Pagès Editors - 1996 -
Bastià
Ah Maria! On és el meu sabre i el meu fusell? On són les meues calces de vellut, el meu gec d'astracà, la meua boina roja de sang?
Sento l'olor del raïm pinxat. M'agrada l'olor del most que es desprèn de la pellofa i fa camí cap al trull. Quan els mossos es treuen les espardenyes i salten damunt del raïm escampat i comencen a calcigar-lo, les mans a l'esquena, el cos tirat endavant, el cap cot, jo m'enardeixo, m'enardia, i entrava al ball, que ho era com un ball, com una dansada de Festa Major amb la música secreta que és la millor música, la que surt de dins. I deia: ànsia, ànsia! I tots ens afanyàvem més. I el raïm cruixia davall dels peus i els grans rebentaven i el suc s'escorria entre els dits i vinga de resseguir amunt i avall els carrolls madurs, rossos o negres, però no barrejats, que no es pot barrejar el blanc i el negre, de raïm, com no es poden barrejar els sentiments, tot i que a mi se'm barrejaven sovint.
I quan l'Acatòquia treia per darrere de la porta del celler el seu nasset arremangat i la claror de cel de tarda dels seus ulls, jo pinxava encara més fort i reia i la convidava a entrar a la nostra dansada enardidora.
—Si no, després, no et deixarem tastar el vi! Ella s'amagava enrojolada com una rosella al mig dels sembrats.
—Ànsia, ànsia! Farem vi blanc, i el deixarem que es faci ranci, que agafi força i grau a la panxa de la bóta vella. I vi negre que alegri el porró. I moscatell i mistela per endolcir la boca a les dones. La teua boca, Acatòquia, que és la porta barrada que em xucla l'ànima, com una sangonera arrapada al moll dels meus ossos.
Sota la pluja, Gandesa restava immòbil i silenciosa, parpellejant amb prou feines els llums elèctrics, que obrien cercles concèntrics de claror difusa. Els tres ocupants s'estaven tan callats com les cases ensonyades que els envoltaven, encaparrats com el temps, cadascú perdut en les diverses sensacions que els carrers adormits els suscitaven com ecos esmorteïts al fons d'una vall oblidada.
Via Catalunya, l'encreuament de la Farola, amb les indicacions de València i Aragó assenyalant cap a les dues carreteres que se'ls obrien al davant i que juntament amb la de Catalunya que acabaven de deixar, formava el nus vital de l'antiga Corona d'Aragó, nom que havia donat l'oficial de la cruïlla, la Coronilla, el qual, per altra banda, ja no suscitava ressonàncies històriques de cap mena en els gandesans, que li deien familiarment la Farola al·ludint a la que centrava l'espai, al voltant del qual eren instal·lats alguns dels més concorreguts cafès de la població, ara tancats i silenciosos.
L'Enric enfilà pel carrer del Comerç amunt, l'antic empedrat de llambordins mal arrenglerats del qual va fer vibrar la suspensió del cotxe, i passà pel costat de la plaça del Duc de la Victòria, dita així en honor d'Espartero, heroi de la guerra carlina, i que l'ajuntament democràtic volia rebatejar amb el nom més prosaic de plaça de la Verdura posant-la en el mateix sac que el carrer de García Valiño amb què l'esclat franquista havia batejat la part superior del carrer del Comerç en honor d'aquell militar que juntament amb Yagüe havia pres la ciutat a les forces republicanes a l'abril del 38, i pel qual el cotxe circulava ara. Davant seu, la portalada romànica de l'església de l'Assumpció semblava submergida en un medi aquàtic com la catedral sonora de Debussy. L'Adela amb prou feines la veié d'esquitllentes que ja l'Enric entrava amb la marxa alentida pel carrer de Miravet, rebatejat durant la dictadura amb el de Serrano Sunyer, la casa pairal del qual, amb les finestres de ferro forjat que imitaven una casa andalusa, cosa que li esqueia com un pegat a l'ull, i que era fruit de l'afany reformista del cuñadísimo en heretar-la, ocupava un bon espai de la banda dreta, unes portes més avall que l'antiga casa senyorívola que havia estat de la baronessa de Purroy, la mítica musa dels liberals gandesans de la carlinada, tota pedra llegendària que sortosament, i potser degut a l'abandó en què la tenien els actuals barons, conservava tot el seu antic esplendor.
1939
Cada any, el segon diumenge després de Pasqua Florida, baixàvem a la Fontcalda en processó. El primer després de la guerra, vaig baixar la costa a peu, tal com li ho havia promès a la Mare de Déu si el meu germà se salvava.
La processó va sortir, com sempre, negra nit. Aquell any no van tocar les campanes perquè les havien foses per fer-ne armaments. Ni la més grossa i vella van respectar; aquella que havia acompanyat amb els seus tocs tota la meva infantesa, tota la meva joventut, vés a saber on havia anat a parar, potser era enterrada en el cor d'algun gandesà en forma de metralla!
Els escolanets sí que van sortir, com si res no hagués passat, tocant les campanetes i cridant com és costum:
—A la Fontcalda, a la Fontcalda!
Negra nit ens posàvem a caminar carretera de Tortosa endavant, cara a Pàndols. Clarejava el dia quan entràvem al camí i ens aturàvem al peiró, a resar les tres avemaries. Ningú no hi havia reposat la creu i allà era el fitó buit, escapçat, en companyia dels xiprers, un munyó mutilat que acusava els caminants amb el silenci deis vençuts.
La processó es va desfer i vam continuar avançant en colles silencioses. Tota l'antiga alegria semblava haver-se esvaït amb les canonades que feia poc ressonaven per aquestes afraus. Quan pensava en tots els homes fets i drets, plens de vida i de coratge, que s'havien dessagnat per aquest mateix matollar, tota jo m'esgarrifava. Déu meu, pietat!
Com un penitent recorria el camí, tantes vegades resseguit abans enmig de gatzara. El dia anava avançant, tan silenciós com nosaltres, i la claror dels primers raigs de sol tocaven desesmats la cresta dels Volandins. Jo no ho veia, només mirava a terra, al camí malmès per tants combats, per tanta desolació. Ni la vista, bellíssima, de la vall del Frare, tot de muntanyes blaves al fons i l'Agulla de Bot, afuada, alçant-se cap al cel, al davant, ni el Frare encaputxat, rigidesa de pedra feta llegenda enmig de la seva vall, aconseguí treure'm del meu encaparrament, de la meva angúnia. Passant el coll d'en Canà no jugava, com altres vegades, a endevinar, més que no pas veure, entre boires imprecises, la cinta lluent de l'Ebre camí del mar, el Delta dilatat i el Mediterrani tancant l'horitzó llunyaníssim. No veia res. No desitjava res.
Al cap de la costa vaig aguaitar per veure, al fons de la vall recollida del Canaletes, l'ermita. Encara eren dretes les parets enfosquides i vaig donar-ne gràcies a Déu. Després em vaig treure les espardenyes i les vaig agafar a la mà, les vetes pengim-penjam em marcaven el compàs: ara una passa, ara una altra, en un viacrucis dolorós sobre el pedruscall que es clavava sense misericòrdia a la planta dels meus peus delicats, avesats a anar calçats i al terra planer.
No me'n queixava. Avançava estoicament, rígidament, sense afanyar-me ni una mica, ni alentir-me, que ni per presses absurdes havia de restar-li un bri al meu patiment, ni per un inútil desig de perfecció, allargar un minut més aquell suplici.
—Més va patir Jesús a la creu!
I baixava jo, costa avall, un revolt, un altre revolt, un altre revolt. Pins remorosos, ocells que saludaven el nou dia, cercet matiner, sentors de romer i d'espígol, de te i de timó, res no veia, res no olorava, res no sentia, sinó els meus peus, com si tot el meu cos, tota la meva ment, tota la meva voluntat, el meu ser i pensar, s'hagués concentrat en aquella part del meu cos i, cosa estranya, tots els altres sofriments: mort del meu pare, pèrdua de la meva joventut, records punyents d'aquella horrible guerra, semblaven fondre's i diluir-se en aquell agut dolor corporal. Tota jo m'havia convertit en uns peus immensos que arrossegaven tot el patiment del món, tota la seva misèria.
Vaig entrar a l'ermita enmig dels altres peregrins, no vaig veure les parets renegrides per l'incendi, ni la manca de bancs que havien desaparegut calcinats per la flama sacrílega, ni l'altar buit, sense la imatge secular de la Verge. No veia res perquè un riu de llàgrimes em privava de fer-ho. Vaig seure a terra i vaig esclafir en sanglots.
Després, als xorros, l'aigua tèbia, sanitosa, miraculosa, em va retornar i tot el meu dolor es va dissoldre com la boira matinera i desaparegué. I amb ell, com una crosta de sutge, va fugir també la brutícia interior que duia acumulada i em vaig sentit altre cop neta i purificada. Com una verge.