Sota el sol d'una tarda massa calitjosa, La Llera se'ns va reaparèixer inalterable. No es podia negar l'encert de l'Oriol a l'hora de restaurar-la. Els esgrafiats florals de la façana havien cobrat nova vida sobre un fons de groc vienès. Els forjats de balcons i finestres reblaven l'aire de mansió antiga. Els til·lers del pati, amb les avingudes enjardinades, els bancs i el petit llac al fons encomanaven la nostàlgia pel temps encalmat. Tot ens era prou conegut d'anteriors visites i no obstant es repetia l'encanteri. Alguna cosa que no s'advertia en el repàs minuciós de l'escenari ens tornava a sorprendre. Algun misteri o un simple desajust per part del visitant?
Certament, passar, en el lapse d'uns minuts, del batibull de la ciutat o el caos urbanístic del Savall a un oasi no és possible sense un mínim de desconcert, tot i que, en el cas de La Llera, no es tracta pas d'un oasi immaculat. Tanmateix, situats a l'entrada de la casa, encara és possible d'oblidar la degradació de l'entorn. Els pins formen una muralla alterosa que la protegeix. A l'altra banda del camí, una avinguda amb sostre vegetal fa pensar en els boscos centreeuropeus i les excursions en calessa. I els dos angelets que sostenen l'escut dels de Quer sobre la porta semblen garantir l'accés a un paradís.