controlables), així com exàmens mèdics a les treballadores del bordell, horaris i calendari establits per a les prostitutes entre la moral, la hipocresia i la religiositat de l'època com la prohibició d'exercir l'ofici durant certes celebracions com la Setmana Santa, la imposició de certa vestimenta quan eixien del recinte, o l'obligació de processonar durant concretes festivitats en expiació dels seus pecats i pels quals la ciutat obtenia rèdits més que interessants: pecunia non olet (els diners no fan olor), com ja va deixar dit, molts segles abans, l'emperador Vespasià.