Sota la pluja, Gandesa restava immòbil i silenciosa, parpellejant amb prou feines els llums elèctrics, que obrien cercles concèntrics de claror difusa. Els tres ocupants s'estaven tan callats com les cases ensonyades que els envoltaven, encaparrats com el temps, cadascú perdut en les diverses sensacions que els carrers adormits els suscitaven com ecos esmorteïts al fons d'una vall oblidada.
Via Catalunya, l'encreuament de la Farola, amb les indicacions de València i Aragó assenyalant cap a les dues carreteres que se'ls obrien al davant i que juntament amb la de Catalunya que acabaven de deixar, formava el nus vital de l'antiga Corona d'Aragó, nom que havia donat l'oficial de la cruïlla, la Coronilla, el qual, per altra banda, ja no suscitava ressonàncies històriques de cap mena en els gandesans, que li deien familiarment la Farola al·ludint a la que centrava l'espai, al voltant del qual eren instal·lats alguns dels més concorreguts cafès de la població, ara tancats i silenciosos.
L'Enric enfilà pel carrer del Comerç amunt, l'antic empedrat de llambordins mal arrenglerats del qual va fer vibrar la suspensió del cotxe, i passà pel costat de la plaça del Duc de la Victòria, dita així en honor d'Espartero, heroi de la guerra carlina, i que l'ajuntament democràtic volia rebatejar amb el nom més prosaic de plaça de la Verdura posant-la en el mateix sac que el carrer de García Valiño amb què l'esclat franquista havia batejat la part superior del carrer del Comerç en honor d'aquell militar que juntament amb Yagüe havia pres la ciutat a les forces republicanes a l'abril del 38, i pel qual el cotxe circulava ara. Davant seu, la portalada romànica de l'església de l'Assumpció semblava submergida en un medi aquàtic com la catedral sonora de Debussy. L'Adela amb prou feines la veié d'esquitllentes que ja l'Enric entrava amb la marxa alentida pel carrer de Miravet, rebatejat durant la dictadura amb el de Serrano Sunyer, la casa pairal del qual, amb les finestres de ferro forjat que imitaven una casa andalusa, cosa que li esqueia com un pegat a l'ull, i que era fruit de l'afany reformista del cuñadísimo en heretar-la, ocupava un bon espai de la banda dreta, unes portes més avall que l'antiga casa senyorívola que havia estat de la baronessa de Purroy, la mítica musa dels liberals gandesans de la carlinada, tota pedra llegendària que sortosament, i potser degut a l'abandó en què la tenien els actuals barons, conservava tot el seu antic esplendor.