Tamarit
Una campana té que no ha brandat.
És de ciment i diu que es trencaria.
Amb tant de verd es veu mig ofegat.
El saluden els trens des de la via.
—Adéu, xiprers! Doneu-li majestat
i preserveu-lo de traïdoria—.
A les nits a la plaça endreça un gat
cants a la lluna, que li fa d'aimia.
Ai Tamarit que sempre prens el bany!
Quin sortilegi et val, o quin engany,
que d'ésser vell no plores ni t'esveres?
Només t'immutes quan et manca el sol.
T'entra aleshores un terrible dol
i, no semblant-ho, et dónes a les feres.