Tal com cada matí feia davant de ma casa ma mare o la fadrina, i com feien les dones de les dos cases de la dreta i les dos de l'esquerra, sense que cap de totes passara la granera ni arruixara sobre un sol pam de l'espai de la casa veïna. I aquesta és també una forma d'entendre la vida en societat, un racó peculiar d'una cultura: sóc responsable només d'allò meu, del meu espai particular, no del tros del veí, però el veí ha de ser tan responsable com jo, i entre tots preservem el bé comú. Així, el nostre espai comú de vorera, entre la via del tramvia i les cinc cases, estava sempre agranat i polit, mentre que la llarga vorera d'enfront, la del taller del Ministeri d'Obres Públiques, no l'agranava ningú.